Horror Girls: dissabte i diumenge

2nd Meeting of European Female Filmmakers Specializing in the Fantastic Genre

El segon dia, les jornades van començar amb la taula rodona “Obsessió sagnant: Escriure sobre dones i terror”, moderada per Mònica Garcia i Massagué, Directora General de la Fundació Sitges Festival Internacional de Cinema de Catalunya, i amb la participació de la directora, actriu i guionista britànica Alice Lowe, i les investigadores Heidi Honeycutt i Victoria McCollum. Un dels temes centrals del debat va ser la diferència entre el terror fet per dones i homes. En general, coincidien que les cineastes tenen una sensibilitat diferent i que sovint tracten temes experiencialment femenins, com ara la maternitat. Lowe comentava que és impossible fugir de l’etiqueta “dona directora” i que li encanta escriure des de la seva perspectiva, però alhora es preguntava quan arribaria el moment en què les dones tractessin els temes universals de manera habitual. Timestalker, la seva última pel·lícula estrenada al Festival, representa com és una dona des de dins, mostrant les seves fantasies i idees. Honeycutt va explicar que amb la seva feina intenta recuperar la història de les dones cineastes, una part que sempre ha estat obviada. També afirmava que en l’actualitat, els diners són sinònim de llibertat. Quant a això, Lowe assegurava que quan els diners venen de fundacions privades hi ha molta pressió, i que és difícil expressar-se amb llibertat. McCollum confirmava que les dones han de treballar el doble que els homes per a arribar a la meitat del camí, al que Lowe hi afegia que la diferència entre la seguretat d’un home i la d’una dona cineasta és sempre molt notòria, i que està acostumada al fet que, per ser dona, els productors es dirigeixin a ella de manera diferent. 

La segona taula rodona, MaestrAs: Conversa amb Heather Langenkamp, també moderada per Mònica Garcia i Massagué, va ser protagonitzada per la icònica actriu de A Nightmare on Elm Street (Wes Craven, 1984). Langenkamp iniciava la conversa tornant enrere en el temps i compartint amb l’audiència records dels seus inicis. Quan va rodar amb Craven per primera vegada ella només tenia vint anys, i gairebé no havia vist pel·lícules de terror. Molta gent li va recomanar que no fes la pel·lícula, però com necessitava els diners per pagar el lloguer va acceptar i va descobrir que Wes Craven era un home tendre i amable, amb qui acabarien sent bons amics. “Wes va ser un mestre per mi”, confirmava l’actriu. També confessava que no li agrada veure gent patint en la pantalla i que el que més l’interessa del cinema de gènere és l’aspecte tècnic, en especial el maquillatge i els efectes especials. De fet, el seu marit, David LeRoy Anderson, és especialista en maquillatge, i va ser amb qui va poder treballar després de fer el paper de Nancy al film de Craven, ja que li va costar molt trobar feina. Ell s’encarregava de la part artística i ella de l’executiva, i, tot i que encara avui en dia segueixen treballant junts, insistia que el seu somni sempre havia estat ser actriu. També va parlar de la seva carrera com a directora: el 2008 estrenava Prank, conjuntament amb Ellie Cornell i Danielle Harris (actrius de la saga Halloween); el 2011 va produir el documental I Am Nancy amb la voluntat de donar-li valor al personatge, ja que molts fans només recorden en Freddy; i, per últim, el 2020 va rodar un curtmetratge sobre la mort titulat Washed Away. En l’actualitat encara busca noves oportunitats per a dirigir projectes. Durant la pandèmia, comentava, va rebre una trucada per una sèrie de Mike Flanagan. Un cop va obtenir el paper, explicava que va viatjar al Canadà i que allà va conèixer el director, amb qui va gaudir molt treballant.

L’última conversa de dissabte, i segurament una de les més esperades, va ser MaestrAs: Coralie Fargeat meets Carlota Pereda. La directora de The Substance explicava que créixer mirant pel·lícules de terror va significar molt per a aventura. Afirmava que el cinema que li agrada és molt visual i sonor, on les imatges de vegades parlen més que les paraules. El seu cinema, que mostra una societat dominada per la mirada masculina, compta amb protagonistes afectades per això: només existeixen si algú les desitja i la por de la imperfecció es converteix en un malson. Apuntava que el final de The Substance és l’alliberament de tots els estàndards de bellesa als quals estem sotmeses les dones. La comèdia també és rellevant per a la directora francesa, ja que segons diu, també és una forma poderosa d’explicar quelcom profund, com passa amb el gènere. Confessava no sentir-se gaire relacionada amb el cinema europeu, ja que la seva voluntat sempre ha estat relatar històries més universals. La seva relació amb el Festival de Sitges, on va guanyar dos premis amb la seva òpera prima, se sosté en l’experiència compartida amb l’audiència, cosa que la cineasta valora enormement.

“Darrere i davant la càmera: Actriu - Directora" ha estat l’última de les taules rodones de les jornades Horror Girls, que s'ha celebrat avui diumenge 6 d'octubre: una conversa entre Kate Siegel i Mònica Garcia i Massagué sobre què vol dir ser actriu però també escriure i dirigir. Siegel ha compartit amb el públic de quina manera l'han afectat els personatges que ha interpretat durant la seva carrera, recalcant que el més difícil segurament ha sigut el d’Erin Greene a Midnight Mass (Mike Flanagan). Com a actriu, sovint treballa amb Mike Flanagan, el seu company sentimental: de fet, són coneguts com la “power couple” del terror. D’ell, el que més li agrada, ha comentat, és la seva humanitat i que no té un ego desbordant. El fet que la conegui tan i tan bé li permet fer millor la seva feina, ja que Flanagan sap perfectament quan Siegel està mentint o dient la veritat. Ara mateix, confirma, està més interessada en dirigir, no només perquè li fascina aquesta part més creativa, sinó també perquè mentre dirigeix és més lliure de la pressió estètica a la qual estan condemnades les intèrprets, sempre pendent de l’edat, les arrugues o els quilos. Creu que fer cinema és molt complicat, independentment del gènere, i confessa que ja està treballant en la seva primera pel·lícula amb Shudder.