Residència WomanInFan - Day García

Day García és una cineasta i guionista cubana coneguda per la seva exploració de la cultura cubana, el gènere i les qüestions socials.

Després d’estudiar al Nacional d’Art de L’Havana, a Cuba, ha obtingut un important reconeixement pel seu estil narratiu viu i únic. Les obres de García examinen sovint identitats cubanes personals i col·lectives, cosa que li ha valgut premis i projeccions en festivals internacionals com el Festival Llatí de Marbella. El seu enfocament posa en relleu les experiències de les dones i les comunitats marginades, ampliant els límits del cinema internacional contemporani.

Day, ets directora, guionista i productora, però vas començar la teva trajectòria al teatre perseguint una carrera com a actriu. En quin moment vas decidir passar d’estar davant de les càmeres a estar-ne darrere? Sents que hi ha una gran diferència entre aquests rols i com t’han impactat en la teva trajectòria?

Estar darrere de les càmeres va sorgir davant l'escassetat d'oportunitats per actuar, cosa que em va portar a escriure els meus propis projectes amb la idea de protagonitzar-los. Amb el temps, aquesta escriptura va derivar a voler dirigir-los, però, en assumir tantes responsabilitats, es va fer evident que no podia abastar-ho tot. Així que vaig decidir cedir l'espai davant la càmera a altres actrius i enfocar-me a crear oportunitats tant per a mi mateixa com per a altres persones des d’un altre lloc.

Va ser un procés impulsat per la necessitat de ser jo qui apostés per mi mateixa i explorar fins on podia arribar per aconseguir el que realment volia. No vaig trigar gaire a adonar-me que el meu lloc estava darrere de les càmeres, no davant d’elles. Tot i que sempre m’ha encantat actuar i el teatre ha estat una part fonamental de la meva vida des dels 14 anys, mai no em vaig sentir del tot còmoda amb l'exposició que implica estar davant del públic.
Darrere de les càmeres, sento que puc continuar expressant-me i mostrar qui sóc, però amb la protecció que ofereix la càmera i tot l'engranatge que l’acompanya. En aquest sentit, sento una profunda admiració per les actrius i actors, que, des del meu punt de vista, són els professionals més valents del sector. Potser per això, en qualsevol projecte, considero que el treball actoral i la direcció d'actors són elements clau. És una àrea amb la qual connecto de manera especial i que considero una de les més enriquidores i essencials de tot el procés creatiu.

Ets la setena dona en la història del cinema cubà que ha dirigit i escrit un llargmetratge, una fita històrica. Lucas como Sara, la teva òpera prima que es va estrenar el 2018, és una obra que ja pot veure’s amb perspectiva sis anys després. Quina relació tens amb les teves obres passades? Les revisites? Notes molts canvis en com perceps ara i com percebies abans les problemàtiques i les diferents realitats?

La meva primera pel·lícula va ser un gran aprenentatge. Llançar-me a escriure-la, dirigir-la i també produir-la és una cosa que, retrospectivament, no recomanaria a ningú. O, si més no, diria: no facis servir 20 localitzacions, 15 personatges, més de 80 extres i, a més, intentis filmar-ho en 21 dies. Depèn de com es miri: en aquell moment érem prou il·lusos per aventurar-nos a fer una pel·lícula de manera independent. Avui dia, no ho faria de la mateixa manera, i potser per això m’estic prenent més temps per fer la següent.

En aquell moment, descartàvem completament l’opció de no fer una pel·lícula, però aquesta experiència, juntament amb els anys, m’ha ensenyat a tenir molta més paciència. Crec que, al final, totes compartim aquella insatisfacció i la sensació que sempre podríem haver fet alguna cosa millor. Fins i tot els grans directors i directores del cinema, quan miren retrospectivament, segurament tenen almenys una dotzena de coses que els hauria agradat canviar a les seves pel·lícules. És part inherent del procés creatiu: sempre queda aquesta petita espina de “podria haver-ho perfeccionat”.

Definitivament, quan miro enrere, m’adono de com ha canviat la meva perspectiva, no només en la manera d’afrontar un projecte, sinó també en les històries que vull explicar. En el meu cas, sento que amb el pas del temps s’ha activat una espècie de “glàndula creativa” enfocada en històries de dones. Fa anys, quan pensava en una idea, 9 de cada 10 vegades el protagonista era un home o la història girava al voltant de personatges masculins. Però ara és completament al revés: la meva ment automàticament pensa en dones, en com convertir una història en un relat sobre elles. Normalment, parteixo d’un high concept i, a partir d’aquí, vaig construint els personatges. Aquesta evolució em sembla enriquidora perquè sento que reflecteix un canvi profund en com percebo i vull aportar al món del cinema.

Entenc que ser una de les primeres dones en la història del cinema a aconseguir alguna cosa deu tenir un sabor agredolç, no només pel reconeixement, sinó per veure evidenciada una problemàtica òbvia. Com afrontes aquesta dicotomia? I com preveus el futur de les properes directores cubanes? Ets optimista?

És cert que ser una de les primeres dones en aconseguir alguna cosa en el cinema cubà pot ser agredolç. Per una banda, sento orgull pel que he aconseguit, però, per l’altra, és impossible no pensar en quantes dones talentoses podrien haver arribat abans si haguessin tingut les mateixes oportunitats. Aquesta dicotomia, en el meu cas, l’afronto amb responsabilitat: sento que l’important és obrir més portes perquè les que vinguin després trobin un camí més accessible.

Pel que fa al futur, vull ser optimista. Crec que les generacions joves estan empenyent amb força i que, tot i que encara queda molt per fer, el canvi ja està en marxa. Ho veiem no només a Cuba, sinó també en el panorama global, amb més veus femenines a la direcció i més històries que giren al voltant de les dones. Tot i això, també sóc conscient de les barreres estructurals que encara existeixen, des de l’accés al finançament fins als prejudicis sobre les dones en llocs de lideratge. Però veig tantes joves talentoses i decidides que no puc evitar creure que el canvi és possible, encara que no arribi tan ràpid com ens agradaria.

En relació amb aquest mateix context, sabem que el 2012 vas fundar la Productora Audiovisual Live The Reel, amb seu a Palma de Mallorca. Què ens pots explicar de la teva faceta com a productora? A quins nous reptes t’enfrontes des d’aquesta posició?

Live The Reel va néixer com una productora de serveis audiovisuals per facilitar projectes en un lloc tan especial com Palma de Mallorca. Ens encarreguem de tot el necessari perquè les produccions puguin rodar sense contratemps: localitzacions, permisos, logística, coordinació d’equips i qualsevol detall tècnic o pràctic que requereixi el projecte. El nostre objectiu principal és ser aquell pont que connecta les necessitats dels clients amb els recursos locals de manera eficient.

Pel que fa als reptes, el més gran és la coordinació en produccions internacionals. Sovint treballem amb equips que tenen grans expectatives i calendaris molt ajustats, cosa que exigeix que tot funcioni amb una precisió mil·limètrica. Un altre desafiament important és mantenir-nos al dia amb les necessitats de la indústria. Les produccions evolucionen constantment, i això implica adaptar-nos a tecnologies més avançades, formats de treball diferents i, de vegades, requeriments molt específics de cada client. És precisament aquesta dinàmica la que converteix aquesta feina en un repte apassionant: trobar solucions perquè cada producció es pugui desenvolupar de la millor manera possible.

També volíem felicitar-te per haver estat seleccionada per a l’última edició Residència WomanInFan. Què podem esperar del futur de Day García? Què vindrà després?

Haver estat seleccionada a les residències de WomanInFan amb el meu projecte de llargmetratge LA PAUSA ha estat, fins ara, l’experiència més transformadora de la meva carrera. Va ser com si algú m’hagués donat un passi VIP al darrere de les escenes del món del cinema. Mai abans havia tingut l’oportunitat de viure l’univers festivaler tan de prop, amb aquesta combinació perfecta de proximitat, cura i pur entusiasme pels projectes que portàvem les meves companyes i jo.

Des de les masterclass, fins a les mentoritzacions personalitzades que semblaven fetes a mida per treure el millor de cadascuna de nosaltres, passant pels contactes que mai hauria pogut aconseguir en cap altre context. Va ser com entrar en un univers paral·lel on tot el que semblava impossible, de sobte, estava a l’abast de la mà. Tornes a casa amb el dipòsit ple de gasolina creativa, amb idees noves que exploten al cap i amb una energia que et fa sentir imparable. És una cosa que cal viure per entendre-la.

De cara al futur, espero fer una pel·lícula… o potser les tres que ja tinc en desenvolupament. Tot depèn de molts factors, sobretot de les productores, però qui sap, potser surten una darrere l’altra. La meva gran il·lusió seria que alguna d’elles s’estrenés a Sitges. És un lloc tan especial que tenir-hi una estrena seria el més gran dels èxits.