Santes Recomanacions

Una vegada més, des del Departament de Comunicació hem decidit tornar a exprémer el coneixement cinèfil del nostre estimat equip de programació. El calendari ens convida a prendre'ns un breu descans i a abraçar, durant uns dies, un cert esperit d'armonia i concòrdia. Tot això està molt bé, però com de costum, des de Sitges volem subvertir una mica les normes, i així ho demostrem a través d'una tanda de recomanacions cinèfiles que, efectivament, parteixen del sentiment religiós imperant en aquest tram de l'any... però que ens porten a llocs extranys, inquietants, i molt-molt divertits.

 

Ángel Sala - Director Artístic

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per reflexionar entre passos i litúrgies de natzarens, vull reivindicar 'Lejos de los árboles', documental del 1972 de Jacinto Esteva que va descobrir, enmig del franquisme desenvolupista, oficialment catòlic però volent ser modern (Opus Dei dixit) i parcialment consumit, una Espanya negra retratada en negre, amb arestes goyesques desproveïdes de glamour artístic, on el país es defineix com un ritual de folk horror al voltant d'un Déu desconegut. Processons, ritus, dol, mort i ploraneres que segueixen sent part de les nostres tradicions.

 

Mònica Garcia i Massagué - Directora de la Fundació

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El debut a la direcció de la realitzadora peruana Claudia Llosa va ser considerat més aviat una sàtira o un drama. Però les audiències del fantàstic ampliaríem sense dubte la classificació sobre aquest retrat d’un poble ancorat en tradicions ancestrals, que permeten assassinats, violacions i tot tipus de transgressions inimaginables durant la Setmana Santa. Els camperols de 'Madeinusa' creuen que com Crist és oficialment mort entre Divendres Sant i Diumenge de Resurrecció, tenen llibertat per fer el que vulguin, ja que Déu no els vigila... ni els jutja. En altres paraules, Llosa desferma un relat folk horror que es podria considerar més que proper a l’esperit de 'The Purge'.

 

Annick Mahnert - Direcció de Programació

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Per 'Family Dinner', el seu impactant primer llargmetratge, l'austríac Peter Hengl dirigeix una pel·lícula amb una atmòsfera insalubre. Des de les primeres imatges, l'espectador intueix que quelcom va malament. El resultat és un dinar de Pasqua com cap altre; memorable, que comença amb bones intencions i desemboca en una mitologia horrible.
 

 

Gerard Casau - Comitè de Selecció

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La meva recomanació per a aquests dies no és 'Holocausto caníbal', però sí que té a veure amb el context en què es va produir el meu primer visionat de l'infame clàssic de Ruggero Deodato. En aquesta zona pastosa entre la infància i l'adolescència, un company de classe va aconseguir fer-se amb una còpia en VHS del film-tabú, i em va convidar a casa per comprovar si n'hi havia per tant. En arribar al pis del meu amfitrió, em va impactar veure davant meu un passadís llòbrec i llarguíssim, a les parets del qual penjaven estampes religioses. A mesura que avançava, notava la mirada vigilant dels sants... i la de l'avi del meu amic, que va treure el rostre cendrós des d'una porta per inspeccionar el visitant. A l'habitació, un crucifix penjava sobre el televisor, i diverses figures d'àngels veien amb nosaltres com un grup de reporters blancs eren massacrats per la tribu antropòfaga, amb la banda sonora de Riz Ortolani com a únic referent de bellesa. Més que la pel·lícula en si, el que recordo d'aquell dia va ser la incomoditat que em produïa el desplegament d'imatgeria cristiana. Una sensació que vaig retrobar a 'The Last Will and Testament of Rosalind Leigh', l'òpera prima de l'editor de 'Rue Morgue' Rodrigo Gudiño; un film petit i estrany, el concepte del terror religiós del qual no és el de caure a les urpes del diable, sinó l'asfíxia que s'oculta sota la pietat de verges i àngels, furgant en l'esgarrifança de notar el contacte amb la seva freda pell de ceràmica i imaginar que, quan els hi donem l'esquena, els seus ulls abandonen l'èxtasi per seguir cadascun dels nostres moviments.

 

Gloria Fernández - Comitè de Selecció

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot i que gairebé el 50% de la població de Corea del Sud no té afiliació religiosa, ben pocs saben que la religió principal de l'altra meitat practicant és el cristianisme. Protestants, catòlics, evangelistes... qualsevol branca és vàlida i més si cal fer exorcismes, com passa amb els capellans de 'The Priests', de Jang Jae-hyun: aquests "pares foscos" (traducció literal del títol coreà) no només enfrontaran el mal al cos d'una adolescent, sinó que trauran a la llum el cantó més tèrbol de l'Església (amb majúscules). Primera pel·lícula d'un director que aquest any farà parlar molt amb la seva 'Exhuma' als festivals de terror internacionals, a més que ja ha fet història al seu país per dirigir la pel·lícula de terror més taquillera de Corea (ja ha superat els 10 milions d'espectadors a la taquilla coreana).

 

Enrique Garcelán - Comitè de Selecció

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A 'Tirador', el director filipí Brillante Mendoza construeix un relat no lineal en un barri marginal de Manila. Arriba la Setmana Santa i la gent de bé surt al carrer amb un fervor religiós inexplicable, els polítics fan gala dels seus discursos més hipòcrites per tal de guanyar qualsevol vot. Tot s'hi val per estar al costat del poder. Les campanes repiquen els diferents misteris d'una setmana dedicada al culte religiós i polític. En aquest paisatge, la càmara de Mendoza es fixarà en els petits lladregots, en les prostitutes, en els treballadors que necessiten diners per mantenir els seus mototaxis. Mai una Setmana Santa s'havia filmat així, tot i que els telenotícies del nostre país es congratulin de projectar imatges de gent donant-se fuetades pels carrers a les Filipines. Són els 5 últims minuts de la pel·lícula on la veritat es fa palpable. I fa mal. És terrorífica.

 

Omar Parra - Comitè de Selecció

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una pel·lícula que a simple vista pot semblar una grollera còpia d'aquesta obra mestra anomenada 'Seven' (quin mal va fer el thriller de David Fincher). Però res més lluny de la realitat, ja que 'Resurrección', de Russel Mulcahy té la seva pròpia identitat. Amb un esplèndid Christopher Lambert, que s'encarrega de portar tot el pes del film quan tothom es pensava que l'actor estava en hores baixes, es marca aquest paperàs per callar moltes boques. Ens trobem davant d'un dels millors thrillers dels 90, injustament oblidat. Una producció molt fosca que fins i tot es podria catalogar com a pel·lícula de terror, i que 25 anys més tard segueix funcionant a les mil meravelles.

 

Domingo López - Comitè de Selecció

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En època de processons i verges no podia faltar aquesta obra mestra del grindhouse hongkonguès rodada a Tailàndia, firmada per Tony Liu i protagonitzada pel nostre Ip Man favorit, Donnie Yen. Amb un dels títols més psicotrònics de la història (‘Holy Virgin Vs Evil Dead’) aquesta cinta ens ofereix tot un frenesí místic, un camí de la penitència en què no falten cultes pagans, bruixeria, kung fu, assassins en sèrie, científics bojos, tirotejos, cocodrils, piranyes, tipus que disparen raigs i nus gratuïts. Cinema religiós del bo. Aprèn, Zefirelli!

 

 

Víctor Esquirol - Comitè de Selecció

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ara que sembla que Rose Glass ho té tot per convertir-se en un dels noms més cotitzats de la temporada, gràcies a l'estrena del seu nou treball, 'Love Lies Bleeding' (aquí traduït com 'Sangre en los labios'), no està de més recuperar el títol amb què bona part de la parròquia cinèfila la va posar al radar. 'Saint Maud' dóna vida al terror amb fervor religiós i filia esteta; amb una representació de la bellesa que actua com a perfecta màscara d'un mal que aguaita des del primer fotograma, però que espera a l'ultimíssim (que important aquesta inoblidable imatge final!) per assaltar-nos amb seu abrasador cop de gràcia.