Barbe Bleue (Bluebeard)

de Catherine Breillat

Sinopsi

Els contes infantils sempre han tingut una cara sinistra. Barbablava n’és, sens dubte, un dels més explícits en aquest sentit: el clàssic de Charles Perrault evoca, ni més ni menys, un assassí en sèrie. A mitjan segle xx, Catherine és una nena que s’ho passa d’allò més bé contant una vegada i una altra aquesta història esfereïdora a la germana gran. Catherine s’apassiona tant amb el relat que no triga a posar-se en la pell d’un dels personatges, l’única de les dones de Barbablava que escapà de ser assassinada. Per a la present adaptació, la directora Catherine Breillat s’inspira en la vida real de Gilles de Rais.“Veure el bé a dins del mal i el mal que hi ha dins del bé”Així resumeix sovint la seva visió cinematogràfica de les coses la cineasta i escriptora francesa Catherine Breillat, extrema i única des que es va veure com una adolescent prodigi (amb 17 anys va publicar una novel·la polèmica pel seu erotisme, prohibida als menors de 18!), passant per l’actriu de Bertolucci i la guionista de Pialat després, fins a l’escàndol de Romance X, estrenada l'any 1999, que va fer que el seu nom no solament fos conegut pels experts en cinema i literatura. Mentrestant, les seves pel·lícules han portat sempre fins a una densa i interessant reflexió la sofisticació del desig, la incomunicació i la lluita de sexes. La número 13 és una petita producció rodada en vídeo HD per a la cadena franco-alemanya Arte, estrenada simultàniament a la petita pantalla i a la pantalla gran, i la primera vegada que bregava amb un conte popular revisitat en clau adoctrinadora per la ploma de Charles Perrault, una versió clàssica al llarg de tot el segle XX. Seguiria La Belle endormie, l’any passat.Poc després d’haver tingut un atac cerebral, d’haver participat en el festival de Canes per primer cop amb la complexa bellesa de l’excel·lent Une vieille maîtresse (07) i d’haver-se fet famosa a tot França per haver denunciat per abusos Christophe Rocancourt (conegut abans per ser el normand que va aconseguir estafar unes quantes estrelles de Hollywood, i que ella volia com a coprotagonista amb la model Naomi Campbell d’un dels seus projectes), vet aquí que Catherine Breillat rememora la seva pròpia infantesa al costat de la seva germana gran en passant de la lectura infantil de Barbe bleue a la recreació de la història de l’ogre que matava totes les seves dones fins que va arribar a la setena. No es pot esperar que els contes de fades acabin sempre igual! O sí?La pel·lícula és una síntesi sorprenent de tota l’obra de Breillat, aquesta vegada sense la cruesa directa que habitualment l'ha caracteritzada, però potser més enlluernadora i directa que mai precisament per aquesta raó. Com si el puny hagués acabat trobant-se més còmode vestit amb un guant de moher (molt més evident que el vellut!), com si la representació estereotipada de les relacions entre homes i dones es revelés només a través d’elles mateixes i, sobretot, des dels valors inculcats en la infantesa.Una història formalment estàtica i teatral suggereix el terror i desdibuixa la realitat, de tal manera que acaba provocant una curiosa atmosfera de tramposa naturalitat, que regira amb una força increïble les innocents imatges de llibre per a criatures i l’estètica neta i polida de la bona burgesia, sense alterar-les aparentment. Veure Barbe bleue en clau cínica no funciona. Cal deixar-se emportar per aquesta sofisticada bellesa una mica coberta de pols i ben nacarada alhora, més a la manera de Lewis Carroll que a la de Terry Gilliam. El rostre infantil i poc lluminós de l’heroïna, gens maco en el sentit més Disney del terme, ho resumeix perfectament. Per cert, Lola Créton, la seva jove intèrpret, ja deixa veure aquí la sorprenent força que campa a Un amour de jeunesse, el darrer i celebrat llargmetratge de Mia Hansen-Løve, presentat en el darrer festival de Locarno.RUTH POMBO

Director

Catherine Breillat

Bressuire, 1948. Actriu en pel·lícules com ara L’últim tango a París (72) i guionista de films com ara E la nave va (83) o Police (85), és una cineasta controvertida. Debutà amb Une vraie jeune fille (75) i va fer el salt a l’escena internacional amb el «film escàndol» Romance (99).

Fitxa tècnica

FRANÇA. 2009

Directora: Catherine BreillatProducció: Jean-François Lepetit, Sylvette FrydmanGuió: Catherine BreillatFotografia: Vilko FilacMuntatge: Pascale ChavanceDisseny de producció: Olivier JacquetSo: Yves Osmu, Stéphane Brunclair, Eric BonnardMaquillatge: Claire Monnatte, Danièle DuvalVestuari: Rose-Marie MelkaIntèrprets: Dominique Thomas, Lola Creton, Daphné Baïwir, Marilou Lopes-Benites

Edició: 2011
Secció: Seven Chances
Idioma original: francès

Projeccions

  • SECCIÓ

    PATROCINADA

    PER: