Home » Arxius » 2006



20162015201420132012201120102009200820072006200520042003200220012000
19991998199719961995199419931992199119901989198819871986198519841983
198219811980197919781977197619751974197319721971197019691968
Sitges - 39ed. Festival Internacional de Catalunya (6/10 - 15/10)

KIYOSHI KUROSAWA - Retrospectiva Premi la Màquina del Temps

Dir que menys és més pot no ser gaire original, però en el cas d’aquest cineasta, nascut a Kobe fa 51 anys, és la pura i esplendorosa veritat. Enamorat del cinema de gènere nord-americà—o, si més no, d’alguns realitzadors fetitxe entre els quals caldria anomenar Siegel, Peckimpah i el Hooper de La Matanza de Texas—, és autor d’una de les filmografies més atractives del cinema japonès contemporani. Ja fa temps que ningú el pren per un parent inexistent del mestre Akira: Kiyoshi Kurosawa ocupa el seu propi espai al panorama internacional i s’ha situat, sense proposar-s’ho, en primera línia de l’avantguarda d’aquest cinema fantàstic que no vol saber res de fronteres ni de convencionalismes. Va començar fent curtmetratges, i el Festival PIA de Cinema va premiar la seva obra. També va ser ajudant de direcció de Kazuhiko Hasegawa i Shinji Somai, però la seva gran oportunitat com a director professional la hi va oferir Takahashi Banmei en confiar-li la realització de Kandagawa Wars (1983). La seva virginal incursió en el terreny pantanós però alliberador del pinku-eiga—prou conegut per la majoria de franctiradors locals—va tenir continuïtat a la pel·lícula The Excitement of the Do-Re-Mi-Fa Girl (1985). Després el director es va submergir en el gènere de terror amb títols com ara Sweet Home (1989) i en el yakuza-eiga amb les sèries Suit Yourself or Shoot Yourself (1996-97) i Revenge (1997),  produccions videogràfiques i/o televisives que ja deixaven entreveure alguna cosa de més important. Amb Cure (1997), el thriller fosc i sobrenatural que li va obrir les portes d’Occident, la seva carrera es va enlairar definitivament i sense intenció de mirar enrere. A partir d’aquell moment, Kurosawa es va convertir en un gènere en ell mateix, amb un estil caracteritzat pel tempo lent, per la composició generosa en plans seqüència i enquadraments desassossegadors,  i per una narració el·líptica que denotava inquietuds filosòfiques escorades cap al pessimisme existencial amb què ens bufetejaria la gèlida i quasi apocalíptica Pulse (2001), potser la seva obra mestra. Després de recórrer els festivals internacionals amb peces com ara Charisma (1999), Séance (2000) i l’esmentada i guardonada Pulse, i d’acostar-nos al terror més pur—sense efectismes gratuïts i amb estilemes concrets—, Kurosawa ha tingut temps de dividir la crítica amb la infravalorada Bright Future (2002), la inofensiva Doppelganger (2002) i projectes tan personals com el curtmetratge Soul Dancing (2004), un intent de tornar a les arrels de l’ombra elèctrica abans d’encaminar les seves passes una altra vegada cap a la seva pròpia visió del terror amb tres noves propostes: Loft, House of Bugs (totes dues del 2005) i la flamant Retribution (2006). Encara és aviat per valorar el pes d’aquests projectes dins el conjunt de la seva carrera, però el que és segur és que aquest hàbil manipulador de gèneres ja ha deixat un record indeleble i torbador a la nostres retines.


HOMENATGE A ALEJANDRO JODOROWSKY - Retrospectiva Premi la Màquina del Temps

Com portar de gust una espina clavada.

Parlar d’Alejandro Jodorowsky és parlar d’un fragment temperamental i simbòlic del cinema contemporani. No ens podem acostar a Jodorowsky—la persona—ni a Jodorowsky—el cineasta—sense tenir en compte la resta de la seva trajectòria artística i la seva ininterrompuda aportació contracultural a un panorama social embussat per falsos estilemes perceptius en què l’ésser humà es priva ell mateix d’una de les seves capacitats més valuoses: la de comunicació.
Desafiar les normes establertes i abolir qualsevol forma de pensament racional són dos dels principis de l’anomenat moviment pànic que Jodorowsky va fundar amb Fernando Arrabal el 1962. Tots dos els van portar a la pràctica mitjançant “actes pànics”, que era com ells mateixos denominaven una sèrie d’accions destinades a l’alliberament de la ment i de l’esperit.
Nascut a Xile, Jodorowsky va passar molts anys a Mèxic, on va viure en poblets en què es practicava la santería i el curanderisme. D’aquí ve bona part de la filosofia i dels coneixements reflectits a Psicomagia, una obra en què proposa una teràpia combinada de psicologia i misticisme per tractar problemes concrets de la psique de cada individu. Amant del tarot, Jodorowsky presumeix de portar sempre al damunt una baralla d’aquestes cartes, que interpreta sense rubor per a qualsevol que l’hi demani. Les seves vetllades setmanals al popularitzat Cabaret Místic de París també són, en part, fruits de la llavor pànica; assemblees en què Alejandro Jodorowsky reparteix consells impagables de psicomàgia i interpretacions valuosíssimes dels arcans entre un públic incondicional.
Sens dubte, però, és el cineasta, l’impulsor de les midnight movies, el guionista dels comic books amb el traç al·lucinant—i al·lucinogen—de Moebius, el filòsof, el Jodorowsky més transgressor, el que més ens interessa; el que més bocabadats ens deixa, el que més ens encén la mirada i el que deixa una petja més profunda a la nostra incurable cinefília. El Sitges 2006 homenatja el director de cinema Alejandro Jodorowsky amb una retrospectiva que no solament repassa la seva filmografia coneguda (El Topo, Santa Sangre, Fando y Lis La Montaña Sagrada), sinó que també inclou la presentació espanyola del curtmetratge La cravate, la seva primera obra cinematogràfica, que durant dècades s’havia donat per perduda però que aquest any s’ha trobat en unes golfes alemanyes. 
La seva peculiar extraversió i la seva punyent capacitat analítica fan de Jodorowsky una personalitat única. Per això forma part—i en formarà encara més a partir d’ara—de l’univers fantàstic del Festival Internacional de Cinema de Catalunya. Mestre, benvingut a Sitges.


ALEJANDRO AMENÁBAR Premi la Màquina del Temps

Quan es repassen les etapes que ha travessat la producció espanyola de cinema fantàstic, hi ha un nom que brilla amb llum pròpia i que és sinònim de renovació i reformulació del gènere al país. Alejandro Amenábar ha aconseguit el reconeixement internacional amb una obra fílmica marcada per la seva passió com a narrador i per una fluïdesa que beu directament a les fonts dels grans mestres del thriller i del terror. Des de Tesis (ídem, 1996), el seu debut, fins a Los Otros (The Others,  2001), Amenábar ha sabut prendre el pols als temors del nostre temps, i ha triat la incomunicació i la personalitat en crisi com a eixos al voltant dels quals fer orbitar la màgia que destil·len totes les seves històries. El Sitges 2006 lliurarà el premi La Màquina del Temps al director i compositor Alejandro Amenábar, un dels valors de la indústria cinematogràfica del país.


HOWARD BERGER Premi la Màquina del Temps

Nascut i criat a Los Angeles. Des de ben petit va sentir inclinació pel cinema i pels efectes especials. Un cop acabats els estudis va poder treballar amb els seus ídols, Stan Winston i Rick Baker. Després es va arriscar a fundar estudi propi juntament amb els seus col·legues Robert Kurtzman i Greg Nicotero. Durant els últims divuit anys, K.N.B. EFX Group ha col·laborat en innombrables produccions de Hollywood creant tota mena d’efectes especials i maquillatges protèsics, i s’ha convertit en una de les empreses més importants del sector a nivell mundial. Berger va ser guardonat recentment amb un Òscar pel seu treball a Las crónicas de Narnia. Ara Sitges 2006 premia aquest artista sorprenent dels efectes especials amb la Màquina del Temps.


LLUÍS DE VAL I LÓPEZ Premi Maria Honorífica

Nascut a Barcelona el 1953 i llicenciat en Econòmiques per la Universitat de Barcelona. La seva carrera ha estat lligada al món audiovisual des de 1982. Després de passar per diverses empreses del sector, el 1993 va accedir a la presidència de Manga Films, S.L., gestora, distribuïdora i productora catalana que va revolucionar el mercat de l’animació japonesa a l’Estat Espanyol i que ara pot presumir d’un dels catàlegs més complets i diversificats del sector. Lluís de Val també és president de DICA (Distribuïdors Independents Cinematogràfics Associats), membre fundador de Barcelona Audiovisual i membre de l’Associació Videogràfica Espanyola i del CAC (Consell Audiovisual de Catalunya).


HOMENATGE A DAVID LYNCH - Retrospectiva

És probable que cap altre cineasta hagi sabut expressar com ell, amb les seves pel·lícules, el dolor i la confusió que provoca el fet de despertar a la realitat de l’existència, ni la violència intrínseca de la pèrdua de la innocència. Amant per damunt de tot dels misteris, David Lynch ha embolcallat cadascun dels seus treballs amb una atmosfera d’una bellesa indescriptible, representada per una cortina de vellut blau, pel bosc frondós d’una població anomenada Twin Peaks o per una carretera de sentit únic, solitària i poc il·luminada, que condueix al més pregon del subconscient.

A totes les pel·lícules de David Lynch, els límits entre forma i fons s’hi desdibuixen, i és aquesta, precisament, una de les qualitats que més destaquen quan es revisa la seva filmografia. En el cinema de Lynch, subratllar allò que hi ha d’estrany en la quotidianitat és fonamental; és una de les vies per on flueix el magnetisme de la ciència lírica i màgica que s’atribueix a les seves narracions filmades. La seva formació en Belles Arts i el seu interessantíssim background com a pintor, escultor i fotògraf contribueixen a confirmar Lynch com un dels autors més importants i més influents dels últims anys. L’ús que fa del llenguatge cinematogràfic demostra que l’artista ha trobat un altre terreny d’experimentació i d’aprenentatge per a la seva expressivitat irresistible, inquietant i contradictòria. David Lynch aporta al cinema el mateix que Francis Bacon i Edward Hopper a la pintura a nivell estètic i narratiu. La recreació intimista de la solitud i del sentit tràgic de l’existència de l’home postmodern es materialitza en clubs nocturns, bars de carretera i habitacions d’hotel dins una cadena de paradigmes que operen com autèntiques revelacions i que, com a l’obra del pintor Francis Bacon, es resolen en la pròpia realitat del fet artístic.

Coincidint amb el 20è aniversari de la projecció del film Blue Velvet (Terciopelo azul) a Sitges, enguany hem volgut retre homenatge al geni de Montana projectant algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques; títols que ens han fet partícips dels misteris que oculta la seva personalíssima obra i que ens han acostat a un univers orgànic farcit de textures suggeridores que, a hores d’ara, els amants del gènere fantàstic ja considerem pròpies.


RICHARD STANLEY - Retrospectiva

“Richard Stanley és el futur del terror.” Diuen que aquesta profecia la va fer Dario Argento a propòsit del director de Hardware. L’afirmació pot semblar exagerada, però el mestre del giallo sabia el que s’empescava quan elogiava el causant d’aquella petita revolució que va sacsejar el letàrgic panorama del fantàstic britànic als anys 90. Stanley, visionari nascut a Sud-àfrica, llegenda viva del gènere, ha aconseguit el títol de director de culte amb una filmografia curta, atípica i problemàtica integrada per uns quants curtmetratges, tres documentals i dues cintes de llarga durada. Stanley ha sabut combinar passions místiques, arcanes, poètiques i mitològiques amb una plàstica brillant propera al videoclip i al còmic. Sitges Clàssics aprofita el seu pas pel Festival com a coguionista de The Abandoned (Nacho Cerdá, 2006) per retre-li homenatge amb la projecció dels seus dos llargmetratges i—atenció a la primícia—un curtmetratge sorpresa.


RICHARD FLEISCHER - Retrospectiva (1916-2006)

Reverenciat pels uns i incomprès pels altres, el fill de Max Fleischer (pioner de l’animació i creador de Betty Boop i Popeye) sempre es va sentir una mica incòmode dins la pesant maquinària de Hollywood, la fàbrica de somnis i malsons amb què va haver de compartir els èxits i els fracassos d’una carrera que va abastar 47 pel·lícules i 45 anys. La seva filmografia, tan eclèctica com extensa, realista i visceral, arrenca de la Sèrie B i s’enfila per tots els gèneres imaginables: de l’acció al thriller passant per la comèdia, el musical, la ciència-ficció i el terror. Títols com ara 20.000 leguas de viaje submarino (1954), Los vikingos (1958), Viaje alucinante (1966), El estrangulador de Boston (1968), Soylent Green (1973) i Conan, el destructor (1988) li han valgut un lloc destacat a la indústria de l’entreteniment universal, i Sitges Clàssics ha volgut retre homenatge a la seva trajectòria dins el fantàstic amb dues pel·lícules inoblidables: Viaje alucinante i Soylent green.


Go to top | AVÍS LEGAL | Sitemap | Política de privacitat | Condicions de venda
Sant Honorat, 32-34. 08870 Sitges (Barcelona) Tf. +34 93 894 99 90 · +34 671 552 188