Triplet de premis la nit més monstruosa
Jornada mastodòntica de guardons, trobades, xerrades i presentacions. Només queda un dia per conèixer el palmarès de la 58a edició, però aquí, des de Sitges, continuem ampliant els horitzons del Fantàstic, viatjant a noves realitats i navegant entre diferents dimensions a través de pel·lícules com Obsession, un exercici de pura saviesa cinematogràfica, o el retorn del Raptor a Black Phone 2, que ens ha deixat clavats a la butaca. Tot això, el dia en què s’ha premiat Enzo G. Castellari, Terry Gilliam i Sean S. Cunningham.
It’s Alive!
Mite clàssic revisitat tantes vegades al llarg de la història del cinema, des de l’etapa muda fins a la contemporaneïtat, la icònica criatura que va tornar d’ultratomba fruit d’un experiment científic a l’obra magna de Mary Shelley arriba ara a una enlluernadora adaptació a través de la nova superproducció de Guillermo del Toro. Frankenstein és la seva genuïna revisió del modern Prometeu mitjançant un guió escrit pel cineasta de títols de capçalera com El laberinto del fauno o La forma del agua, que el 2017 va inaugurar Sitges pel seu 50è aniversari.
Del Toro ha extasiat bona part del públic, que ha pogut compartir l’amor que sent pel monstre en aquesta flamant versió que compta amb un repartiment estel·lar integrat per Oscar Isaac en la pell de l’icònic Doctor —abans encarnat per astres com Peter Cushing o Colin Clive— i Jacob Elordi desplegant la condició innocent de la famosa criatura. Mia Goth i Christoph Waltz també participen en aquesta suculenta revisió del mite que recull i transforma l’herència de Boris Karloff al clàssic de la Universal dirigit per James Whale el 1931.
Constructor de mons
La sessió de Frankenstein, celebrada aquesta nit a l’Auditori, ha estat especialment memorable, però no hauria estat el mateix sense l’aparició d’un gran mite del fantàstic contemporani que ha pujat a l’escenari just abans de la projecció.
Terry Gilliam, cineasta visionari de la bogeria i l’èpica excèntrica, Monty Python quixotesc i pare creatiu de paràboles polítiques, socials i religioses com 12 monos i El rey pescador ha tornat al mateix Festival on el recordem recollint el Premi Màquina del Temps l’any 2000. Enguany, el mag britànic porta porta posat el seu inconfusible carisma i sentit de l’humor per rebre el Gran Premi Honorífic davant d’un públic que s’hi ha rendit en aplaudiments.
Emocionat, Gilliam ha agraït el guardó davant una audiència que ha crescut i madurat acompanyada de les seves grandioses pel·lícules, sempre atentes al poder de les idees, a la reflexió més enllà dels límits de la pantalla, al poder de la denúncia que habita en una sàtira cyberpunk tan distòpica com Brazil, on el cineasta descrivia un món sotmès a l’autoritarisme tecnològic no tan llunyà de les pàgines més fosques de la història contemporània.
Gilliam també ha protagonitzat un encounter on ha bromejat dient que “no li agrada la fantasia” i que gairebé totes les seves pel·lícules tracten sobre la imaginació, que, segons ell, “no té normes”, i lluita contra la realitat. També ha destacat els nous camins de l’animació contemporània, després del seu pas pel Festival d’Annecy, el seu desig frustrat de convertir-se en director d’animació de Disney i ha expressat la seva opinió sobre la necessitat de la imaginació pura en aquesta època de sobrecàrrega d’estímuls.
Clown macabre
Amb la seva mirada de serp i les seves dents esmolades, el pallasso més temible del gènere ens ha convidat a visitar el seu sinistre poble sense bitllet de tornada. Pennywise, el mite creat per Stephen King el 1986 i que Tim Curry va encarnar en el clàssic catòdic de 1990, torna a través del nou format televisiu del nostre temps amb It: Bienvenidos a Derry, la terrorífica sèrie que funciona com a preqüela del díptic de pel·lícules estrenades el 2017 i el 2019 —It i It. Capítulo 2— que va confirmar el talent dels seus creadors, Bárbara Muschietti i Andy Muschietti, grans convidats en l’edició d’enguany, que han celebrat un encounter per presentar la seva nova proposta com a productors executius.
Sempre situat a primera línia de foc, el Festival de Sitges ha presentat els primers minuts de la sèrie, que s’estrena a HBO Max dilluns 27 d’octubre. Aquesta nova història ens situa a l’Amèrica dels anys 60 per ampliar el lore de Pennywise, submergint l’espectador en la forja diabòlica del famós monstre que devora nens, interpretat una vegada més per l’inquietant Bill Skarsgård.
La trucada més fosca
El Raptor torna a l’atac. Black Phone 2 s’ha infiltrat dins l’Auditori per portar a terme la seva venjança d’ultratomba. El director Scott Derrickson, responsable de grans pel·lícules de terror que han deixat empremta en l’imaginari fantàstic, com El exorcismo de Emily Rose i Sinister, reinvoca el famós home del sac de Colorado, protagonista fosc de Black Phone, que el 2021 va interpretar un maquiavèl·lic Ethan Hawke en la pell de l’assassí de nens segrestats en un relat escrit per Joe Hill, el fill de Stephen King.
Aquesta vegada, Derrickson proposa una seqüela en forma de malson surrealista tan juganera amb els codis del cinema de terror com exploradora de noves vies que amplien el mite original. Hawke torna a posar-se en la pell del Raptor, que vol venjar-se de Finn, interpretat novament per l’actor Mason Thames, però el seu nou objectiu és Gwen, la seva germana petita, que Madeleine McGraw encarna per segona vegada en aquest slasher d’arrel sobrenatural que ha provocat més d’un ensurt a l’Auditori del Meliá.
Màquina del Temps per a un mestre de l’exploitation
Els aplaudiments han continuat apoderant-se de Sitges en una jornada completíssima, ben farcida de presències històriques de l’univers cinematogràfic. El consagrat director Enzo G. Castellari, figura clau de l’spaghetti western i el macaroni combat, ha estat homenatjat amb el Premi Màquina del Temps per una trajectòria travessada per la inventiva formal. Responsable de títols de culte com Keoma o El último tiburón, Castellari ha sabut conjugar l’èpica popular amb un estil inconfusible que ha influït en multitud de generacions posteriors.
De fet, la explosiva cinta d’acció bèl·lica Aquel maldito tren blindado —una de les seves pel·lícules més recordades en forma de revisió gamberra de Doce del patíbulo— es va convertir en ingredient clau de la sopa postmoderna que Quentin Tarantino signaria dècades després a la reverencial Malditos bastardos. Aquest gest no és casual. Si alguna cosa ens permet el cinema de Castellari és entendre les arrels italianes del llenguatge de l’exploitation dels anys setanta i vuitanta com a imaginari fèrtil per comprendre la inclinació cap a la sèrie B que subjau sota bona part de les mutacions que s’han produït en el cinema contemporani.
Una llegenda del slasher
Mestre de les millors ganivetades perpetrades a la gran pantalla, Sean S. Cunningham ha rebut el Premi Màquina del Temps el mateix any que Viernes 13 celebra 45 primaveres. Aquesta pel·lícula de culte —propera a la també canònica La noche de Halloween de John Carpenter— va ser el reflex monstruós de la societat conservadora nord-americana i una de les peces que van propiciar l’explosió de pel·lícules de terror a la Nord-amèrica dels anys vuitanta.
En la xerrada celebrada amb multitud de fans, Cunningham, també productor de La última casa a la izquierda de Wes Craven, ha confessat que el gran èxit de la primera pel·lícula sobre Jason Vorhees —i la febre de seqüeles que va originar en una franquícia de fins a dotze títols— “va ser una qüestió de sort”. Amb una recaptació de gairebé 40 milions de dòlars, Viernes 13 va demostrar que es podien omplir les sales de cinema rodant “sense estrelles, amb poc pressupost i una localització limitada.”
Gràcies a Cunningham, el sagnant campament de Crystal Lake ocupa un lloc privilegiat en la nostra memòria cinèfila dins la millor tradició del jumpscare, juntament amb l’escena final de Carrie de Brian de Palma. Tot aquest imaginari sagnant i esfereïdor ha estat la gran carta de presentació d’un thriller francès en clau distòpica dirigit per Cédric Jimenez que hem pogut gaudir a l’Auditori. Chien 51 és una intriga d’investigació policial protagonitzada per Gilles Lellouche i Adèle Exarchopoulos —tantes vegades vista a les pantalles de Sitges!— que ens situa en un París futurista controlat per la IA.
De la vinyeta a la pantalla
Finalment, la comèdia més desfermada ha arribat de la mà de Rafaela y su loco mundo, la nova sèrie original d’Atresplayer creada per Aníbal Gómez a partir de la seva pròpia novel·la gràfica, El alucinante mundo de Rafaella Mozzarella. L’actor i director desplega la seva autoadaptació imaginària com una delirant història d’aventures impregnada d’humor absurd a través d’imatges de marcat surrealisme que homenatja aquella etapa de mutació existencial anomenada adolescència.
La sèrie compta amb un elenc de rostres nacionals de primer nivell. Des de Joaquín Reyes, Carlos Areces i Aníbal Gómez fins a Ingrid Garcia-Jonsson, David Verdaguer o Arturo Valls. Tots ells, presents a la roda de premsa celebrada al Meliá de Sitges, han expressat la seva il·lusió davant l’estrena d’aquesta proposta d’estètica acurada on no és difícil que hi ressonin els dissenys de producció del cinema de Jean-Pierre Jeunet o Michel Gondry o fins i tot de les il·lustracions d’Antonio Mingote.
De fet, Gómez ha confessat la seva fascinació per l’imaginari popular i la seva obsessió “amb els decorats d’El mago de Oz”, convertint l’espai on transcorre la història en “un personatge més de la funció”. Valls ha afegit que Rafaela y su loco mundo “és el Sirat de les sèries”, referint-se al punt i a part que aquesta producció marca jugant amb l’absurd davant la resta de propostes del nostre temps.
A més, el director ha agraït la supervisió del projecte per part d’Ernesto Sevilla i ha defensat la mirada excèntrica d’aquesta desfermada comèdia familiar, presentada aquest divendres a la secció Serial Sitges, on “l’humor és el resultat de la pura diversió que hi va haver durant el rodatge”.