Vés al contingut

Beneïdes criatures

Lectura de 2 min.

Comparteix

Entre el 2023 i el 2024, poques pel·lícules vam veure i veurem amb la capacitat d'encarnar, en absolutament cadascun dels seus elements conjurats, l'aclaparador estatus d'"obra d'art".

 

És per això que per celebrar que ja la podem tornar a gaudir a la gran pantalla, rescatem dos dels magnífics articles que es van dedicar a 'Pobres criaturas', de Yorgos Lanthimos, al Diari del Festival.

 

El primer, signat per Andreu Marves, incideix en la sorprenent figura de Jerskin Fendrix, compositor de la partitura; el segon, escrit per Maria Adell Carmona, es rendeix a l'irresistible magnetisme de la protagonista i ànima mater, Emma Stone:

 

Danza Macabra - Els músics del Festival

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

És sorprenent que un autor consagrat com Yorgos Lanthimos hagi volgut que sigui un músic jove i relativament desconegut com Jerskin Fendrix qui composi la banda sonora de la seva darrera pel·lícula, 'Pobres criaturas'. Sorgit de l'efervescent escena musical de Brixton, la mateixa que està renovant el rock anglès per via de l'eclecticisme i l'experimentació, Jerskin Fendrix –sobrenom de Joscelin Dent-Pooley– comparteix l'esperit de coetanis com Black midi o Black Country, New Road, però no el seu gènere: allà on altres privilegien el guitarreig i els coquetejos amb el jazz, ell compon bases d'electropop ultra-modern i canta amb veu de baríton lletres absurdes, plenes de referències a la cultura pop. Per saber què deu haver vist Lanthimos en un músic tan poc ortodox, caldrà veure –i, sobretot, sentir– 'Pobres criaturas'.

 

Horror Estel·lar - Emma Stone

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

En un moment de 'La favorita', la cruel aristòcrata interpretada per Rachel Weisz, humilia a la dama caiguda en desgràcia encarnada per Emma Stone afirmant que, amb el seu aspecte descuidat, només podria treballar fent de monstre, com a entreteniment dels nens de la cort. La reacció de Stone exemplifica a la perfecció la proposta actoral del cinema de Yorgos Lanthimos, basada en un treball corporal histèric, que abunda en reaccions inesperades: Stone comença a imitar matusserament un monstre, grunyint, mostrant les dents i aixecant els braços com si fossin urpes, per acabar emetent un riure nerviós.

 

No és difícil endevinar per què Stone i Lanthimos han repetit a 'Pobres criaturas', un film basat en la fisicitat dislocada i l'excèntric repertori gestual que Stone, actriu bregada a la comèdia ('Bienvenidos a Zombieland', que la va portar a Sitges i la va convertir en mite femení entre el fandom nerd, 'Una conejita en el campus', on donava solvent rèplica a un terratrèmol còmic com Anna Faris, o 'Rumores y mentiras', versió high schooler de 'La letra escarlata' i un dels seus primers papers protagonistes) sol aportar als seus personatges. Stone, actriu d'ulls descomunals, gestualitat inesperada (és boníssima improvisant, com demostren les seves nombroses aparicions al Saturday Night Live) i veu ronca, és una leading lady inusual, i per això mateix, malgrat protagonitzar blockbusters superheroics o comèdies romàntic-musicals amb Ryan Gosling (va guanyar un Oscar per 'La La Land'), el film mainstream que més podria aproximar-se al seu treball a 'Pobres criaturas' seria, potser, 'Cruella', una pel·lícula escindida en dos, com la seva pròpia protagonista: d'una banda, és un film Disney per a tots els públics, i de l'altra, una fosca història de venjança i emancipació femenines construïda al voltant de la mirada febril i el gest desencaixat, en primer pla, d'una Emma Stone desencadenada.

Comparteix