08-10-2018 08:15

El blog del fan

EL FILL DE DÉU I LA LLEGENDA DELS GERMANS STARDUST

I el fill de Déu va venir al festival de Sitges. 

No m’he tornat boig, ni el què dic és una qüestió de fe: Makoto Tezuka (o Macoto Tezka), és el fill d’Osamu Tezuka, més conegut com a Déu del Manga. Aquest sobrenom tampoc és una exageració, l’any 1947 un jove Osamu Tezuka va publicar un manga que va definir com es farien els còmics japonesos a partir d’aleshores. Va influir, i segueix fent-ho, en diverses generacions d’autors de manga, i a més és el creador de personatges tan icònics com Astro Boy o Black Jack. Osamu Tezuka va morir massa aviat (només amb 59 anys i obres inacabades), però el seu fill Makoto ha seguit treballant com a assessor en moltes obres basades en els seus manga i també fent de director d’alguns anime com els de Black Jack. 

No deu ser fàcil ser el fill d’algú que és considerat un dels artistes més importants de Japó (i del món si em pregunteu a mi), i menys si també et dediques a tasques artístiques (pregunteu-li a Goro Miyazaki). Però no li queda més remei assumir que amb gairebé 60 anys, seguirà essent presentat sempre com el fill d’Osamu Tezuka. Els que som fans del manga el tenim com a protector de l’obra del seu pare, però gràcies a la feina de recuperació de “The Legend of the Stardust Brothers hem pogut descobrir que el talent, de vegades, es porta a les venes. 

Els musicals japonesos de 1985 creats per un director novell amb influències del Richard Lester de “A Hard Day’s Dight” i que desborden humor absurd, situacions surrealistes per totes bandes, i que contenen escenes d’animació i stop-motion, potser no són aptes per a tothom. Però veient les diferents reaccions del públic de la Marató + Freak, més d’un va marxar content a casa… i per alguns (com jo), va ser pràcticament una revelació divina (Tezukrist va baixar a la terra!). Això és el blog del fan, i per tant no cal que pretengui ser un crític seriós i avorrit: la peli em va FLIPAR.

Potser és que tinc un gust adquirit pel Japó dels anys 80, per un estil musical molt propi d’un país i una època i un sentit de l’humor molt particular, i aquesta bogeria feta amb mitjans modestos però amb un gran sentit de l’estètica m’ha robat el cor. Per resumir-ho, alguns l’han descrit com un creuament entre el “Thriller” de Michael Jackson, “The Rocky Horror Picture Show” “El fantasma del paraíso” i “Las alucinantes aventuras de Bill y Ted”; no sembla una mala descripció, però és molt més que això. La pel·lícula ens explica una història bastant habitual del món de la música, la de dos joves músics captats per una important empresa de management i que de la nit al dia es converteixen en el número 1. Però com ells mateixos diuen en una de les cançons (que narren molt bé tota la història), quan ets a dalt de tot, no et queda més remei que caure. 

Vaig sortir del cinema amb una urgent necessitat d’aconseguir immediatament el Blu-Ray, DVD, VHS o Beta, m’era igual, l’havia de tornar a veure… probablement en bucle, durant dies. Però sembla que haurem d’esperar uns quants mesos, ja que el propi distribuïdor ens va explicar que per ara la pel·lícula, totalment desconeguda, necessitava fer una gira important pel circuit de festivals, aconseguir certa notorietat i, sobretot, que la gent en parli molt (i això hem fet aquí!). Ens haurem de conformar per ara intentant trobar la segona part que es va fer 30 anys després, repetint alguns actors i afegint a personalitats com Tadanobu Asano o Hideaki Anno (director de “Neon Genesis Evangelion”). Per cert, a la original també hi tenim alguns breus cameos de personalitats com Monkey Punch (autor de “Lupin III”) i fins i tot un jove Kiyoshi Kurosawa (“Cure”, “Kairo”…). 

Que ens hagi visitat el fill del Déu del Manga ja de per sí hauria d’haver provocat una sèrie de titulars que no hem vist per enlloc. Estem parlant del fill d’aquell que va reinventar el còmic japonès i que encara li va quedar temps per definir com s’havia de fer l’anime a la televisió. El seu pedigrí és més que suficient perquè els periodistes fessin cua per entrevistar a algú que va arribar a col·laborar amb el mateix Akira Kurosawa, i que pot explicar (com ens va explicar a nosaltres) l’origen de la producció de “Kagemusha”: que va començar amb un intent d’adaptar “La màscara de la muerte roja” d’Edgar Allan Poe buscant finançament a la Unió Soviètica, després a Mèxic, i que va acabar essent una pel·lícula de samurais produïda per Francis Ford Coppola i George Lucas. Estem parlant d’algú que ha arribat a convèncer a Spielberg, Bergman, Fellini, Wenders i altres reputats directors per col·laborar amb ell (tot i que al final no va poder ser). En definitiva, estem parlant d’un hereu que, malgrat tenir el llistó molt alt, ha sabut trobar el seu camí, abraçant finalment l’obra del seu pare (que al principi rebutjava) i que a dia d’avui, malgrat considerar-se principalment un director de cinema d’imatge real, no es tanca en absolut a cap format, ja sigui el manga, l’anime o fins i tot els videojocs. És un tòpic, però si, Macoto Tezka és una mena d’home del renaixement, i poder descobrir com va començar i de quina manera ho va fer, és tot un luxe. Tothom hauria de conèixer la llegenda dels germans Stardust! 

Oriol Estrada Rangil @capitanurias

  • SECCIÓ

    PATROCINADA

    PER:

Darreres notícies