Entrevista a Nacho Vigalondo

“Tendeixo a imaginar que cada pel·lícula pot ser l’última, per treure’m ambicions relatives al prestigi o la taquilla, i dedicar-me a la pel·lícula com si fos el meu últim missatge al món.”

Des que ens va enlluernar amb els seus primers curtmetratges i Los cronocrímenes, Nacho Vigalondo no ha deixat de sorprendre’ns amb una carrera a cavall entre el cinema, la televisió i els videoclips. En tots ells ha imprès la seva personalitat i enginy, així com el seu gust per entrellaçar el gènere amb la comèdia. L’última mostra d’això és Daniela Forever, una innovadora exploració del dol i els somnis lúcids. Parlem amb ell sobre alguns dels aspectes temàtics i formals de l’obra — Per Andreu Marves

D’on sorgeix la idea darrere la premissa de Daniela Forever?

Tot comença amb la meva experiència amb el dol i el període depressiu que el segueix, en el qual t’agradaria poder escapar de la teva vida i anar a un altre lloc. Pensant en això vaig arribar al concepte dels somnis lúcids. Com que tinc TDAH i no sóc prou disciplinat per aconseguir tenir somnis lúcids, em semblen una cosa pròpia de la ciència-ficció. A partir d’aquesta impossibilitat personal, vaig pensar: t’imagines poder prendre’t una pastilla i tenir aquesta oportunitat?

Quins van ser els teus referents a l’hora de crear el paisatge oníric del film?

Habitualment, els somnis al cinema permeten una fugida cap a l’abstracte, a l’arravatament. La premissa de Daniela Forever es carrega aquesta possibilitat: la pastilla que pren en Nicolas, el protagonista, per dir-ho d’alguna manera, asfalta el món dels somnis, com si volgués crear-hi un aparcament. Això m’impedeix recollir l’herència visual de David Lynch o Luis Buñuel, però també la de Matrix o Origen, per citar alguns exemples. En aquest sentit, les úniques influències directes que puc citar són Charlie Kaufman, pels seus mons mentals, i Philip K. Dick, per la seva combinació de ciència-ficció i terror existencial.

La història transcorre entre la realitat i el món dels somnis, però cadascun compta amb una estètica diferent. Com vas construir la identitat de cadascun?

L’acció succeeix entre aquests dos mons, però en els mateixos escenaris: un apartament, un bar, una terrassa... Com que no volia haver d’aclarir en cada moment en quina realitat ens trobem, havia de buscar dos estils visuals radicalment diferents que les identifiquessin fàcilment. En el cas dels somnis, en la història, en Nicolas dorm per tornar a una mena de normalitat o tranquil·litat, així que ens semblava normal que l’estil visual fos el que el públic pot associar amb una pel·lícula fantàstica contemporània. És la part més convencionalment bonica, amb la qual nosaltres, com a cineastes, ens sentim més segurs rodant: sabem quins angles i lents utilitzar, coses així.

I el món real?

En escriure el guió, vaig pensar que una manera senzilla però efectiva de distingir la realitat de les ensonyacions era gravar-la en blanc i negre. El problema és que jo no sóc els germans Coen ni Alfonso Cuarón, així que no hi havia manera que em deixessin gravar en blanc i negre. Buscant altres solucions, vam acabar trobant la possibilitat de gravar amb la càmera Betacam de tota la vida, la mateixa amb què vaig començar a fer els meus primers curts als anys noranta. Quan ens van donar permís, se’ns van il·luminar els ulls.

És una decisió arriscada.

Sí, em sembla una aposta molt més radical que el blanc i negre. L’estètica de la Betacam surt completament de la discussió entre els valors del digital i el cel·luloide. A més, no teníem gaires referents dels quals partir. El cas és que tendeixo a imaginar que cada pel·lícula pot ser l’última, per treure’m ambicions relatives al prestigi o la taquilla, i dedicar-me a la pel·lícula com si fos el meu últim missatge al món. Així que retrobar-me amb la càmera de quan estava a la universitat era molt apropiat. Ara, a diferència d’aleshores, sé apreciar el valor de la nuesa d’aquesta càmera. Cal temps per apreciar aquest tipus d’imatges.

En aquest llargmetratge reapareix un tema recurrent en la teva filmografia: les fantasies de control. Creus que la teva obra reflexiona sobre l’ofici de dirigir?

Quan una història et demana que li donis vida, et parla des de profunditats que no et permeten saber quins són els seus motius reals. No és una feina conscient per part meva parlar d’aquests temes. Tot i així, entenc que el simple fet de ser director de cinema i assolir una certa responsabilitat et porta a preguntar-te què significa tenir aquest poder, si és legítim tenir-lo, o quines implicacions pot arribar a tenir. Sí que és cert que, durant el desenvolupament del projecte, em vaig adonar que havia fet un retrat de la maldat, però una maldat quotidiana, de la qual tots podem ser partícips. Això sí que hi és.

El retrat de Madrid que fas és quelcom nou en la teva obra.

Fins ara sempre he estat un cineasta d’interiors, però aquí m’he sentit més còmode deixant respirar l’espai, retratant el paisatge urbà en tota la seva complexitat i riquesa visual. Crec que en més d’un sentit Daniela Forever és la meva pel·lícula més espanyola, per com respira i deixa que els personatges desfilin per la ciutat. Té més referències a la meva vida immediata que a la fantasia de fer cinema. És com un retrat d’una època de la meva vida.

[entrevista extreta del Diari del Festival del dia 8 i 9 d’octubre de 2024]

[Escolta aquí la Roda de Premsa de Daniela Forever]