Metratge prohibit

Per celebrar l'estrena de Las habitaciones rojas  (Les chambres rouges), una de les grans sensacions de la SOFC de Sitges2023, recuperem l'article publicat al Diari del Festival de la 56a edició, on a partir de la proposta de Pascal Plante, reflexionàvem sobre aquelles imatges que sabem que no hauríem de veure.

Un repàs, arran de Les chambres rouges, a les representacions de la indústria snuff en el cinema de les darreres dècades – per Andreu Marves

Des de la seva gènesi als setanta i la seva popularització amb l’arribada d’Internet, els vídeos snuff han estat una constant en el gènere policíac i en el terror de les darreres dècades. La truculència del fenomen i la seva incerta facticitat (¿llegenda urbana o realitat?) en fan un esquer perfecte per pescar espectadors morbosos; per això, certs relats extrems utilitzen el snuff com a marc per representar violència explícita. No obstant això, hi ha altres obres que s’acosten al tema amb un ànim crític i evitant el sensacionalisme, preguntant-se (i preguntant-nos) sobre les condicions de possibilitat d’un crim semblant: assassins en sèrie n’hi ha molts, però allò que distingeix el snuff és que hi ha una audiència que, presumiblement, gaudeix del visionat d’un espectacle tan abjecte. Per aquest motiu, la seva inclusió en una ficció ens confronta amb el nostre propi paper com a receptors de tota mena d’afectes negatius a través de l’art. La pregunta que se’ns planteja, tan terrible com inevitable, ens concerneix especialment als aficionats al terror: és possible que el nostre desig d’imatges intolerables sigui més gran que la nostra repulsió per aquestes?

Alejandro Amenábar ja es va apropar al snuff des dels codis del thriller a Tesis, posant al centre de la proposta Ana Torrent, la condició de la qual com a “els ulls del cinema espanyol” la convertia en una substituta idònia per a l’espectador. Els sentiments ambivalents del seu personatge cap a l’assassí en sèrie interpretat per Eduardo Noriega reprodueixen, doncs, la nostra barreja de fascinació i rebuig cap a aquesta fàbrica de malsons que representa no només el snuff, sinó també la premsa groga. Aquesta idea queda encapsulada a la perfecció en el terrorífic travelling que tanca Tesis, on se’ns revela els pacients d’un hospital en suspens davant la imminent emissió televisiva de la gravació d’un assassinat. Nick Drnaso aprofundeix en les causes d’aquesta atracció a la seva irrepetible novel·la gràfica Sabrina, on la disgregació del teixit social i la desconfiança en les autoritats són el brou de cultiu per a la difusió de teories conspiratives sobre la gravació de l’assassinat d’una jove.

En ambdós casos, com a Les chambres rouges, present a la SOFC de Sitges, les imatges en si són relegades fora de camp, a l’irrepresentable: mai veurem els vídeos atribuïts a Ludovic Chevalier, presumpte assassí de tres adolescents, però la seva absència serà eixordadora. L'estratègia d'ocultació del canadenc Pascal Plante, present des de l’elecció mateixa d’un gènere tan polit i verbal com el drama judicial, el porta a partir d’un punt de vista a priori extern (el de Kelly-Anne, una jove de rostre inescrutable que assisteix al judici, confonent-se entre les seguidores de Chevalier) per apropar-se a poc a poc, dibuixant una espiral demoníaca, cap a un horror insondable; i és que, en un moment donat, Les chambres rouges aconsegueix que un simple intercanvi de mirades es converteixi en una de les imatges més terrorífiques d’aquesta edició, una que plasma visualment l’aforisme “quan mires a l’abisme, aquest et retorna la mirada”.