Jaume Balagueró

Jaume Balagueró

Un dels directors més estimats del Festival torna a Sitges amb Venus, una pel·lícula en la qual el terror i l’acció s’exhibeixen de forma adrenalínica
Lectura de 4 min.

Comparteix

Quan va veure Venus, el director del Festival, Ángel Sala, va exclamar alguna cosa així com que estàvem davant una pel·lícula de terror sense coartades. Potser per això, Jaume Balagueró ens atén el telèfon amb un to summament tranquil: perquè sap que té entre mans una pel·lícula que encaixa com un guant en un festival com el de Sitges. La història d'una ballarina que roba una bossa plena de… (ja veureu quin ús li dona al botí) li serveix a Balagueró per a barrejar el thriller (ella fuig d'uns mafiosos) amb el terror (s'amaga en un edifici d'allò més estrany). Ara bé, sobre la seva pel·lícula, Balagueró no parla tant de gèneres com de viatges interiors i, fins i tot, d’amor. 

D’on sorgeix un projecte com Venus? 

S’està parlant molt de la barreja de gèneres, però no és una cosa que tingués al cap a priori. El que em motivava era la història que volia explicar. El concepte principal de Venus és el de fugir d’una cosa que és terrible i acabar en un univers que és encara pitjor. La protagonista es troba atrapada en dos mons hostils. En un principi, vam pensar que la protagonista podria estar ficada en el tràfic de blanques, però al final vam preferir que fos ballarina. Això ens donava unes eines que eren molt interessants tant a nivell visual com d’argument. La dansa es relaciona amb la lluita i, al final de la pel·lícula, esdevé un element fonamental. 

De fet, el començament de Venus, en el club on treballa la protagonista, és molt musical. Com vas treballar aquest component rítmic que té la pel·lícula?  

La pel·lícula és molt musical. La vaig concebre com una pel·lícula molt operística. Comença amb música techno i a poc a poc es va transformant, perquè passa de la realitat a la bogeria. Per això, la banda sonora va canviant, convertint-se finalment en una música amb cors, molt diferent del que hem escoltat al començament. 

Aquest començament serveix també per presentar la protagonista, el personatge interpretat per Ester Expósito. Com definiries a aquesta heroïna? 

M’agrada l’evolució del personatge. Quan la coneixem, és un personatge hostil. Ho és amb la seva família, de la qual sabem que ella n’és l’ovella negra. És una dona que roba, és quasi una delinqüent. Però, sobretot, és egoista: intenta aprofitar-se de la seva germana, sent una profunda indiferència cap a la seva neboda... A poc a poc, tot això va canviant, ella va descobrint què té realment dins seu: força per lluitar, però també una gran capacitat d’estimar.  

Al personatge no només li dones un gran arc narratiu, sinó també una gran força icònica. 

Crec que la pel·lícula és molt plàstica, molt visual. El final quasi s’apropa al còmic, per exemple. Sí que volíem que, al final, fos molt desmesurada. Crec que tot i ser una història gore i sanguinolenta, també té una factura molt visual. 

Et coneixem sobretot pel teu vessant com a director de cinema de terror. Com vas treballar un altre gènere com és el thriller? 

Jo no tenia els mecanismes per fer un thriller, així que vaig decidir treballar de manera molt orgànica. Es tractava de retratar un món estrany. A la part de thriller, per exemple, quan els perseguidors estan buscant el lloc on s’amaga la protagonista, recorren a la bruixeria. És a dir, que l’element de terror i fantàstic ja està present inclús en el thriller. Jo volia mostrar un Madrid en què la bruixeria existeix, una realitat enrarida. Així que el lligam entre els dos mons i els dos gèneres és constant. 

Com sorgeix la idea de fer una pel·lícula que fa front al terror de manera tan frontal? 

De manera orgànica. És l’Álex de la Iglesia qui un dia em diu: vull que facis una pel·lícula de pur terror per al nou segell d’Amazon i Sony, que es diu The Fear Collection. A més de ser una pel·lícula de terror, volia que hi hagués altres elements: que fos un thriller, que fos dramàtica, emotiva... És una història de lluita per la supervivència, però també es podria dir que és una història d’amor. 

També hi ha un component social. 

En totes les històries sempre hi ha un retrat social. Aquesta és una història d’empoderament, que reivindica el paper de la dona com a poder suprem. Tots els personatges clau de la pel·lícula són dones, tant els bons com els dolents. És cert que hi ha uns dolents, però no són més que “villanitos”. Inclús el dimoni al qual es fa referència és un dimoni femení, el dimoni “del dolor i del patiment”. 

Com és l’experiència de treballar per aquest segell impulsat per Álex de la Iglesia? 

Normalment, un no es fixa si treballa per un segell o un altre. Ara bé, col·laborar amb Álex de la Iglesia, per a mi, va ser meravellós, ja que sempre ha estat un referent, una inspiració. A més, em permet fer pel·lícules de gènere sense coartades. 

Com va ser el treball de càsting? Comptes amb Ester Expósito, però també amb un seguit de secundaris que, amb poques pinzellades, estan perfectament definits. 

Jo volia que ens enamoréssim de cada un dels personatges. Que es fessin estimar o odiar. Vam treballar molt amb la Cristina Campos, la directora de càsting. En el cas de l’Ester Expósito, es tractava d’una aposta des del principi. Ella estava entusiasmada amb la idea de fer un paper tan físic, diferent del que havia fet fins aleshores. Per a mi, va ser una de les grans sorpreses, i no perquè fes res diferent del que imaginàvem. Vaig descobrir una actriu molt entregada i poderosa. Vaig gaudir molt del rodatge, i crec que ella també.

Comparteix

Contingut anterior

Carlos Vermut

Contingut següent

Kjersti Helen Rasmussen