Entrevista a l'Anya Taylor-Joy

Thomasin, el personatge que interpreta a La bruja és el seu primer paper en el cinema. Un debut gens fàcil en tant que ella es mostra molt ambigua, capaç del millor i del pitjor. 

La gent potser pensarà que sóc molt avorrida, o potser que sóc molt boja res- ponent això, però crec que quan coneixes un personatge i entens què pensa i com és la seva vida no és necessari fer una gran preparació per posar-te en la seva pell. Tot és molt més directe i simple. En el cas concret del personatge de Thomasin vaig seguir moltíssim la meva intuïció. Vaig entendre perfectament el conflicte intern que viu ella i simplement vaig actuar instintivament, sense haver de realitzar ni una gran preparació ni una forta introspecció.

Suposo que el treball en exteriors, en situacions climatològiques complexes i el fet d'estar aïllats de tot i de tothom, dificultava també el seu treball com a actriu.

El rodatge, efectivament, no va ser senzill. D'entrada rodàvem amb nens i animals, i ja se sap el que es diu al respecte.... [riure] El més dur, però, era que depeníem molt de les poques hores de llum que teniem per rodar. Robert Eggers, el director, buscava mostrar una atmosfera molt obscura i misteriosa de manera que havíem d'esperar molta estona fins a tenir la llum adequada. L'aspecte positiu d'això és que tots els membres de l'equip, i especialment els actors, ens vam convertir en una autèntica familia. Malgrat tractar-se d'una pel·lícula tan fosca, el rodatge va ser una autèntica diversió, rèiem constantment.

"Malgrat tractar-se d'una pel·lícula tan fosca, el rodatge de La Bruja va ser una autèntica diversió”

Entenc que el bon ambient del rodatge va facilitar la realització d'una de les escenes més potents de la pel·lícula, l'enfrontament de Thomasin amb la seva mare, interpretada per Kate Dickie.

Abans de rodar aquesta escena, Kate i jo vam estar parlant molta estona. Vam dir-nos l'una a l'altra que en aquell moment ho havíem de donar tot, encara que ens poguéssim acabar estirant literalment dels cabells havíem d'expressar al màxim la tensió que es viu en l'interior de la família protagonista. Robert sabia que el conflicte familiar era un dels elements més importants de la pel·lícula i aquella escena possiblement era de les que millor ho il·lustrava.

Els diàlegs del film estan molt treballats des d'una perspectiva realista, tractant de ser molt fidels al llenguatge de l'època. Va ser fàcil? 

Pel que fa a l'accent que podien tenir els colons d'aquella època vaig guiar- me moltíssim de la manera de parlar de Caleb, un dels nens protagonistes. El seu accent marcat de Yorkshire em donava la tonalitat a l'hora d'expressar-me, ja que tinc força facilitat en absorbir els altres accents. D'altra banda el llenguatge d'aquella època tenia una cadència i una melodia tan úniques que era un plaer fer front a aquest repte. En el conjunt de la pel·lícula el diàleg té una poètica molt marcada.

Quina va ser la seva impressió quan va veure la pel·lícula acabada? 

Va ser també la primera vegada que em veia a mi mateixa en pantalla gran. Vaig quedar horroritzada de la meva actuació i em va entrar pànic, principalment perquè l'experiència del rodatge va ser tant especial que considerava que no s'havia reflectit prou a la pantalla. Després, però, l'he vist set vegades més i cada vegada hi trobo nous detalls que demostren la capacitat de Robert de crear una atmosfera única.

Com han viscut la bona acollida que ha tingut La bruja en els diferents festivals?

Ha estat una sensació molt contradictòria. Durant molt de temps vam estar aïllats de tothom treballant en una pel·lícula molt modesta a nivell de pressupost. De cop i volta, quan vam començar a anar als festivals, i les projeccions eren un èxit, ens vam adonar que allò tan petit en el que havíem estat treballant estava creixent de mica en mica. El projecte l'hem sentit i patit com si fos de tots.

Com es planteja els següents treballs, li interessaria continuar explorant el gènere de terror? 

Les meves decisions vindran en funció del guió que em pugui arribar a les mans. Si em trobo amb un guió com el de La bruja i sento aquesta punxada a l'estómac que t'empeny a fer el film, m'hi llençaré sense pensar-m'hi, sigui quin sigui el gènere. M'agradaria ser una actriu camaleònica que no l'encasellin en determinats papers sinó que voldria confrontar-me en reptes cada vegada més complexos. De fet, els treballs que havia fet abans no s'assemblen gens a La bruja.

Vostè encara no havia nascut quan es va fer Seven, pel·lícula que homenatgem a Sitges. Ha tingut temps per veure-la? 

[Riure] Si, i haig de dir que no és de les que més m'agrada del David Fincher. per bé que m'interessa molt el seu univers.