Vibrant diumenge vampíric contra l’estigma social

L’Auditori s’ha tenyit de rosa amb l’arribada d’Eduardo Casanova. El director de títols tan subversius com Pieles o La Piedad, presentada a Sitges 2022, ha despertat passions amb la seva meravellosa nova proposta. Silencio no és només una oda a favor de la marginació i l’alteritat. També és pur cinema queer contra la serofòbia. D’altra banda, Sitges ha vibrat amb l’arribada de pel·lícules tan estimulants com Decorado d’Alberto Vázquez, Exit 8 de Genki Kawamura, Singular d’Alberto Gastesi o La vida de Chuck de Mike Flanagan.

Vampires contra l’estigma del VIH

Radical, punyent i subversiva, però també humanista i inclinada cap a les formes més retorçades de la bellesa, l’obra d’Eduardo Casanova és una oda colossal a favor de la diferència que no té por de filmar-la de cara i impregnar-la de rosa pastís. Des de Pieles, la seva ferotge òpera prima sobre identitats marginals i cossos no normatius, fins a títols d’una audàcia tan pertorbadora i asfixiant com La piedad, presentada a Sitges 2022, i Al margen, un dels documentals més contundents sobre la salut mental dels últims anys; Casanova s’ha erigit com un dels autors més radicals del panorama espanyol en la seva reivindicació de les alteritats, posseït per la rebel·lia de mestres com John Waters o el primer Pedro Almodóvar.

Avui, Casanova ha tornat a Sitges com una estrella del punk, acompanyat del seu gran equip de creadores, per presentar la seva nova meravella. Presentada a la Secció Oficial Fantàstic, Silencio és una barroca tragicomèdia queer contra la serofòbia, narrada en format minisèrie, sobre unes germanes vampiresses que sobreviuen com poden a l’escassetat de “sang humana neta” a causa dels estralls que està causant la pesta negra a Europa. Segles després, una d’elles s’enfronta a la pandèmia de la sida a Espanya, estigmatitzada com la “pesta rosa dels 80”, una expressió que a Casanova li agradaria reivindicar com a símbol d’empoderament.

El VIH, segons ha expressat el director en una roda de premsa que ha comptat amb la participació de Leticia Dolera i Jordi Évole, “és una pandèmia que no s’ha acabat i que manté silenciades moltes persones actualment.” Casanova ha afegit que “costa molt per a les persones que la pateixen trencar el tabú i sortir de l’armari”, a més de referir-se a la trista notícia que, actualment, hi ha diversos països on les persones seropositives no poden viatjar.

D’alguna manera, Casanova espera i desitja que, amb l’estrena a Movistar Plus+ de Silencio el pròxim 1 de desembre, Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, la seva nova producció pugui “donar coratge a les persones que la pateixen.” No pas per casualitat, el maquillatge extravagant que llueixen les protagonistes, interpretades per talents com Lucía Díez, María León o Ana Polvorosa, s’inspira, segons ha confirmat, en el canvi físic que pateixen algunes persones afectades pel VIH.

Un poble anomenat Dante’s Freak

Envoltat de fans de totes les edats, el mestre Joe Dante, cànon indispensable de les comèdies de terror dels anys vuitanta i noranta, ha tornat al Festival que porta celebrant la seva filmografia des de fa dècades com a gran pilar del cinema fantàstic. La seva deliciosa gamberrada Pequeños guerreros va guanyar el 1998 els premis a Millors efectes especials i Millor BSO. Dante va tornar a Sitges fa anys per rebre la Màquina del Temps i ara hi torna com a gran pare d’algunes de les criatures més icòniques del cinema contemporani per ser honorat de nou, com ja vam anunciar, amb el Gran Premi Honorífic.

Ovacionat pel públic de l’Auditori, el director ha agraït el guardó a un Festival que l’acompanya des de fa dècades. Tot seguit, s’han apagat els llums per exhibir una de les propostes més gamificades d’enguany. Es tracta del claustrofòbic thriller de bucles temporals Exit 8, dirigit per Genki Kawamura i protagonitzat per un repartiment íntegrament japonès, que s’inspira en el videojoc homònim original d’escenari únic que va guanyar el premi com a proposta revelació als Japan Games Awards de 2024.

El passadís subterrani interminable que el jugador o la jugadora havia de recórrer al joc, sempre atent a qualsevol anomalia que pogués trobar pel camí, s’ha convertit en aquesta fascinant pel·lícula de ciència-ficció minimalista. Amb Exit 8, bé podríem parlar de la pròxima obra de culte nipona. Segons Kawamura, el guió “es reescrivia al mateix rodatge, entre escena i escena.” L’objectiu ha consistit a traslladar a l’escenificació l’esperit dels millors videojocs, aquells que “es gaudeixen jugant i veient com es juga.” Per acabar-ho d’adobar, Exit 8 està distribuïda per la icònica Toho, responsable de clàssics com Akira o Els set samurais, i ha desconcertat els espectadors per la seva manera d’abordar el terror com a espai liminar amb ecos del geomètric Cube de Vincenzo Natali.

Alguna cosa es podreix a Tasmània

Per a Zak Hilditch, el terror i el drama són dues cares de la mateixa moneda. La seva emocionant We Bury the Dead ha sorprès gratament els assistents que només esperaven una experiència sagnant de zombis; un subgènere al qual, en paraules del mateix Hilditch, “és molt difícil afegir-hi cap element nou.” No obstant això, el director i guionista australià ha sabut aprofitar la dimensió íntima i redemptora del relat que explica en una Tasmània apocalíptica on un experiment fallit de l’exèrcit ha provocat la mort de centenars de persones.

La jove vídua que encarna Daisy Ridley busca el seu marit desaparegut enmig de la catàstrofe. Segons ha confessat Hilditch, la pel·lícula “descansa sobre les espatlles de Ridley”, heroïna enaltida de l’última trilogia de Star Wars que, en aquesta ocasió, interpreta una supervivent en ple dol en escenes que fluctuen entre la tensió que provoquen els morts vivents i la tristesa que s’allibera en espais interiors.

No pas per casualitat, les bases d’aquesta història sagnant, on “la mort és a tot arreu”, parteixen d’una vivència del director, que el 2017 va perdre un ésser estimat i sap què significa “empaquetar els records de tota una vida” a les estances d’una casa buida, com un “procés catàrtic”. L’escriptura de We Bury the Dead s’impregna d’aquestes emocions per construir un drama familiar de terror que, malgrat totes les morts que conté, manifesta un poderós desig de vida.

Les potencialitats de la IA

Explicava aquest matí Patricia López Arnaiz que llegir per primera vegada el guió de Singular va ser “com un viatge sensorial, com una aroma que perdura passats els dies i deixa empremta.” Una cosa semblant li va passar a Javier Rey, que “tornava al text una vegada i una altra per descobrir-hi noves lectures.” Amb aquestes declaracions de l’actriu i l’actor protagonistes ha començat la roda de premsa sobre la intrigant nova pel·lícula del director Alberto Gastesi, que ha confessat la seva inquietud per abordar el projecte com “una experiència lúdica a través del thriller psicològic i la ciència-ficció, jugant amb els seus codis per capgirar-los.”

Arnaiz i Rey interpreten una ex parella que decideix retrobar-se en una antiga casa del llac dotze anys després de la mort del seu fill. Ella, especialista en intel·ligència artificial, i ell, un home allunyat de la civilització, s’enfronten a l’arribada inesperada d’un jove enigmàtic que traurà a la llum antics secrets. El més interessant d’aquesta premissa és que, sota la seva aparença, s’hi amaga un autèntic laberint narratiu coescrit entre Gastesi i “el seu company de ball”, el guionista Álex Merino, on la ciència-ficció acaba revelant-se “com una aparició meravellosa” en una proposta que, segons ha confessat el director, aprofita la idea del bucle i l’obsessió inspirant-se en l’obra de Ray Bradbury, l’estranyesa que hi ha a Reencarnación de Jonathan Glazer i el maneig de la intriga i l’atmosfera de Kiyoshi Kurosawa a la magnífica Cure.
Singular és una pel·lícula que compta amb la participació de RTVE, coproduïda entre Espanya i Finlàndia i amb la presència de Miguel Iriarte i Iñigo Gastesi al repartiment.

El xou de Vázquez

“És un error considerar el curt com el pas previ a un llarg. De fet, és el mitjà més adequat per a l’animació.” Així s’ha pronunciat el director i guionista Alberto Vázquez, autor de treballs tan exquisits com Bird Boy o Psiconautas, el dia que ha presentat Decorado, el seu esperadíssim tercer llargmetratge animat coescrit amb Francesc Xavier Manuel Ruiz, que amplia l’univers narratiu del seu propi curtmetratge homònim, guanyador del Goya el 2016.

La pel·lícula confirma la inventiva d’aquest multipremiat cineasta com una de les veus més singulars del panorama fantàstic actual pel que fa a identitat d’estil. L’audàcia dels seus relats i personatges, acompanyats d’una forta càrrega metafòrica a nivell polític i social, han situat Vázquez com un gran autor de l’animació per a adults, amb les portes sempre obertes al Festival de Sitges. Decorado ens situa així en la densa mirada d’Arnold, un ratolí de mitjana edat atrapat en una crisi existencial que comença a sospitar que el seu entorn, en realitat, és una gran farsa.

A mig camí entre el disseny clàssic i modern de personatges, entre Mickey Mouse i una revisió contemporània del fantasma i el monstre, Vázquez ha conjurat diverses mitologies per signar un fascinant relat d’autodescobriment on els misteris de l’alteritat s’entrellacen amb la comèdia negra. En altres paraules, Decorado és “un viatge de paranoia quotidiana en una fugida desesperada cap a alguna cosa que s’assembli, encara que sigui una mica, a la llibertat.” Aquest decisiu retrat sobre la melangia permet a Vázquez explorar la recerca de l’amor en una societat on la gent porta màscares per relacionar-se.

Si en la descarnada faula antibèl·lica Unicorn Wars, guanyadora del Goya i presentada a Sitges 2022, es denunciava “la fe i la religió com a eines de control” en un món salvatgement apocalíptic, la seva nova pel·lícula es nodreix de la narrativa distòpica en la tradició orwelliana i en un clàssic com El xou de Truman per defensar el paisatge íntim que existeix dins de cadascun de nosaltres.

Fantasmes italians, bucles temporals i el millor ball de l’any

Així mateix, l’intens diumenge que ens acompanya ha servit per celebrar títols distanciats entre si, però units sota el mateix paraigua del Festival. La vida de Chuck, dirigida per Mike Flanagan, adapta la novel·la homònima de Stephen King sobre tres històries que giren al voltant del hipnòtic personatge de Charles Krantz que interpreta un desmanegat Tom Hiddleston, protagonista de la millor escena de ball de carrer d’aquest any.

I dels Estats Units hem anat fins al Canadà per gaudir finalment d’una pel·lícula que va ser impulsada precisament pel nostre Festival a través de la iniciativa Sitges FanPitch. Dirigida per Deanna Milligan i Ramsey Fendall, Lucid és un estimulant viatge oníric filmat en 35 mm i Super-8 sobre una estudiant d’art que decideix combatre el seu bloqueig artístic amb un elixir màgic que genera somnis lúcids. No obstant això, aquest beuratge també allibera monstruositats fosques que habiten el subconscient.
La sessió, celebrada amb èxit de públic a la Sala Escorxador, ha comptat amb la presència del tàndem directiu juntament amb les actrius Caitlin Acken Taylor i Jo Gaffney, que han celebrat un Q&A després de la projecció responent preguntes sobre el procés de filmació i muntatge.

Igualment destacable ha estat la projecció de Lo spettro, presentada pel productor David Gregory en una versió restaurada que ha dut a terme Severin Films. Aquesta raresa del cinema italià dels seixanta, dirigida per Riccardo Freda i protagonitzada per Barbara Steele, eterna musa de Roger Corman a El pèndol de la mort i de Mario Bava a La màscara del dimoni, ha meravellat el públic més cinèfil de Sitges amb un deliciós conte de fantasmes.