Transcendent Man

de Robert Barry Ptolemy

Sinopsi

Els qui pensàveu que la intel·ligència artificial era només cosa de la ficció, teniu aquest documental d’èxit sobre Ray Kurzweil. Anomenat el geni incansable per The Wall Street Journal, heus aquí el més gran futurista del nostre món.

INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL: CIÈNCIA SENSE FICCIÓ

Entre la realitat i la (ciència) ficcióPer Antonio José Navarro

El concepte d’intel·ligència artificial (IA) va adquirir forma l'estiu de 1956, durant la mítica Conferència de Darthmouth. Celebrada a les instal·lacions del Dartmouth College a Hannover, New Hampshire (EUA), el seu organitzador va ser el matemàtic i informàtic John McCarthy, a proposta del mateix McCarthy, i de Mavrin L. Minsky (Harvard University), Nathaniel Rochester (IBM Corporation) i Claude E. Shannon (Bell Telephone Laboratories). Al llarg de dos mesos, Dartmouth va acollir un selecte grup d'investigadors que va definir les directrius i línies d'actuació futures en l'àmbit de la IA, prenent com a hipòtesi de treball la proposició: “Tot aspecte d'aprenentatge o qualsevol altra característica d'intel·ligència pot ser definit de manera tan precisa que pot construir-se una màquina per simular.” Aquesta hipòtesi seria posteriorment coneguda com a hipòtesi del sistema de símbols físics.

Així mateix, en la Conferència de Dartmouth es van establir les bases d'una aproximació a l'ésser humà que, a diferència de la psicologia i de la filosofia, centren el seu estudi en la intel·ligència pura. Segons John McCarthy, la intel·ligència és la “capacitat que té l'ésser humà d'adaptar-se eficaçment al canvi de circumstàncies mitjançant l'ús d'informació sobre aquests canvis”. Partint d'aquesta premissa, s'han desenvolupat diferents idees al voltant de la IA: 1) l'art de crear màquines amb capacitat d’acomplir funcions que, realitzades per persones, requereixen intel·ligència; 2) l'estudi de com aconseguir que els ordinadors facin tasques que, de moment, els humans fan millor; 3) la branca de la ciència de la computació que s'ocupa de l'automatització de la conducta intel·ligent, i 4) el camp d'estudi enfocat a l'explicació i emulació de la conducta intel·ligent en funció de processos computacionals.

Abans de la Conferència de Dartmouth, però, la literatura i el cinema de ciència-ficció ja havien esbossat bona part d'aquests conceptes teòrics i pràctics. La figura del robot, més enllà del seu antropomorfisme, de la seva condició de serf o esclau de l'home, hi ha la seva progressiva transformació en ens "intel·ligent" capaç de desenvolupar sentiments complexos, sentint-se humans.

Així, doncs, la grandesa d’A.I.: Inteligencia artificial (01), de Steven Spielberg, plena d'idees visuals meravelloses i provocatives, rau en l'exigència de projectar les nostres emocions en un personatge que, al capdavall, és una màquina. Quina responsabilitat té l’ésser humà davant d'un robot que ens estima? La qüestió, plantejada per l'escriptor britànic Brian Aldiss en el seu conte Super-Toys Last All Summer Long (69), es resumeix en una idea narrativa tan simple com pertorbadora: David (Haley Joel Osment) és un nen-mecanisme cibernètic avançat que els seus amos, els seus "pares", abandonen enmig del bosc, un nen-mecanisme creat per a estimar i suplir la manca d'afecte a aquells que no són fèrtils o que es troben sols... Una excusa per a parlar de les nostres mancances emocionals, dels errors filosòfics de la robotització de la societat, de la decadència dels valors familiars, de la conversió de l'individu en producte comercial... Per contra, en la seva pel·lícula Spielberg aprofundeix en el tema de la intel·ligència emocional com una manera d'interactuar amb el món que té molt en compte els sentiments, i engloba habilitats com ara el control dels impulsos, l'autoconsciència, la motivació, l'entusiasme, la perseverança, l'empatia, l'agilitat mental, etc. Totes elles configuren trets de caràcter com ara l'autodisciplina, la compassió o l'altruisme. A.I.: Artificial Intelligence és audaç, tècnicament magistral, difícil. I, podríem dir, molt diferent del projecte que Stanley Kubrick va començar a desenvolupar en els anys setanta, marcat per la seva habitual fredor expositiva.

Una fredor expositiva palpable a Transcendent Man (09), de Robert Barry Ptolemy. El futur de la intel·ligència artificial, els nanobots, les màquines de guerra intel·ligents, la immortalitat dels enginys tecnològics, entre altres temes, articulen aquest documental emocionant i aterridor per la facilitat amb la que transcendeix sense adonar-se'n la pròpia condició humana, a través de la tecnologia. El seu protagonista humà, Raymond Kurzweil (Massachusetts, 12 de febrer de 1948), músic, empresari, escriptor i científic especialitzat en ciències de la computació i intel·ligència artificial, prediu que, entre avui i el 2050, la tecnologia arribarà a ser tan avançada que els progressos en medicina permetran a la gent augmentar radicalment la seva esperança de vida i la qualitat d'aquesta. Els processos d'envelliment primerament podrien alentir-se, més tard aturar-se i, finalment, revertir quan aquestes noves tecnologies mèdiques estiguin disponibles. Kurzweil sosté que en bona part això serà fruit dels avenços en la nanotecnologia mèdica, que permetrà que màquines microscòpiques viatgin per tot el nostre cos i reparin tota mena de danys en l'àmbit cel·lular.

Menys transcendents a nivell cognitiu, però apassionants com a espectacles cinematogràfics no exempts de valors filosòfics i artístics, tenim Westworld, almas de metal (73), de Michael Crichton, i Juegos de guerra (83), de John Badham, ja convertides en cult movies. La primera aborda el clixé de “la rebel·lió de les màquines” des d'una òptica nova: els robots d'un parc temàtic per a adults, amb tot el que això implica (la Roma antiga, l'edat mitjana i l’Oest Llunyà), es rebel·len i comencen a matar els clients… Una oportunitat per a fer una digressió sobre l'artifici dels mites del cinema de gèneres de Hollywood i, més concretament, sobre la simulació de vida. Un assumpte que Crichton, més conegut per la seva faceta d'escriptor que de cineasta, culminaria amb Jurassic Park (1990), una mena de prolongació científica de Westword, almas de metal. Per la seva banda, John Badham, a Juegos de guerra, combina amb encert el teen-film (pel·lícula per a adolescents) i el cinema de ciència-ficció: un jove hacker, David (Matthew Broderick), aconsegueix contactar amb el sistema WOPR (War Operation Plan Response), l'ordinador central del NORAD (Comando Aeroespacial Nord-americà de la Defensa dels EUA) per jugar a la guerra, cosa que provoca que es posi en marxa una resposta nuclear real contra l'URSS. Una pel·lícula tan divertida com divulgativa, ja que feia públiques les esgarrifoses conclusions del programa estratègic MAD, sigla de Mutual Assured Destruction (Destrucció Mútua Assegurada) –irònicament, en anglès mad significa boig–, doctrina militar també coneguda com a "1 + 1 = 0". Concebuda pel matemàtic americà d'ascendència hongaresa John von Neumann el 1968, aquest assegurava que, en qualsevol conflicte bèl·lic amb armes nuclears, el resultat final seria, sense remei, la completa destrucció de tots dos (atacant i defensor).

Director

Robert Barry Ptolemy

Fitxa tècnica

EUA. 2009.

Directors: Robert Barry PtolemyIntèrprets: Tom Abate, Hugo de Garis.

Edició: 2011
Secció: Sitges Clàssics
Idioma original: anglès

Projeccions

  • SECCIÓ

    PATROCINADA

    PER: