Residència WomanInFan - Arianne Hinz

Comencem endinsant-nos en un portafoli on trobem curtmetratges anteriors amb una àmplia varietat de temes, incloent la pèrdua, la mort i la identitat de gènere. Què et va portar a fer terror amb Marionettes i Days of Spring?
No vaig decidir conscientment fer terror amb Marionettes i Days of Spring, però quan vaig començar a escriure, això és el que va sorgir. Per a mi, no sembla un gran salt respecte al que havia fet abans. En treballs anteriors, ja havia jugat amb les convencions del gènere i havia combinat conceptes d’innocència amb alguna cosa més fosca amagada al darrere. Més que res, l’estil de Marionettes i Days of Spring sembla el següent pas lògic.

Dit això, sí que em va costar una mica créixer com a cineasta i entendre qui sóc i on encaixo. El festival de cinema de SITGES ha jugat un paper molt important en aquest viatge; ser seleccionada per al festival amb el meu curtmetratge Days of Spring i de nou per a la Residència WomanInFan amb Marionettes em va fer adonar que el gènere fantàstic és on pertanyo.

Creus que la teva formació en psicologia t’ha influït en la manera com treballes quan dirigeixes i escrius? Si és així, com?
De fet, crec que podria ser al revés, que el meu interès per la psicologia i el "què fa que les persones siguin com són" em va portar primer a estudiar psicologia i després a dirigir i escriure. Per a mi, és bàsicament el mateix; tant en psicologia com en cinema intento entendre per què les persones fan el que fan. Tot i això, sí que noto que la meva escriptura és més psicològica; Marionettes es pot veure com un estudi de les dinàmiques de grup, per al qual vaig aprofundir en llibres de psicologia per a la recerca i inspiració. Mirant enrere, és interessant veure com, sense adonar-me’n, ja estava en aquest camí quan vaig decidir estudiar psicologia, però és difícil concretar exactament com aquest estudi influeix en mi i en el meu treball avui.

Molts dels teus protagonistes són nens, igual que a Marionettes. Hi ha algun motiu?
Com ja he esmentat abans, m’agrada jugar amb les percepcions d’innocència i puresa, i els nens tradicionalment s’identifiquen amb aquestes coses. Un altre motiu podria ser que m’agrada barrejar la realitat amb elements fantàstics, i explicant històries a través dels ulls dels nens puc integrar aquestes coses de manera senzilla, perquè això és el que fan els nens. Per últim, però no menys important, m’agrada treballar amb nens perquè han construït menys capes per amagar el seu jo real, cosa que fa més fàcil arribar al nucli.

Et resulta difícil combinar temes seriosos amb la innocència que pots trobar a la infància?
En absolut, crec que em seria molt més difícil no fer-ho. Per a mi hi ha alguna cosa molt poderosa en barrejar els dos. Molta gent sembla pensar que no pots parlar amb els nens de temes pesants, però si ho proves, et sorprendràs del que pots trobar!

En els últims anys, el gènere de terror i fantàstic està veient un creixement lent però constant de directores que reclamen el seu lloc al gènere. Com et sents formant part d’aquest canvi?
Han passat més de deu anys des que vaig tenir la idea de Marionettes i l’he anat desenvolupant amb els meus productors durant aquests set últims anys. Durant aquest temps, és interessant veure aquest creixement de directores en el gènere de terror i fantàstic al meu voltant i observar com afecta la manera com la gent veu el meu projecte. És especialment interessant notar els canvis en el debat sobre com posicionar una pel·lícula com Marionettes, que en realitat és una barreja de gèneres. Espero i penso que hi haurà més espai per a aquest tipus de pel·lícules fetes per directores, i és agradable tenir cada cop més referents femenins per inspirar-se.

I què diries que són els obstacles més grans quan es tracta de ser dona en un espai dominat principalment per homes?
Les pel·lícules de terror tradicionals, que són fetes majoritàriament per homes, sovint retraten molta sang i violència. La "violència" a la meva pel·lícula és molt més subtil i menys sagnant, però l’aspecte general del film encara és terror. Al Sitges, algú em va dir: “si un home fa una pel·lícula, en diem terror, i si una dona fa la mateixa pel·lícula, en diem suspens”. Em pregunto si les categories tradicionals de gènere estan fetes per homes i dirigides als homes més que a les dones i les pel·lícules que fem. Potser és hora de repensar aquestes categories?

Quan es tracta de pel·lícules de terror, i especialment de la figura de la dona en aquests projectes, hi ha algun personatge que creus que t’ha deixat una gran impressió?
Tot i que ara em considero una cineasta dins del gènere fantàstic, no he estat mai una gran fan de les pel·lícules de terror durant gran part de la meva vida. Vaig començar a mirar pel·lícules de terror com una forma d’investigació, perquè crec que el terror utilitza les eines que tenim com a cineastes d’una manera força interessant. Al mateix temps, sóc força impressionable i tendeixo a desmaiar-me per la sang... Així que no estic segura de poder respondre aquesta pregunta, ja que no hi ha cap personatge que em vingui immediatament al cap.

Volíem felicitar-te per formar part de la residència d’enguany, però també ens fa curiositat saber: què ve després? Tens pensat apostar més pel terror en els teus projectes, o hi ha alguna altra cosa que t’agradaria explorar en l’horitzó?
Ara mateix, la meva atenció està centrada en Marionettes i fer realitat la pel·lícula. Tot i això, definitivament sento que he trobat el meu lloc al gènere fantàstic, així que estigueu atents a més!