Halloween 2024 - 10 títols per una nit d'autèntic terror

En aquestes dates ja sabeu que a les criatures de la nit ens agrada ajuntar-nos i alegrar-nos en el plaer (cosa masoquista) que només poden proporcionar aquelles propostes que quan les veus, t'infecten perquè mai no puguis sentir-te fora de perill.

El repte per als integrants de l'equip de programació era senzill: Amb quina pel·lícula has passat més por?

Les respostes ens porten del geni històric de Tobe Hooper a les imatges del futur (això sí, en format VHS) de Kane Parsons, passant pels aterridors maniquins de David Schmoelller o l'esgarrifosa llar de Kyle Edward Ball.

Tot això i molt més, a la nostra bateria de recomanacions per Halloween. A gaudir... i a passar-ho molt malament!

Ángel Sala - Director Artístic

Trampa para turistas (David Schmoelller, 1979)

Una de les pel·lícules que em terroritzo de jove va ser Trampa para turistas, de David Schomoeller, un American Gothic derivació de La matança de Texas amb elements de Els crims del museu de cera i tocs sobrenaturals amb un inici aterridor i un clímax final no menys impactant. Va ser el primer contacte de Charles Band com a productor amb el subgènere dels ninots diabòlics una cosa que es va convertir després en un leitmotiv de la seva carrera amb pel·lícules com Dolls o la saga Puppetmaster. Trampa para turistas tenia un to més seriós, un malson filmat a manera de terribles maniquins i un maníac emmascarat convertida en un títol de culte, amb un paper inèdit per al gran Chuck Connors.

Mònica Garcia i Massagué - Directora de la Fundació

Demonios (Lamberto Bava, 1985)

Al rànquing personal de pel·lícules que m'han fet fregar el pànic situo amb afecte la cinta de Lamberto Bava Demoni. La primera vegada la vaig veure a la data d'estrena a Espanya (allà pel 1985), és a dir, amb dotze anyets i en companyia de la meva germana (dos anys menor que jo) i el meu avi. Als ulls de la responsabilitat parental d'avui dia allò va ser tota una abominació pedagògica, però per mi va suposar deslligar (encara més) el meu amor incondicional pel gènere de terror i sembrar al meu inconscient un pànic irracional (o no tant) pels lavabos a les sales de cinema. No hi ha gaire cosa a explicar sobre un dels títols clau del fantàstic italià, però destaco aquí el seu mestratge a dur a terme un exercici de metacine arquitectònic, ja que l'horror es desferma en una sala on queden atrapats els protagonistes; la possessió demoníaca transmissible i els efectes visuals amb un maquillatge capaç de nodrir els malsons de qualsevol espectador.

Disponible a Movistar Plus+ i FlixOlé

Diego López-Fernández - Adjunt de Direcció

El misterio de Salem's Lot (Tobe Hooper, 1979)

Difícil tasca enumerar o triar un únic títol que, per circumstàncies adherides a la por, hagin deixat una empremta profunda en un servidor… però posats a seleccionar un moment clau connectat al terror, els ho concedeixo a El misterio de Salem's Lot i la seva emissió a la televisió a mitjans dels anys vuitanta, segurament en format sèrie. En concret la seqüència del transport del taüt al camió, amb el nerviosisme del conductor i el seu acompanyant i els sorolls de la part del darrere del vehicle. Aquells minuts em van deixar paralitzat, sense respiració, vivint amb pànic davant de la pantalla petita la passió pel cinema a través de l'horror.

Annick Mahnert - Direcció de Programació

La mansión encantada (Robert Wise, 1963)

Una de les pel·lícules més terrorífiques mai realitzades. Mai no es veu res que faci tanta por, però tot està en el que se sent. Alguna cosa que toca a les portes, murmuris, veus distorsionades que ressonen als passadissos... A diferència d'altres pel·lícules de terror més tradicionals, l'adaptació de Robert Wise de Haunting of Hill House tracta de les coses que no es veuen. El director juga magistralment amb els nostres sentits i la nostra por a la foscor. Una pel·lícula imprescindible per a tots els cinèfils del gènere!

Disponible a Filmin

Gerard Casau - Comitè de Selecció

Skinamarink (Kyle Edward Ball, 2022)

Hem de reconèixer que Skinamarink és una obra extremadament fràgil, ja que només cal acostar-s'hi en un entorn poc favorable (a la llum del dia, amb el volum baixat, o en companyia d'algú poc receptiu) perquè es desintegri. Però si l'entorn és adequat, la seva capacitat de suggestió és arrasadora. Situada en una zona liminal entre el creepypasta i l'avantguarda que busseja a l'espai negatiu, aconsegueix una cosa extremadament estranya al cinema de gènere: que resulti impossible preveure'n el tempo i l'evolució. No sabem quant durarà cada pla, ni què ens espera darrere de cada cantonada/tall. I és aquesta desorientació el que torna la innocència (i la indefensió) a la nostra mirada. En el meu cas, em transporta a les nits d'infantesa en què creia veure monstres a la foscor de la meva habitació. Ara és el meu torn de dir-li a la meva filla que allà no hi ha res… Però al fons sé que això és mentida.

Disponible a Filmin

Gloria Fernández - Comité de Selección

El sótano del miedo (Wes Craven, 1991)

No és una de les pel·lícules amb què he passat més por, però sí una a la qual sempre torno quan s'acosta Halloween. Hilarant i extrany, aquest exercici de terror urbà de Craven va tenir molts detractors al seu moment, encara que sempre ha estat un film recurrent del meu imaginari juvenil. Potser perquè està basat en fets reals? Perquè, darrere dels ensurts i el gore hi ha temes tan profunds com la justícia social, l'abús a menors, els prejudicis racials o la solidaritat? Vinga, us convido a passar por ia reflexionar una mica també.

Enrique Garcelán - Comitè de Selecció

El resucitado (The Resurrected) (Dan O'Bannon, 1991)

El cinema Retiro és un dels cines en què he passat més por. El 1991 ho vaig descobrir. Basada en la novel·la de H.P Lovecraft, El cas de Charles Dexter Ward, el director nord-americà relacionat amb pel·lícules com (Alien, Lifeforce, força vital, Aliens o Desafiament total), em va deixar enganxat a la butaca amb El resucitado (The Resurrected), una història sobre la resurrecció dels morts. Els quaranta minuts finals, el descens a les catacumbes... no crec que ho pugui oblidar. Vaig sortir del Festival d'aquell any amb ganes de recuperar aquella pel·lícula, però internet encara era un nadó. Vaig trigar a tornar-la a veure més de 20 anys. I sí, segueix fent por. Molta por.

Omar Parra - Comitè de Selecció

La maldición (The Grudge) (Takashi Shimizu, 2002)

En ple auge del J-horror, arriba aquesta pel·lícula del director japonès Takashi Shimizu. Es tracta d'un remake de la seva versió per a televisió anomenada Ju-on, que va realitzar dos anys abans. Estem davant d'una pel·lícula realment aterridora. Tot i que és cert que la pel·lícula mostra molt de la cultura japonesa, cosa que pot resultar una mica impactant per al públic europeu, aviat aconsegueix atrapar en la seva atmosfera densa i terrorífica. Els dos fantasmes que introdueix Shimizu, Kayako i Toshio, són realment esgarrifosos, i cadascuna de les seves aparicions et provocarà malsons durant molt de temps. L'èxit d'aquest film va ser tan rotund que només un any més tard ja teníem la seva seqüela (seguida de moltes altres) i, a més, va venir acompanyada d'un remake nord-americà. Com a curiositat, destaca Sadako vs. Kayako, on la protagonista de Ringu s'enfronta a la de Ju-on, en una proposta digna de la franquícia Scary Movie i un signe de com de famosa s'ha tornat la figura de Kayako. Així doncs, si aquest Halloween vols passar veritable por, Ju-on: The Grudge hauria d'estar a la teva llista.

Disponible a Movistar Plus+

Domingo López - Comitè de Selecció

Sorum (Yun Jong-chan, 2001)

Per no caure en obvietats o llocs comuns he fet memòria de quan vaig haver passat por de veritat dins del mateix festival de Sitges i he recordat una joia coreana que es va projectar el 2001, estant jo de jurat en un any d'allò més propici per al cinema asiàtic fantàstic. La pel·lícula en qüestió era una història asfixiant ambientada en un tenebrós bloc d'apartaments, un conte de terror atrapat entre el present i el passat, d'aquells de cocció lenta, atmosfèric, amb sang i espectres de l'altra banda, però amb una mica més difícil d'explicar, un terror procedent del que és quotidià capaç d'atrapar l'espectador i arrossegar-lo al més terrorífic dels abismes. Ni jo ni la resta dels meus companys de jurat vam quedar impassibles davant aquella cinta tan diferent de tota la resta. Al final, no li vam donar el premi (perquè el senyor Satoshi Kon es va marcar una obra mestra amb Millennium Actress) i la pel·lícula va acabar caient a l'oblit dels fans. Gairebé 25 anys més tard, crec que ha arribat el moment de reivindicar-la.

Víctor Esquirol - Comitè de Selecció

The Backrooms (Kane Parsons, 2022)

Per sort o per desgràcia, puc comptar amb els dits d'una sola mà les ocasions en què he sentit que el cinema m'estava obligant a enfrontar-me al futur. A unes imatges, a unes narratives, a uns sons i a uns espais amb què de cap manera podia tenir jo cap vincle de familiaritat. L'última vegada que una peça audiovisual em va treure el cap a aquest -gloriós- abisme no va ser en una sala de cinema, sinó a casa, a través de la pantalla del meu ordinador. Allotjada al canal de YouTube del seu joveníssim creador, la sèrie de vídeos de The Backrooms segons Kane Parsons (AKA Kane Pixels) compon en la seva totalitat un llargmetratge fragmentat en què, per obra del "noclipping", saltem (o caiem) i quedem suspesos (i atrapats per sempre) al laberíntic limbe entre el cinema i el videojoc, entre la imatge real, l'animada i la filtrada per la nostàlgia de l'era del VHS... Entre el creepypasta i una por ancestral, atàvica, universal: estar perdut en un lloc que no entens; que no té cap sentit. Sentir que el buit existeix perquè l'omplim amb els nostres pitjors terrors; que a la volta de qualsevol de les seves infinites cantonades, aguaita aquest monstre contra el qual no hi ha defensa possible: el futur immediat que ja forma part del nostre present.

Disponible al canal de YouTube de Kane Pixels