13-10-2016 16:18

General

MARATHON WOMAN

Finalment reuneixo el valor d'enfrontar-me a tota una marató nocturna durant l'edició d'enguany. Ha estat amb un clàssic, "La Nit + Zombie" al Retiro. 
Per si no hi hagués prou, li he afegit un aperitiu de luxe, El extraño (The wailing), i per postres m'he arriscat amb quelcom greixós i empatxant, The greasy strangler. En total, ben bé 12 hores quasi ininterrumpudes de cinema!
Començo aquesta interminable nit, doncs, amb la fosquíssima nova història del surcoreà Na Hong Jin (The chaser, The yellow sea). Hipnòtica com poques i amb l'alicient d'una fotografia enlluernadora, tan habitual en el cinema asiàtic, el metratge de dues hores i mitja passa volant. Una batalla entre el bé i el mal, plena de simbolismes difícils de reconeixer i interpretar per l'espectador mig, que manté el suspens fins l'ultimíssim moment.

Sortint del Retiro, la cua per la marató és gairebé infinita, com era d'esperar. Però jo encara estic en shock i torno al pis a preparar l'avituallament, indispensable per aguantar la nit en blanc. Em perdo el curt inicial. Llàstima, pintava bé.

Ben aprovisionada de coca-cola, café, m&m's de cacahuet i mini-bocatas, accedeixo novament a la sala del Retiro passada la una i mitja de la matinada. Es projecta Seoul station, cinta d'animació que planteja una mena de pròleg de Train to Busan, però sense el seu ritme trepidant ni personatges carismàtics, em sembla totalment prescindible.

A continuació arriba l'estrena mundial de la misteriosa It stains the sands red. Sense referències prèvies doncs, ens trobem amb una molt grata sorpresa. És més que evident la bona acollida que té entre el públic del Retiro. Una protagonista femenina, amb la que sovint costa empatitzar, ens acaba regalant hilarants moments gràcies a la surrealista relació que construeix amb el seu incansable perseguidor. 

Miruthan no només és extremadament "bollywoodiana" (amb un número musical i tot) si no que a més és terriblement dolenta. Tant, que provoca perplexitat i sovint no tens més remei que riure davant de tal despropòsit. Evidentment és una comèdia. Premissa trillada, amors platònics, humor demodé i naïf, i efectes de maquillatge infamants, són alguns dels "punts forts" d'aquesta "superproducció". Molt destacable la provisió balística inesgotable del protagonista. Perfecta per una marató de Sitges. Atents a la ja anunciada segona part.

Finalment, per acabar la marató oficial (que no la meva personal), Attack of the Lederhosenzombies tenia tota la pinta de ser un mediocre producte més dins el ja una mica sobresaturat maremagnum de comèdies zombies. Aquesta vegada l'acció té lloc a una estació d'esquí austríaca i la "gràcia" es troba en distingir els zombies dels borratxos. Res de nou en el plantejament, encadenament de gags plens de sang i fetge, i fortes reminiscències de famoses impulsores del subgènere.

Ara si, ja toca anar enllestint. Una ràpida visita per casa per calmar la gana i directa a la última parada, l'ansiada The greasy strangler. Es presentava com la pel·lícula més "what the fuck" de la temporada, i després de veure el tràiler, no m'en podia estar de veure-la. No defrauda ni una mica. Es tracta d'un súper-hiper-mega WHAT THE FUCK en tota regla. Més absurda impossible, personatges incòmodes de veure a l'estil de Little Britain, gags escatològics, diàlegs surrealistes, i en definitiva, barbaritat rera barbaritat. Un continu pivotar entre la riallada i l'estupor. Frases memorables que no podrem treure'ns del cap els que hem gaudit d'aquesta inclassificable creació, més que res per l'absurda i incansable repetició de les mateixes. 

I fins aquí la meva supermarató. Dotze hores sense gaire desperdici, amb peces memorables que segur donaran molt a parlar. 

Per Susana Barrachina, 13/10/2016
  • SECCIÓN

    PATROCINADA

    POR:

Últimas noticias