Vuit recomanacions de gènere (i) queer, amb orgull
Cada dia, però especialment cada 28 de juny, celebrem el Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQ+, una data per visibilitzar, reivindicar i també, per què no, gaudir del cinema que estima sense etiquetes. A Sitges, on el gènere és casa nostra, sempre hem celebrat allò que descol·loca, que surt de la norma, que s’atreveix a ser diferent. I això encaixa perfectament amb les històries queer, que sovint troben en el terror, la ciència-ficció i la fantasia un espai ideal per deixar-se anar i transformar-ho tot.
Per això, aprofitant l’ocasió, us compartim vuit pel·lícules amb temàtica LGTBIQ+ que han passat pel nostre festival i que, d’una manera o altra, ens han remogut per dins. Prepareu crispetes, però també prepareu-vos per repensar-ho tot: la identitat, el cos, l’amor i la por.
1. Thelma (Joachim Trier, 2017)
Una història sobre el despertar del desig… amb poders sobrenaturals pel mig. Thelma és delicada i inquietant, com un somni estrany que et deixa pensant. La protagonista intenta entendre què li passa, atrapada entre la seva sexualitat emergent i una educació religiosa que l’asfixia. El resultat? Una explosió emocional (i literal) que transforma la repressió en força devastadora.
2. Knife+Heart / Un couteau dans le cœur (Yann Gonzalez, 2018)
Plomes, sang, sexe i giallo. Yann Gonzalez fa un homenatge preciosament kitsch al cinema porno gay dels 70 amb aquesta història de crims i cors trencats. Vanessa Paradis brilla com a productora queer atrapada en una espiral de desig i violència. Una pel·lícula amb molt de cor, molt de queer i molt de glamour fosc.
3. Saint-Narcisse (Bruce LaBruce, 2020)
Bruce LaBruce fa el que millor sap fer: provocar, qüestionar i divertir-se. Aquí ens parla d’un jove que s’enamora... del seu propi doble. Amb dosis d’incest simbòlic, crítica religiosa i molta ironia, Saint-Narcisse és una sàtira provocadora que converteix l’autoconeixement en una experiència literalment pertorbadora.
4. Titane (Julia Ducournau, 2021)
Guanyadora de la Palma d’Or i difícil d’oblidar. Titane és salvatge, bella i impossible de classificar. Parla de gènere, de mutació, de la violència del cos i també de la tendresa més inesperada. Una pel·lícula que es despulla del tot per reivindicar el dret a reinventar-se. Radicalment queer i radicalment única.
5.Darlin’ (Pollyanna McIntosh, 2019)
Una història de "reeducació" forçada que no estalvia en crítica ni en sang. Darlin’ segueix una noia ferotge i lliure atrapada per una institució religiosa que vol “normalitzar-la”. Però no és fàcil domesticar la diferència. Un film valent que denuncia com sovint es vol controlar allò que no encaixa als cànons, sobretot quan habita cossos femenins o dissidents.
6. Rabid (Jen i Sylvia Soska, 2019)
Les germanes Soska revisiten Cronenberg amb ulls feministes i mirada queer. El resultat? Una història de transformació on el terror corporal esdevé una metàfora potentíssima sobre identitat, estètica i pressió social. Rabid és per a tothom que s’ha sentit estrany dins la seva pròpia pell. Fosc, punyent i molt necessari.
7. After Blue (Bertrand Mandico, 2021)
Imagineu un planeta habitat només per dones, on la sorra brilla, els cabells volen i el desig ho amara tot. Això és After Blue: una odissea queer d’estètica psicodèlica i cor punk. Mandico crea un món on el gènere es dilueix, l’estranyesa floreix i cada imatge sembla una obra d’art mutant. No és una pel·li per mirar, és una pel·li per perdre-s’hi.
8. Neptune Frost (Anisia Uzeyman, Saul Williams, 2021)
Una revolució afrofuturista cantada en vers lliure. Neptune Frost és una òpera tecnopoètica on els marges es converteixen en centre. Amb una estètica brutal i una aposta valenta per la diversitat, el film ens convida a imaginar un món on la dissidència és força creadora. Per als qui busquen cinema que batega diferent i fa ballar les neurones.