Road To Nowhere

de Monte Hellman

Sinopsi

Han passat més de vint anys des del darrer film de Monte Hellman. Ara torna amb una cinta que explora les possibilitats del digital i els límits de la ficció. En temps de crisi, res de millor que Road to Nowhere, un film complex de baix pressupost que és dues pel·lícules en una. D’una banda, és el film de Hellman; de l’altra, la cinta d’un fictici Mitchell Haven, que es disposa a recrear la història d’una dama misteriosa. Des de Mulholland  Drive no havíem vist un exercici cinematogràfic tan fascinant: un joc de realitats superposades, un retrat sensual i el retorn d’una de les figures il·lustres de la pantalla gran.Ací i allà. Avui i ahirHan passat trenta anys des de Carretera asfaltada en dos direcciones (71), des de la seva imatge final, amb el cel·luloide cremant-se. Tres dècades més tard, Monte Hellman obre la seva pel·lícula amb el pla d’un ordinador portàtil i un DVD sobre el qual es pot llegir, escrit amb retolador, “Road to Nowhere”. Amb només una imatge, Hellman fa el pas del cel·luloide al digital, torna a la direcció al cap de vint anys d’inactivitat i exposa la duplicitat d’una pel·lícula que és dues en una: és Road to Nowhere, el film de Monte Hellman, i és “Road to Nowhere”, una cinta dirigida pel fictici Mitchell Haven.En aquest joc tan cinèfil, d’una pel·lícula dins d’una altra, hi ha espai per a les referències al passat del director, per a un sentit de l’humor que s’acosta a l’excentricitat, per a un misteri digne del noir, per a un treball sobre la ficció que emparenta Road to Nowhere amb Mulholland Drive (David Lynch, 01) i per a un gust per la metafísica, apuntalada sobre un pla final que recorda tant Carretera asfaltada en dos direcciones com El tiroteo (68). Hi ha molt de Hellman en el personatge de Mitchell Haven, un cineasta que afirma rotundament que els tres pilars sobre els quals es construeix una pel·lícula són “el càsting, el càsting i el càsting”. El film dóna la raó a Hellman/Haven: en una de les seqüències finals, amb el protagonista estirat en una habitació d’hotel, després que els esdeveniments s’hagin precipitat d’una manera torrencial, Haven agafa la càmera i enregistra l’equip del rodatge. La frontera entre la ficció i la realitat desapareix definitivament. Igual que passa al final d’El tiroteo, amb el protagonista enfrontant-se literalment a ell mateix: el mateix gust per la duplicitat, el mateix pòsit metafísic.Carretera asfaltada en dos direcciones retratava la passió per l’ofici (els cotxes, el cinema), alhora que dibuixava d’una manera subtil el trajecte de personatges en els marges per a assolir el seu objectiu (com el mateix Hellman, un franctirador dins la indústria de Hollywood, educat en la factoria de Roger Corman). Enmig, hi havia una dona, objecte de desig dels tres homes que competien per guanyar una cursa de cotxes. Road to Nowhere es recolza sobre idees semblants. Des de la seva pròpia concepció, de pel·lícula de baix pressupost (per bé que de factura molt acurada), defensa una manera d’entendre el cinema. De nou, l’eix de la intriga és una dona: una figura el misteri de la qual vol revelar Mitchell Haven en el seu film, una actriu de la qual el director s’enamorarà bojament, potser l’ombra de Laurie Bird, la noia de Carretera asfaltada en dos direcciones. Hellman aconsegueix moments d’infinita bellesa en la seva filmació de la dona, de pell sedosa, amb un pòsit carregat d’intriga. Es deixa portar pels plans llargs, reposats, emulant el tempo del cinema de Tsai Ming-liang –homenatge volgut–. Firma un retorn que transcorre en dues direccions, ja que és tant una afirmació de l’actualitat del seu cinema com una mirada al passat. VIOLETA KOVACSICS

Director

Monte Hellman

Nova York, 1932. Estudià teatre i cinema. Va començar sota la protecció de Roger Corman amb Beast from Haunted Cave (59). És autor de dues cintes independents de culte, El tiroteo (69) i Carretera asfaltada en dos direcciones (71), i productor de Reservoir Dogs (92).

Fitxa tècnica

ESTATS UNITS. 2010

Director: Monte HellmanProducció: Melissa Hellman, Steven Gaydos, Monte HellmanGuió: Steven GaydosFotografia: Josep M. CivitMuntatge: Celine AmeslonMúsica: Tom RussellDisseny de producció: Laurie PostSo: Aynee Osborn Intèrprets: Shannyn Sossamon, Dominique Swain, Tygh Runyan, Cliff de Young, Waylon Payne

Edició: 2011
Secció: Seven Chances
Idioma original: anglès

Projeccions

  • SECCIÓ

    PATROCINADA

    PER: