Entrevista al Rob i la Sheri Moon Zombie

Veient les pel·lícules que fan, un es podria imaginar que et rebrien a punta de pistola. Però Rob Zombie i Sheri Moon Zombie fan gala d'un tracte cordial, i demostren estar perfectament compenetrats en les seves idees. Les seves respostes s'enllacen en sintonia perfecta, convertint en cristal·lí el discurs d'una pel·lícula tan violentament caòtica com 31.

El primer que em va venir al cap veient 31 va ser Les caceres del comte Zaroff. La tenies present quan vas concebre la història? 

Rob Zombie: És clar, tant el llibre com la pel·lícula m'encanten. Trobo molt interessant el concepte d'humans caçant humans. És una idea simple, però que dóna peu a variables amb molt de joc.

"Si 31 fos un programa de televisió, seria l'èxit d'audiència més gran de la història. A la gent li encanta veure com pateixen els altres”

També hi ha un element de lluita de classes: els rics volen liquidar els pobres.

Sheri Moon Zombie: Sí, és una mica el que passa amb Donald Trump, no? [Riu]

R. Z.: És un tema que sempre m'ha interessat però, com deia la Sheri, ara sembla ressonar amb més força que mai. No puc parlar per la resta del món, però, a Estats Units, la divisió entre classes és cada cop més pronunciada. Hi ha una elit que ho acapara i ho controla tot. Un argument com el de 31 pot semblar ridícul, però no ens adonem de com podria ser de fàcil fer-se real. I, encara ara, si planteges aquesta possibilitat, et diuen que has muntat una mena de conspiració paranòica al teu cap.

S.M.Z.: Mira els programes d'entreteniment que fem al nostre país i que des- prés s'exporten arreu del món. Gairebé tots es basen a fer que els ciutadans normals i corrents s'enfrontin entre ells. I, al cap i a la fi, són els poderosos els qui porten les cadenes, i els que creen aquestes narratives. 

R.Z.: Si algun canal de televisió emetés un programa com 31, es convertiria en l'èxit d'audiència més gran de la història. A la gent li encanta veure com pateixen els altres. Només cal fixar-se en com s'han anat extremant els esports. Has vist mai un combat de lluita en gàbies? En comparació, la boxa és un espectacle amable.

Un aspecte interessant de la pel·lícula és que coneixem els personatges en una situació extrema, però es poden intuir els llaços que els uneixen, i els detalls de la seva vida privada. Això passa tant amb els caçats com amb els caçadors.

R.Z.: La dificultat de fer un film com 31 és que el públic vol anar directament a l'acció, i això no et deixa gaire marge per a presentar o construir els personatges, així que busques maneres ràpides d'aconseguir introduir-los i que connectin amb el públic. 

S.M.Z.: De fet, el principi de la pel·lícula van ser els dos únics dies divertits de com aquesta. rodatge. Després d'això, ja no vam tornar a veure la llum del sol! 

R.Z.: També he intentat que els personatges es poguessin diferenciar clarament. Perquè, com a mínim jo, si en una pellicula tothom és guapo i amb el mateix pentinat, m'acabo confonent. Això també val pels assassins de 31: només arribem a entreveure una mica de la vida privada de Doom-Head, i podem entendre que és un assassí a sou. He intentat, però, extreure una unça d'humanitat de tots ells, ja sigui mostrant-los suplicant per la seva vida, o donant a entendre que també són víctimes.

Creus que la teva manera de construir els personatges ha canviat o evolucionat amb els anys? 

R.Z.: Crec que sí. És com quan escrius cançons: al principi tens tendència a carregar-les o allargar-les en excés, i estàs convençut que només poden ser així. Després, però, escoltes un tema meravellós, dels Beatles o de qui sigui, i t'adones que és molt breu. Això és perquè amb el temps aprens a depurar la informació.

S.M.Z.: I jo l'ajudo en això. Sempre li dic: "treu-me aquesta línia. I aquesta altra!".

R.Z.: Sí, sempre diu que vol ser com Clint Eastwood: com més misteriosa, millor.

A The Lords of Salem, les composicions de cada pla estaven molt mesurades. En canvi, a 31 has optat per un muntatge picat i uns moviments de càmera molt agressius, potser els més salvatges des de La casa de los 1.000 cadáveres. Quan vas decidir optar per aquesta posada en escena?

R.Z.: A The Lords of Salem volia que tot semblés un somni, i vaig decidir alentir el tempo dels moviments, deixar la càmera en posicions gairebé estàtiques, crear composicions simètriques... En canvi, 31 demanava que recuperés les formes de La casa de los 1.000 cadáveres i d'Els renegats del diable. Necessitava molt moviment i confusió; no importava tant on acabés petant la càmera, perquè es tractava de crear sensacions immediates. Les úniques excepcions eren el pròleg, la seqüència en què els protagonistes estan encadenats i, potser, el final. Però si hagués fet Lords of Salem d'aquesta manera, no s'hauria entès res de la proposta. Al final, la càmera acaba seguint la història.

Essent tu músic, dones una gran importància a la banda sonora. Quina és la teva concepció de la música cinematogràfica i de les cançons que tries pels teus films?

R.Z.: Sempre faig servir temes que adorava de jove. Necessito que signifiquin alguna cosa per a mi, i projectar aquest sentiment en la pel·lícula. En el cas de 31, el més complicat va ser trobar la cançó que sonaria al final. M'agrada que, als desenllaços, apareguin temes èpics, com Free Bird a Els renegats del diable, o Nights in White Satin a Halloween II. Aquí, però, no aconseguia que en funcionés cap, fins que un dia, anant en cotxe, per la ràdio va sonar Dream On d'Aerosmith, i la Sheri va suggerir que provéssim com quedava. I va encaixar perfectament. Té aquest toc d'èpica familiar que m'encanta, i que adquireix una nova dimensió quan es col·loca al final d'una història com aquesta. 

Recordes alguna ocasió en què, en escoltar un tema teu en una pel·lícula o en una sèrie de televisió, pensessis: "déu meu, això és terrible"?

R.Z.: En realitat, el que normalment penso en aquests casos és que no entenc per què només fan servir trossos tan breus. A vegades, ni jo mateix acabo reconeixent la meva música. Comprar els drets d'una cançó pot resultar molt car, i jo, si ho faig, és perquè vull que s'escolti el màxim possible. Per això inverteixo diners en ella. De fet, el més car de 31 va ser aconseguir els drets de Dream On. La cançó va costar gairebé el mateix que la pel·lícula sencera!

Hi ha qui creu que els actors que treballen en el cinema de gènere tenen menys capacitat que els que fan pel·lícules dramàtiques o d'autor. Però en els repartiments de les teves cintes, tothom està fantàstic. Com selecciones el repartiment?

R.Z.: Per començar, m'agrada tenir la Sheri com a personatge central. Tothom sap que adoro tot el que tingui a veure amb la dècada dels setanta i, per a mi, ella és com la quintaessencia de les rosses de l'època: és perfecta per a qualsevol història que passi en aquell període. Després, al voltant seu estan actors i actrius que han fet altres coses que m'agraden: Geoffrey Lewis, Ken Foree, Malcolm McDowell... A vegades és tan senzill com que hagin aparegut en una película que m'agrada. O, en el cas de Sid Haig, que em semblin desaprofitats. Cada cop que veia en Sid en algun lloc, volia saber més del seu personatge; desitjava veure'l en un paper protagonista. I, a vegades, també pot ser simplement una casualitat: en Bill Moseley viu a prop nostre. Un dia me'l vaig trobar pel carrer i vaig pensar: "potser l'hauria de fitxar".*