William Fichtner i Peter Chan, victòria per partida doble

En aquest segon dijous de Festival, dos són els guardons lliurats al talent internacional. Peter Chan, Gran Premi Honorífic, i William Fichtner, Màquina del Temps, per la seva fecunda trajectòria en l’audiovisual contemporani. El primer, colós asiàtic del segle XXI, ha ajudat a trencar fronteres entre la indústria asiàtica i l’occidental. El segon, rostre indispensable del cinema i les sèries nord-americanes dels darrers trenta anys, ha presentat Talamasca: La orden secreta, de Anne Rice.

Llarga vida a un colós del cinema asiàtic

Paral·lelament, el llegendari productor Peter Chan també ha rebut el Gran Premi Honorífic el mateix dia que presenta el thriller semibiogràfic She Has No Name, el seu enlluernador retorn a la direcció després de la gesta esportiva Leap, estrenada el 2020.

De mirada humanista i emotiva, el cinema de Chan eleva la seva figura com una de les més versàtils del panorama asiàtic contemporani. El seu itinerari és el del guerrer que va començar en l’etapa daurada de Hong Kong dels anys vuitanta –a través de comèdies delicioses de la Golden Harvest com La armadura de Dios i Los supercamorristas, filmada en una Barcelona preolímpica– i s’ha convertit en creador imprescindible per trencar fronteres industrials entre el cinema asiàtic i l’occidental.

A She Has No Name, presentada dins la secció Òrbita, Chan agafa la lupa del true crime en un melodrama amb màscara de thriller protagonitzat per Zhang Ziyi que ens trasllada al Xangai dels anys quaranta, en plena ocupació imperial japonesa, per explicar-nos un dels casos d’assassinat més infames de la història de la Xina que han quedat sense resoldre.

L’actor dels mil viatges

Amb més de setanta títols a les seves espatlles, William Fichtner ha deixat al seu pas una filmografia plena d’èxits. Són tantes les vegades que ha destacat al cinema i a la televisió —recordeu el gerent del banc que planta cara al Joker en l’atracament inicial d’El caballero oscuro?— que la gran pregunta que ens hauríem de formular davant un talent de la seva talla no és saber en quines pel·lícules i sèries apareix, sinó en quines no.

Des de llargmetratges tan populars com Armageddon, La tormenta perfecta, Black Hawk derribado, Heat o Crash fins a sèries com Invasión o la famosa Prison Break, on serà recordat com l’agent calculador de l’FBI Alexander Mahone; Fichtner ha posat la seva veu fins i tot al Ken Rosenberg d’un videojoc tan aclamat per la generació mil·lennial com Grand Theft Auto: Vice City.

Pel seu talent i presència en l’audiovisual estatunidenc, el Festival de Sitges ha lliurat a Fichtner el Premi Màquina del Temps a l’Auditori del Meliá abans de la premiere europea de Talamasca: La orden secreta, de Anne Rice, nova sèrie sobre una misteriosa societat que investiga allò sobrenatural i que s’estrena diumenge 26 d’octubre a AMC+.

Durant la xerrada celebrada avui amb motiu de la presentació de la sèrie, William Fichtner i el veterà productor executiu Mark Johnson (Donnie Brasco, Breaking Bad) han confirmat que es tracta de “una història d’espies que amplia l’univers fantàstic de l’escriptora de Entrevista con el vampiro” amb tota mena de criatures que habiten els racons més foscos de la nit.

La jungla d’asfalt

Sens dubte, si hi ha quelcom que mereix ser destacat quan parlem de la figura de Park Hoon-jung és la seva aura de creador singular dins el cinema criminal contemporani. Aquest cineasta de la nova onada noir coreana el trobem darrere el guió de Encontré al diablo, dirigida per Kim Jee-woon, un dels thrillers policials a la recerca de psicòpata més colpidors de les darreres dècades. També és el director de New World, una brutal intriga de cops –projectada a Sitges 2013– que brilla per les seves escenes de violència descarnada, primitiva, gairebé tribal, en una convulsa Corea sacsejada per una profunda crisi de valors.

Hoon-jung, que ha treballat amb grans noms del neonoir asiàtic com el grandiós Choi Min-Sik (Old Boy, Sympathy for Lady Vengeance) i Lee Jung-jae (El juego del calamar), trasllada ara les seves habituals trames de tensió urbana a un context on “la ciutat s’assembla cada vegada més a la jungla”, segons ha declarat en roda de premsa.

Coproduïda per Fine Cut (The Chaser) i presentada a competició aquest dijous dins la secció Òrbita, Tristes tropiques segueix de prop la sagnant venjança que un grup d’assassins executa en una brutal davallada a mig camí entre l’urbà i el selvàtic. A més a més, Hoon-jung ha revelat la dificultat de rodatge que va suposar filmar en paratges naturals de Tailàndia, la necessitat d’“adaptar el guió a un repartiment de diverses nacionalitats asiàtiques” i la seva forta inspiració en el cinema negre europeu i en l’acció made in Hollywood dels anys vuitanta i noranta. Com a sorpresa, abans d’acabar la roda, el nostre director artístic, Ángel Sala, ha dit que avui és l’aniversari de Hong-jung i la premsa assistent l’ha felicitat entre aplaudiments entonant el happy birthday. L'operació es va repetir a l'Auditori, ple d'assistents dedicant l'aniversari feliç al director.

Venjança en bucle

La jornada també ha servit per acollir un enginyós thriller de ciència-ficció independent realitzat entre tres germans. Els guionistes i productors d’American Vandal i Cobra Kai, responsables de la fascinant òpera prima El misterio de Block Island, Kevin McManus i Matthew McManus, han tornat a unir forces a Redux Redux. La venjança d’una mare, interpretada per Michaela McManus, després de la mort de la seva filla conforma la pulsió obsessiva d’aquest emocionant relat ambientat en una Amèrica profunda de realitats paral·leles.

Abans de la seva projecció a l’Auditori, hem visionat un curtmetratge de l’ESCAC titulat Terapias y mazmorras que tracta sobre el que, potser, és el joc de rol més refrescant per a parelles que travessen una crisi. El seu director, Adrián Pachón, forma part de l’aposta de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya per impulsar el talent emergent a escala internacional dins el marc del Festival de Sitges.

Una comèdia amb marca d’estil

Mestre de l’humor esbiaixat i extravagant, Yorgos Lanthimos ha tornat al Festival que celebra el seu cinema des del 2009, l’any de la malaltissa Canino. Les seves pel·lícules són el més semblant a un regal saborosament enverinat que traslladen les claus de la comèdia negra a un terreny d’estranya perversitat. Lanthimos, guardonat a Canes per Langosta i El sacrificio de un ciervo sagrado, que també va obtenir el Premi de la Crítica a Sitges 2017, compon ara un altre circ de la crueltat a través d’un retrat afilat del negacionisme.

Remake lliure de la delirant pel·lícula coreana Salvar el planeta terra de Jang Joon-hwan, Bugonia s’allunya del barroquisme de l’oscaritzada Pobres criaturas per continuar perfeccionant el seu estil inconfusible en una obra de cambra filmada amb el seu director de fotografia habitual, Robbie Ryan, i protagonitzada per uns immensos Emma Stone i Jesse Plemons. Desfermada i resplendent, ens atrapa amb el segrest de la presidenta d’una companyia per part de dos joves conspiranoics convençuts que es tracta d’una extraterrestre que vol destruir la Terra.

Fantasmes a Catskill

Peça important de la secció Panorama, Mother of Flies és el retorn triomfal de Zelda Adams, Toby Poser i John Adams. Per tercera vegada consecutiva, aquest trio de directors presenta pel·lícula a Sitges, després de les celebrades Hell Hole i Where the Devil Roams. La seva nova proposta és un retorçat conte de fades sobre una dona que recorre a la màgia negra per afrontar un diagnòstic mortal.

Filmada als boscos de Catskill, al sud-est de Nova York, aquest esgarrifós conte de fantasmes sobre el dol adolescent i el col·lapse espiritual va guanyar el Premi Cheval Noir a Millor Pel·lícula a la darrera edició del Fantasia Festival. En una edició on destaca el cinema més fantasmagòric, Mother of Flies ha ocupat, sens dubte, un lloc destacat.