Entrevista a la Prano Bailey-Bond

Per Andreu Marves

La directora gal·lesa Prano Bailey-Bond debuta amb Censor, una reflexió inquietant, fosca i onírica sobre l'impacte de la censura en la nostra psicologia.

Censor se situa al British Board of Film Classification, l'organització encarregada de censurar pel·lícules al Regne Unit, en una època d'histèria social al voltant del cinema de terror, que es coneix com el fenomen dels video nasties. Per què vas decidir ambientar la història en aquesta època?

Volia fer una pel·lícula sobre el rol de la censura en la nostra relació amb la violència que veiem a les pantalles. A l'inici del projecte, vaig llegir un article sobre com a les pel·lícules de la Hammer sempre se censuraven els pits femenins tacats de sang per por a que incitessin a la violació. Això em va portar a pensar en la censura com una mostra de la por que tenim a perdre el control, a enfrontar-nos a nosaltres mateixos i descobrir certa foscor. Llavors, se'm va acudir ambientar-la al Regne Unit de principis dels vuitanta, durant l'escàndol dels video nasties, ja que el que conec de primera mà.

Llavors, la pel·lícula està influenciada pels teus propis records d'infància?

No gaire. Era molt petita i em vaig criar al camp, lluny de tot allò, així que la meva experiència d'aquells anys té més a veure amb gaudir d'aquestes pel·lícules que amb ser conscient del context social que les envoltava. És per això que em vaig haver de documentar molt, llegint, entrevistant a censors de l'època, i visitant el BBFC per consultar els seus arxius.

L'Enid, la protagonista, treballa com censora però també ha de lidiar amb els seus propis traumes personals.

La seva germana va desaparèixer quan ella era una nena, i va reprimir el record de com va succeir. Això és un tipus d'auto- censura, de retall sobre la realitat, i la seva resposta consisteix a omplir aquest buit amb una ficció. Es tracta d'una pèrdua, però ambigua. I això la porta a ser una persona controladora i a treballar on treballa. Em va semblar que tot connectava.

L'horror a Censor està relacionat amb el conservadorisme?

No necessàriament. Per a mi, està més lligat amb allò que comentava de la pèrdua ambigua, amb el misteri que això suposa. Però el context també té a veure. Amb el govern de Thatcher, l'augment de l'atur i les retallades socials, es va fer servir el cinema de terror com un cap de turc per tot aquest malestar sociopolític.

La popularitat del terror britànic ha crescut notablement en aquests darrers anys. Quina diries que és la raó d'això? Sobretot penso en el cinema retro de Ben Wheatley, del qual passem la seva darrera pel·lícula al Festival.

I no tan retro, també hi trobem pel·lícules com Host, Saint Maud, Prevenge o His House, que són molt actuals. El motiu d'aquesta popularitat, em sembla, és que les entitats que financen el cinema al nostre país han perdut els seus prejudicis sobre el cinema de terror, arran d'èxits recents com Babadook. El mateix passa amb les dones que escriuen i dirigeixen terror. Aquestes històries sempre han estat allà, com és el cas de Frankenstein de Mary Shelley, però no és fins ara que se'ls hi està començant a parar atenció. Personalment, celebro les dues coses.

"Amb el govern de Thatcher, l'augment de l'atur i les retallades socials, es va fer servir el cinema d'horror com un cap de turc per tot aquest malestar sociopolític"

Quins projectes estàs preparant de cara al futur?

Justament estic treballant en una adaptació d'una d'aquestes escriptores, la Mariana Enríquez. Es tracta del relat Cosas que perdimos en el fuego, que estic escrivint amb el meu guionista habitual, l'Anthony Fletcher, i que estarà produïda pel Rodrigo Teixeira.

Per acabar, quins són els teus video nasties preferits?

Depèn del dia. [riu] Per una nit salvatge i violenta, La matança de Texas és un clàssic. Si prefereixes riure més, la meva elecció seria Basket Case. I si el que vols és un clàssic infravalorat, llavors The Witch Who Came from the Sea. Les tres m'encanten.