Entrevista a la Pam Grier

Per Alan Salvadó

LA PROTAGONISTA DE JACKIE BROWN, PROJECTADA AHIR A SITGES, ENS REVELA COM LES SEVES PRÒPIES VIVÈNCIES, CONJUGADES AMB ELS MOVIMENTS D'ALLIBERACIÓ DE LA DONA, VAN DONAR FORMA A ALGUNS DELS SEUS PERSONATGES MÉS EMBLEMÀTICS.

Barret vaquer. Ponxo marró. Una fotografia en el mòbil de la seva mare donant menjar a un cavall en una granja de Colorado. Pam Grier, icona del blaxploitation dels anys setanta amb films mítics com Foxy Brown, Coffy o Scream Blacula Scream, transmet calma i serenor quan evoca la vida familiar que duu avui dia, quan no està immersa en rodatges i assaboreix la quietud i la puresa del món rural. La Pam Grier que tenim davant sembla molt més propera al paper que acaba d'interpretar a Poms, pel·lícula en què actua amb Diane Keaton, i que en to de comèdia aborda el descobriment de les bondats de la vida bucòlica en plena vellesa. L'actriu que va encarnar a la combativa i justiciera Foxy Brown, i a la veterana traficant Jackie Brown, es mostra molt reflexiva, tendra i especialment sensible tant quan parla de la qüestió dels abusos sexuals -que viuria en primera persona amb només sis anys i posteriorment amb divuit-com de l'apoderament femení que va representar com una de les grans estrelles del gènere.

L'heroïna negra per excel·lència de l'acció de sèrie B dels setanta, escopeta en mà i que donava una puntada a l'entrecuix del patriarcat, vincula molts dels papers icònics que va interpretar amb la seva pròpia autobiografia, simbòlicament titulada Foxy, my Life in Three Acts, que s'adaptarà a la pantalla gran properament. "Quan el teu somni de petita és tan simple com anar a l'escola, formar-te per algun dia ser directora de cine... i de cop i volta, vius l'experiència traumàtica de l'assetjament sexual, et sents impotent i esperes que algú altre actuï", diu. "Per fi, però, les dones d'avui estem tornant els cops que hem rebut", insisteix, "els rols que vaig interpretar ja parlaven d'això: tornar els cops al patriarcat".

Grier connecta moltes de les seves escenes memorables-ella amenaçadora amb un matxet a la mà o bé desenfundant una pistola en un tancar i obrir d'ulls- amb els aprenentatges transmesos pel seu avi: "ell ens va ensenyar a totes les dones de la meva família a caçar i a disparar. Ens repetia constantment que si sabíem fer això sense necessitat de cap home, aquests ens respectarien. Per això visc en una granja, esquio, faig snow-board, munto cavalls, protegeixo els meus animals i si fa falta... utilitzo armes. Tot aquest aprenentatge l'he traslladat en els meus papers. Quan saps fer tot això, ets singular. Insubstituïble". I afegeix: "va ser l'estima que li tenia al meu avi i a tota la meva família el què em va portar a guardar silenci i no fer cap denúncia dels assetjaments. Sabia que ells es voldrien venjar i tenia por que cometessin qualsevol disbarat. Relatar aquestes experiències m'ha ajudat i crec que poden ajudar a gent que, com jo, visqui o hagi viscut situacions similars".

Malgrat que pel·lícules com Foxy Brown i Coffy han estat fonamentals per tot el moviment de l'alliberament de la dona, Grier considera que no va ser una pionera en aquest arquetip de dona agressiva sinó que, una figura del moviment feminista com l'escriptora i periodista Gloria Steinem seria un dels seus principals referents. "Ella va ser qui em va treure en la portada de Miss Magazine", explica, "sempre deia: maquilla't, però no ho facis pels homes, fes-ho per tu!". En parlar d'altres figures d'inspiració, Grier evoca de nou la seva família: "la meva mare era el personatge de Coffy. Ella era infermera en una comunitat on molt sovint no arribaven les ambulàncies quan algú es feia mal. Venien els veïns a casa si havien tingut un accident de cotxe o bé mal al queixal. Era una gran activista en el sí d'aquella comunitat.

I Foxy Brown era la meva tieta. Tenia una presència espectacular. Volia ser arquitecta però aleshores això era impossible per una dona negra en l'Amèrica dels quaranta. Malgrat la frustració que això li va provocar, no es va rendir. Conduïa una Harley Davidson i se sentia lliure. No li importaven els prejudicis de gènere. Tots els meus personatges són dones lliures".

Mostra de la llibertat de què feien gala els seus personatges, el cos de Pam Grier serà una forma d'expressió i reivindicació del poder de la dona negra: des dels seus pentinats afroamericans passant pel seu bust prominent. Com ha succeït amb moltes de les estrelles o celebrities de raça negra o llatina, els cossos voluptuosos s'han erigit tant en una forma d'identificació com d'orgull i reconeixement. "Quan vaig rodar The Arena a Cinecittà", diu, "interpretava una aborigen africana que caminava descalça i que anava mig nua. Quan em preguntaven si em feia vergonya sortir mig despullada, no ho entenia. M'agrada el meu cos. Per què l'haig d'amagar? Alguns m'han atacat per aquest motiu però jo sempre m'he sentit còmode mostrant-me, sempre sabent que responia a la identitat del personatge".

Als seus seixanta-nou anys, Grier segueix essent activista i reivindicativa respecte els drets de la dona. Fa costat al moviment Me Too, afi a la causa que ella va emprendre amb la seva autobiografia i té la sensació que aquesta és una tendència imparable: "cal seguir aixecant les catifes i no evitar els temes delicats. I el cinema ha de seguir explicant aquestes històries. M'agradaria tornar a Sitges una vegada Foxy estigui acabada per mostrar una pel·lícula que espero que pugui ser útil pels altres". Emplaçant-nos a retrobar Grier aviat, la vida i els personatges de l'actriu semblen cohabitar en perfecte equilibri en el seu interior.

«Els personatges de Coffy i Foxy Brown estan inspirats en la meva mare i la meva tieta, respectivament.»