- Inici
- Actualitat
- Logbook
- Entrevista a la Barbara Crampton

Woman In Fan
Entrevista a la Barbara Crampton
13 jun 2016
Lectura de 6 min.
La vam conèixer a Re-Animator, estirada damunt d'una taula forense, nua i barallant-se amb un cap tallat que intentava violar-la. És difícil oblidar una imatge com aquesta, però la carrera de Barbara Crampton ens ha ofert molts més moments memorables, especialment des del seu retorn a la pantalla a principis d'aquesta dècada, passant de ser una scream queen a convertir-se en la gran dama del terror contemporani.
Enguany visita Sitges, on ha presentat Beyond the Gates, i on ha rebut una Màquina del Temps de mans d'un dels seus primers aliats, Brian Yuzna, productor d'aquella obra seminal.
Re-Animator va guanyar el premi a la millor pel·lícula a Sitges l'any 1985. Recorda quina va ser la seva reacció en sentir la notícia?
Oh! De veritat? Sabia que la pel·lícula s'havia projectat aquí, però no que hagués guanyat cap premi. Bé, me n'alegro molt, encara que hagi trigat trenta anys a assabentar-mel [Riu]
"Després de fer TU ETS EL SEGÜENT, em vaig adonar que el cinema de terror era casa meva"
Quan l'estava rodant, es podia imaginar que aquell film es convertiria en un èxit, fins a ésser considerat un dels títols més representatius i importants d'aquells anys?
Era la primera pel·lícula de Stuart Gordon, i crec que, en aquell moment, els que en vam formar part simplement pensàvem que estàvem fent una pel·lícula petita i divertida. Ens va fer molt feliços que la seva estrena fos ben acollida, i que critics com Roger Ebert i Pauline Kael escrivissin coses bones d'ella. Després, és clar, ha adquirit la categoria de film de culte, i encara ara et trobes adolescents que et diuen "acabo de veure Re-Animator. Mola!".
Aquell film va suposar un dels seus primers papers protagonistes, i el seu debut en el fantàstic. Abans d'actuar-hi, era seguidora del gènere?
Diria, més aviat, que el fantàstic s'ha anat fent un lloc en la meva vida al llarg dels anys, i ara l'adoro. Però, no, mai va ser el meu propòsit que aquest gènere fos el que definís la meva carrera. Simplement, eren el tipus de pel·lícules per les quals més em contractaven. Tot i això, després de passar uns anys apartada del cinema, quan hi vaig tornar amb Tu ets el següent, vaig pensar: "saps què? Això és casa meva. Va ser llavors quan realment vaig decidir especialitzar-me en el terror.
A Re-Animator, vostè protagonitzava algunes escenes bastant fortes. Especialment, aquella en què tenia una interacció "peculiar" amb un decapitat... Què en pensava, d'aquestes coses, quan va llegir el guió?
Em van impactar, és clar. Però també vaig pensar que seria divertir rodar tot això. Qui em coneix sap que nos sóc precisament una persona tímida, així que no em suposava cap problema. Mai pensava "potser no hauria de fer això, sinó que em semblava emocionant. De fet, en un primer moment, el meu personatge l'anava a fer una altra actriu, i quan la seva mare va llegir el guió li va prohibir participar en la pel·lícula.
En el seu entorn familiar, ningú es va oposar mai al tipus de cinema que feia?
Al principi, els meus pares no veien les meves pel·lícules, només seguien els fulletons on sortia. La meva mare va morir l'any passat, i mai va arribar a veu- re Re-Animator. El meu pare sí que va acabar veient-la i, de fet, li va agradar molt. Però crec que ells simplement estaven contents de saber que havia aconseguit fer-me una carrera en aquest món.
A la pel·lícula que presenta enguany al Festival, Beyond the Gates, vostè encarna un personatge malèfic que, d'alguna manera, també simbolitza la dècada dels vuitanta. Últimament, el fantàstic contempla aquella època amb molta nostàlgia, com si fos un paradís perdut. Vostè que la va viure en directe, què en pensa d'aquesta percepció?
El que passa és que la gent que ara dirigeix, produeix o escriu sobre cinema fantàstic, es va criar amb aquell cinema, i per això l'estima tant. Però estic segura de què, d'aquí un parell de generacions, segur que hi ha gent que pensara "que bones que eren les pelis dels noranta i dels dos mill". Amb això no vull dir que menystingui els vuitanta, al contrari: em fa molt feliç haver-ne format part, i van ser uns anys on es van fer pel·lícules fabuloses, amb efectes especials al·lucinants, bones històries i personatges, i amb idees esbojarrades.
Una altra característica del seu personatge a Beyond the Gates és que gairebé sempre el veiem a través d'una pantalla de televisió, aïllada en un petit marge dins del pla.
El més estrany del film va ser rodar tota la meva part aïllada de la resta d'actors. Va ser una experiència curiosa, però per a mi el més divertit era el fet d'interpretar a la dolenta de la pel·lícula, perquè normalment em toca fer d'algú que està aterroritzat, o que necessita ser salvat.
Durant uns anys, va estar retirada del món del cinema. Va ser dolorós haver de renunciar a la professió que estimava?
Si et sóc sincera, a finals de la dècada dels noranta no rebia gairebé cap proposta de feina. Això em va dur a centrar-me més en la meva vida personal, que és una cosa pràcticament impossible de fer en l'ambient de Hollywood. Llavors, vaig conèixer el que seria el meu marit, i vam formar una família. Uns quants anys després, vaig rebre una trucada del meu agent, que em va dir "voldries llegir-te el guió d'una pel·lícula que es diu Tu ets el següent? Té bona pinta.... I va ser fent aquell film, en conèixer l'Adam Wingard, en Ti West, l'Amy Seimetz... tota aquesta gent tan jove i amb tant talent, que em van venir ganes de treballar de nou.
"El meu personatge a RE-ANIMATOR l'anava a fer una altra actriu, i quan la seva mare va llegir el guió li va prohibir participar en la pel·lícula."
El seu retorn a la pantalla demostra que en el cinema de terror no només hi ha lloc pels adolescents, i que es poden fer pel·lícules com Todavía estamos aquí, en la qual tots els actors són persones ja madures.
Aquest era justament el propòsit del director, Ted Geoghegan, i això li va costar algun estira-i-arronsa amb la productora, fins que van acceptar la seva visió. Però és cert, sóc conscient que és molt difícil que em tornin a donar papers protagonistes. També crec que he deixat enrere el període més difícil per a les actrius, que són els quaranta anys, i ara m'ofereixen un munt de papers de mare, i altres personatges secundaris però meravellosos. I, d'aquí a un temps, espero fer d'àvia en alguna història d'horror!
En els darrers anys, també s'ha introduït en la producció de pel·lícules. És el cas de Beyond the Gates. Per què va decidir fer aquest pas?
Fa un temps, vaig llegir el guió d'una comèdia d'homes llop escrita per Evan Dickson, i em va encantar. Vaig presentar el projecte a un parell de companyies, i els hi va semblar interessant i, després de molts ajornaments, sembla que aviat podrem començar el rodatge. En mig de tot això, Jackson Stewart, el director de Beyond the Gates, va saber que estava interessada en la producció, i el vaig ajudar a buscar finançament i a aixecar el projecte: en aquest cas, vaig entrar abans com a productora que com a actriu. En resum, ho faig perquè vull ajudar a escriptors i cineastes joves a explicar les seves històries.
Ara que està en un dels moments més actius de la seva carrera, hi ha algun director en particular amb qui li agradaria treballar?
He d'anar amb compte responent a això, perquè fa uns anys em van preguntar el mateix i jo vaig contestar: "Rob Zombie". I poc després em van contactar per The Lords of Salem, però finalment van tallar el meu personatge de la cinta. Així que, sí, vaig treballar amb ell, però no surto a la pel·lícula. En una entrevista posterior, vaig mencionar que tenia ganes de col·laborar amb Don Coscarelli. I recentment ho he fet, però en un film en què ell és productor, no director. Així que ara he de ser molt específica amb els meus desitjos. Així que et diré això: m'encantaria ser la protagonista d'una pel·lícula dirigida per Woody Allen, i que s'estreni al festival de Toronto! [Riu]
Contingut anterior
Entrevista a l'Anya Taylor-JoyContingut següent
Entrevista al Rob i la Sheri Moon Zombie