Descobrint a Julia Ducournau

Julia Ducournau ha projectat les seves tres pel·lícules fins ara al Festival de Sitges i és per això (i per l'estrena d'Alpha a Espanya) que tres membres del nostre comitè de selecció us descobreixen el seu cinema a través d’aquestes obres tan fascinants, diferents i interessants.

Raw: “A la 50a edició de la Semaine de la Critique del Festival de Cannes, una jove Julia Ducournau debutava amb el seu primer curtmetratge, Junior, que presentava una preadolescent en ple procés de transformació. Els fonaments del gènere i, en concret, del body horror servien per teixir una història simpàtica sobre els canvis propis de la pubertat. La protagonista era aleshores gairebé una nena, l’actriu Garance Marillier, que tornaria a ocupar el paper principal en el debut en llargmetratge de la realitzadora francesa, Raw.

Tot i que l’actriu principal no era l’únic punt en comú entre ambdues obres. Totes dues retrataven històries situades en entorns acadèmics —institut i universitat, respectivament—, amb dues germanes coincidint en el temps i mostrant les jerarquies de classe entre novells i veterans. També compartien una transformació dels seus cossos o apetits que l’espectador contempla entre la fascinació i el terror: ja sigui el body horror en forma de pell i fluids que es desprenen del cos a Junior o la voracitat caníbal de Raw. A més, la protagonista manté el mateix nom, Justine, com si curtmetratge i llargmetratge teixissin una mateixa biografia de terror i sensualitat.

En definitiva, Raw va consagrar Julia Ducournau com una autora de culte dins la comunitat del fantàstic, i recuperar Junior no fa sinó ampliar els detalls d’aquest univers de transformació corporal tan visceral com femení.” Per Mònica Garcia i Massagué.

Titane: “Quan Julia Ducournau va recollir la Palma d’Or a Canes per Titane, va ser la primera a reconèixer que la seva pel·lícula no era perfecte. També podria haver afegit que no ho volia ser. Al cap i a la fi, si poses en escena la història d’una psicòpata que es queda embarassada d’un cotxe, l’equilibri apol·lini no pot formar part del teu full de ruta. De fet, el més excitant del segon llargmetratge en solitari de Ducournau és la sensació que, a partir de cert moment, la protagonista arrabassa el timó a la directora i condueix el relat en direccions tan inesperades i aberrants com la mateixa carn nova del personatge central, pur metall fluid.” Per Gerard Casau.

Alpha: “Alpha, o Julia Ducournau depurant el seu estil visual i narratiu i fent-lo esclatar quan les textures es disloquen i es dilueixen, deixant que el modèle fantastique del seu cinema es desbordi. Alpha és cinema suspès en un caos atemporal, fúria desfermada en fotogrames a vegades incongruents, però que sempre deixen empremta en acabar la projecció. Abrupta, personal i estrictament singular, la nova proposta de Ducournau és l’obra d’una autora amb majúscula, que continua representant la via més fèrtil del cinema francès actual i d’un fantàstic que sobreviu a certa crítica erràtica, concentrada als sorollosos corredors de Cannes, tal com van fer en el seu moment autors com Claire Denis amb Trouble Every Day, Olivier Assayas amb Demonlover, David Robert Mitchell amb Under the Silver Lake o Nicolas Winding Refn amb The Neon Demon.” Per Ángel Sala.