Trash Humpers

de Harmony Korine

Trailer

Sinopsi

En un barri de Nashville hi trobem uns personatges que porten unes horripilants màscares d’avis i que es dediquen a cometre tota mena de maleses i excessos, com ara entrar en cases abandonades i destruir-les, fornicar amb contenidors de les escombraries o passar nits de vi i roses amb meuques obeses. Trash Humpers no és una pel·lícula, sinó un objecte fílmic no identificat, enregistrat en velles cintes VHS i inflat posteriorment a 35 mm, que es resisteix a qualsevol intent de classificació. Harmony Korine recupera amb aquest títol la fascinació per l’estètica de la lletjor que va caracteritzar les seves primeres obres.Maleït sigui Korine o la crisi del críticQuan vaig escriure per primera vegada sobre aquesta pel·lícula que no he volgut tornar a veure, la vaig qualificar com “una sèrie de vinyetes repulsives exposades a manera de fotografies en moviment sobre una terra mítica convertida en abocador de les fantasies menys agradables que hom pugui imaginar-se”. I continuava: “Els qui coneguin la filmografia anterior de Korine […] ja sabran de què va la cosa. Els qui no tinguin aquest privilegi, que vegin Trash Humpers i en acabat en parlem. Us imagineu uns tipus amb màscares que semblen sortides de La matanza de Texas intentant cardar amb un contenidor? Voleu veure un nen petit, vestit de ximplet del poble, destrossant a cops de martell el crani d’una nina? Voleu assistir a estranyes cerimònies en la foscor de carrers inhòspits o interiors desolats on es duen a terme misteriosos rituals escatològics? Si és així, Trash Humpers és la vostra pel·lícula. Si no, aneu igualment a veure-la, i descobrireu una cosa molt important per a entendre el mite del cinema americà. No cal dir que aquí ja no es tracta de Hollywood i el glamur. Tampoc del cinema independent i certa poètica del perdedor i l’Amèrica profunda, instigada pel record de les fotos de Walker Evans i la literatura de Raymond Carver. I, tanmateix, també hi ha romanticisme en les imatges de Korine. Un romanticisme negre, molt negre. Un romanticisme que a vegades ens fa corrugar les celles i preguntar-nos què carall estem veient. Però igualment un romanticisme de veritat, de puntada de peu a l’estómac i cop de colze al pit, de rebuig visceral d’una realitat transmutada en deliri angoixant. Som a l’abisme, i l’Amèrica de Korine apareix instal·lada en el cor d’aquest precipici cap al no-res. Un no-res que és la seva pel·lícula, art conceptual en estat pur, però també un advertiment: aquests són frikis de veritat i la resta, només aficionats.”Revisades ara, aquestes paraules em semblen buides, retòriques, però també molt justes: expressen el meu desconcert davant una pel·lícula que em depassava i que, alhora, exercia una estranya fascinació sobre meu. No he sentit mai una especial inclinació pel cinema de Korine; sempre m’ha semblat que la seva “radicalitat” era massa fàcil, mera provocació, épater le bourgeois. Però amb Trash Humpers és diferent. Tot el que vaig transcriure amb estil de “crític funcionari gracioset” (és a dir, aquell que no sap ben bé què dir i recorre al seu arsenal de frases fetes per a sortir del pas) tenia quelcom d’impostació (com gairebé tot el que escrivim els crítics de cinema), però també molt de veritat. Sobretot, ara que hi penso, la comparació entre el frikisme i l’art conceptual. En la pel·lícula de Korine, no se sap on acaba l’un i comença l’altre, com en moltes sales d’exposicions i pel·lícules contemporànies. Qui és més freak, Sharon Lockhardt o Judd Apatow? Trash Humpers deixa en evidència tots dos, ja que situa en el límit el concepte d’allò que és suportable en el cinema, allò que l’espectador pot tolerar. Banalitat il·legible, escatologia gratuïta, abstracció impremeditada, experimentació amb la cultura porqueria… Korine aconsegueix amb aquesta pel·lícula una cosa mai vista: no sé si és bona o dolenta, però el seu record encara em persegueix perquè el film va fer paleses tant les meves limitacions com les del mercat artístic actual. Tots fem xip-xap en el cor d’aquesta merda sense saber què fer. No, no tornaré a veure-la.CARLOS LOSILLA

Director

Harmony Korine

Bolinas, Califòrnia, 1973. Paradigma de l’enfant terrible d’ençà que proporcionà a Larry Clark el guió de la controvertida Kids (95), els seus treballs darrere la càmera –com ara Gummo (97) o la «dogma» Julien Donkey-Boy (99)– confirmen la seva fama d’artista brillant i marginal.

Fitxa tècnica

ESTATS UNITS/REGNE UNIT. 2009

Director: Harmony KorineProducció: Charles-Marie Anthonioz, Amina Dasmal, Robin FoxGuió: Harmony KorineFotografia: Harmony KorineMuntatge: Leo ScottMaquillatge: Scott MooreSo: Alex AltmanIntèrprets: Travis Nicholson, Brian Kotzue, Rachel Korine, Harmony KorineDurada: 78 minuts

Edició: 2011
Secció: Seven Chances
Idioma original: anglès

Projeccions

  • SECCIÓ

    PATROCINADA

    PER: