12-10-2018 15:28

El blog del fan

LA IMPOSSIBLE DIETA DEL FAN

Cinèfil, una paraula que descriu a aquelles persones que senten passió pel cinema. Els agrada molt veure pel·lícules, anar al cine o veure’n a casa. I Sitges n’és ple de cinèfils. Però hi ha una paraula que m’agrada molt més per definir el fandom que pul·lula pels carrers d’aquest poble de les costes del Garraf: “cinèfags”. La cinefàgia faria referència a una afició molt més visceral i intensa. Aquests aficionats devoren el cinema, i de tot tipus, des dels blockbusters fins a la sèrie Z més boja, passant pel cinema d’autor i les paranoies que puguis trobar a la secció Noves Visions. Pateixen una ànsia que no té aturador, una necessitat vital de veure cinema, i és per això que el festival de Sitges és el seu lloc natural. Però aquests fans poden viure només del cinema? No, per moltes hores que passin tancats a les sales, els cinèfags també necessiten (necessitem) menjar.  I de tant en tant, surten de la fosca cova on han passat les últimes hores i vaguen pels carrers de Sitges, al més pur estil Zombie Walk, buscant un lloc on fer un mos. 

Però això no és tan fàcil com fer un petit passeig, trobar un restaurant qualsevol i menjar. No, amics, no. És molt més complicat que això, i el motiu principal és l’agenda dels cinèfags. Si sou l’espectador més casual de Sitges, que ve a veure un parell de pelis i prou, aleshores potser no sou conscients dels patiments que passen els cinèfags a l’hora d’elaborar les seves agendes per Sitges. Hi ha tanta pel·lícula per veure, que molts necessiten fer-se un excel per tenir clar quin horari han de seguir, i fins i tot per recordar quines pelis han comprat. I no és fàcil de fer, apart de l’hora d’inici de la projecció has de tenir clar la duració de cada pel·lícula, afegir-hi el temps de desplaçament d’un cinema a un altre (si és del Prado al Retiro, cap problema, però si has d’anar cap a l’Auditori o la Sala Tramuntana, ja es complica tot), i no cal oblidar que, si no tens entrada numerada, i vols agafar un bon lloc, a la majoria de sales hi has d’anar amb temps suficient i fer cua durant una bona estona. Tenint en compte totes aquestes variables... quan se suposa que pots menjar? 

Trobar taula en un restaurant a Sitges tampoc és fàcil. No sé quin és l’augment de la població de Sitges durant el festival, però els cinèfils i cinèfags s’acaben barrejant amb turistes de tota mena, i si no has sigut prou previsor i no has reservat taula pots tenir un problema. I quan el temps és justet, ets pel centre i la nova peli d’en Takashi Miike és a l’Auditori d’aquí a una hora... Ai, ai, ai. Per acabar-ho d’adobar, trobar restaurant tampoc et garanteix poder menjar amb tranquil·litat. El restaurant està a tope, encara no has pogut demanar ni les begudes, i veus com els dígits del rellotge passen a una velocitat més ràpida del normal. Alguns dels restaurants són conscients del patiment d’aquests fans i es curen en salut. Recordo, fa anys, un mític restaurant de crepes que portava un senyor, potser Cubà, molt desenfadat i sense complexes, que quan et veia entrar per la porta et preguntava directament si havies d’anar a veure una pel·lícula, i en cas afirmatiu, a quina hora. En funció de la resposta, et convidava a marxar del restaurant perquè no podria servir-te a temps. Això és professionalitat! I feia bé, perquè trigava una eternitat a preparar cada plat!

Però no tothom és tan comprensiu amb el pobre cinèfag afamat... Més d’un ha hagut d’acabar demanant que li posessin tot en un tupper o una bosseta i s’ho ha hagut d’emportar al cine.
Aquesta és precisament l’alternativa dels que no tenen ni tan sols temps per anar a un restaurant: portar el menjar al cinema (i això dóna peu també a unes dietes molt pobres i gens saludables - tot i que hi ha algunes excepcions, com el d’un negoci que molt intel·ligentment està situat just on hi ha la cua d’una sala). Amb sort, alguns podran menjar tranquil·lament mentre fan cua, asseguts al terra. Però en d’altres ocasions, l’entrepà te l’has de menjar a dins. I pots estar segur que després d’haver obert la bossa sigil·losament, que hagis extret l’entrepà amb delicadesa, quan comencis a rebregar el paper de plata i fer tot el soroll del món, la pel·lícula tindrà un moment de total silenci, fent que et converteixis en la persona més odiada de la sala, apart d’aquella senyora que ha decidit fer-se un tocat ben maco i porta uns palillos al monyo que et tapen els subtítols (bé, en realitat a aquesta només la odiava jo, perquè la tenia al davant, i em vaig passar mitja peli imaginant com agafava el palillo i li clavava al coll – masses pel·lícules de sang i fetge, crec). El consell, si voleu menjar dins del cinema, és que trieu sempre pel·lícules d’acció amb molts de tiros i hòsties, qualsevol que hagi fet el director de “The Raid” us servirà: PAM! Obres la motxilla. PUM!

Busques la bossa i agafes l’entrepà! RATATATATATA! Treus el paper de plata. AAAARGH!!! Comences a endrapar com un boig. APLAUDIMENT DEL PÚBLIC! Aprofites per tornar a posar tots els papers a dins la bossa. Ah... missió complerta. Ara espera a la propera lluita i podràs treure les “chuches”. 

Ser cinèfag no és fàcil; és un estrès i afecta a la nostra dieta. Cuideu-vos!

Oriol Estrada

  • SECCIÓN

    PATROCINADA

    POR:

Últimas noticias