Horror Girls: primer dia
2nd Meeting of European Female Filmmakers Specializing in the Fantastic Genre
Mònica Garcia i Massagué, Directora General de la Fundació Sitges Festival Internacional de Cinema de Catalunya, va presentar ahir l'inici de les jornades, l’objectiu de les quals són apropar-se a la indústria, amb una dada important: “El cinema dirigit per dones tan sols compta amb un terç de pressupost del dedicat al dirigit per homes.”
La taula rodona “Distribuïdores que no tenen por: posant el talent femení al mercat” va ser l’encarregada de donar el tret de sortida. Moderada per Roxana Ramos, fundadora de la productora Aramos Cine, va comptar amb la presència d’ Antonia Nava, Manon Barat i Priscilla Ross Smith, tres productores executives que van aportar el seu punt de vista sobre la situació actual en la producció i la distribució del cinema dirigit per dones. Totes tres coincidien que a Espanya, en comparació amb la resta d’Europa, la situació no presenta tants desavantatges, ja que si ets dona obtens més puntuació a l’hora de demanar finançament, mentre que als EUA l’essencial per a rebre diners és si la directora ja és mínimament coneguda. Ressaltaven la importància de tenir diversitat de veus, gèneres, edats i orígens al capdavant dels projectes, mentre que també reivindicaven la necessitat d’espais perquè les dones puguin demostrar del que són capaces i explicar, així, les seves històries. Quant a l’etern debat entre plataformes i sales de cinema, que va anar sorgint al llarg de la jornada, les convidades apuntaven que, tot i que actualment les plataformes funcionen molt bé, també s’han donat associacions entre distribuïdores per tal de guanyar força. D’altra banda, com totes i tots sabem, en els últims anys han tancat moltes sales de cinema, i això és un clar símptoma del moment de canvi que vivim.
La segona taula rodona, “Masacre femenina: produir amb una directora dona, per què no?”, va estar moderada per la productora independent i programadora del Festival Annick Mahnert, que tenia com a convidats els productors Enrique López Lavigne, d’Apache Films, i Núria Valls de Nostromo Pictures. Es va abordar el tema de les dificultats històriques a les quals s’ha enfrontat la dona cineasta, aportant llum al panorama actual, on sembla que hi ha més facilitat en aquest sentit. Els ponents comentaven que aquesta ha estat una transició gradual: durant els últims deu anys, el panorama del fantàstic s’ha anat farcint de mirades femenines, també gràcies als festivals i al suport conscient de les institucions. Segons ambdós productors, el cinema de terror està començant a conquerir altres espais, com ara l'espai a programacions de festivals de classe A. Això passa perquè, segons Valls, “el gènere pot ser el motor per a explicar tota mena d’històries”. Lavigne hi afegia que “el terror serveix per a explicar a través de l’al·legoria el que està passant en l’actualitat”. El cinema de gènere fet per dones, apuntaven, és molt més visual, subtil i està ple de matisos, mentre que l’home vol xerrar tota l’estona, comenta Lavigne, qui assegura que els directors s’han apropat a The Substance (Coralie Fargeat), una de les pel·lícules de l’any, amb certa cura d’humilitat. Com a productors tenen diferents formes d’apropar-se als projectes. Mentre que Valls li dona molt de pes al guió i prefereix visualitzar l’estètica de la idea abans de decidir-se, Lavigne ha de conèixer la persona i veure quin és el seu potencial.
La tercera taula rodona, “De final girl a assassina”, on van participar l’actriu Lauren LaVera i el cineasta Iván Fund, va estar moderada per la crítica de cinema Desirée de Fez. Tots tres van conversar sobre l’evolució de la final girl, prenent com a primera referència l’slasher dels vuitanta. LaVera comentava que s’ha sentit sempre molt inspirada per aquest arquetip i que, a més, és un tipus de personatge que ofereix l’oportunitat de lluir-te molt com a intèrpret. Apuntaven que en l’actualitat, la final girl ja no és la verge feminitzada d’abans, sinó que ara pot ser fins i tot lletja, imperfecta i patir algun tipus de trastorn mental i, alhora, visibilitzar-lo. De fet, segons ells, el trauma ajuda la protagonista a sobreviure, a confrontar l’assassí. Per a la preparació del paper de Sienna Shaw (Terrifier 3), LaVera explicava que va revisar molts dels clàssics, però que els dos referents més potents van ser la tinent Ripley de la saga Alien i Mia, la protagonista del remake de Posesión infernal (Fede Álvarez, 2013).
TALKS moderats per Rubén Gutiérrez, director general de l’SGAE
Al primer, la directora italiana Grazia Tricarico, que presenta el seu film Body Odyssey en aquesta edició del Festival, i Paco Plaza, un habitual de Sitges, parlaven de les seves pròpies experiències com a autors. Tricarico apuntava que durant els últims quinze anys hi ha hagut un fort canvi en la percepció del “cinema de dones”, i que desitja que en un temps aquesta etiqueta s’hagi deixat d’utilitzar. Insistia que no només calen directores, sinó que hi ha molts espais encara per a conquerir, com per exemple el món de la direcció de fotografia. Plaza s’alegrava del fet que actualment les aules de cinema no només les ocupin els homes, com quan ell estudiava. Segons tots dos, és clar que encara hi ha una manca de referents flagrant, sobretot en el terror. Pel que fa a les plataformes, Plaza confessava que ell ha tingut molt bona experiència, i que tot i que la vivència a la sala és insubstituïble, les plataformes donen feina i estabilitat a molta gent. La cineasta italiana apuntava que la nova audiència que està construint el seu gust pel cine a través de les plataformes determinarà el canvi de paradigma, la resolució d’aquest moment de canvi que es comentava a la primera taula.
Tot seguit van conversar amb Gutiérrez la cineasta ucraïnesa Marysia Nikitiuk i el director basc Paul Urkijo, que van abordar el tema de la creació artística des de territoris en conflicte. Nikitiuk, qui està preparant un nou film relacionat amb els camps de mines, apuntava que el cinema de gènere es basa en la realitat, que beu de la naturalesa humana. De fet, comparava el cinema de zombis amb la guerra, que va manifestar en tot moment tenir-la molt present. Per altra banda, Urkijo confessava que el seu gust pel món mitològic li ve des de ben petit, i que fa servir el passat com a escenari per parlar de l’actualitat. Es va aprofitar la presència de Nikitiuk per a preguntar-li sobre la indústria a Ucraïna, al que va contestar que ara mateix tot està en pausa, però que quan ella va començar no hi havia cap mena d’ajudes pels creadors o creadores, que es podia fer cinema, però sense esperar res a canvi. Ambdós cineastes apuntaven la necessitat que cadascú parli d’allò que coneix i que ho faci des d’un punt de vista propi, perquè si no sempre hi haurà algú altre que ho acabarà fent per tu.
La primera jornada Horror Girls va finalitzar amb la conversa entre els directors de El baño del diablo (The Devil’s Bath), Veronika Franz i Severin Fiala, i la directora i guionista Danielle Krudy, que van parlar sobre com és crear compartint el procés amb una altra persona. Krudy apuntava que treballar en equip et permet aprendre a fer-ho de manera col·laborativa des de l’inici, i d’aquesta manera, es dona veu a molta gent sense tenir un “geni” dominant tot el procés des d’una posició de poder. Fiala hi afegia que a les escoles el sistema sol ser molt piramidal, i que moltes vegades s’ha trobat que la gent no entén com és treballar en parella, perquè sempre esperen que algú dels dos sigui el líder. Franz comentava que l’avantatge de treballar a duo és que cadascú té els seus punts forts, i que això sempre enriqueix els projectes. Krudy deia estar convençuda que s’està introduint en el mercat una nova manera de fer, un nou model d’aliança que trenca una mica amb la competició entre dones, cosa que és molt positiva per a la indústria. En el cas de Franz, que ha treballat amb Ulrich Seidl (la seva parella) en molts dels seus projectes, mai ningú no l’ha tingut en compte. A ella li agrada molt treballar, afirmava, però també està cansada d’estar sempre a l’ombra de l’autor.