Recomanacions carnavalesques

Ja és Carnaval a Sitges! Una de les celebracions més importants per la vila omple de màscares i disfresses els seus carrers, i des del Festival, corresponem a aquest esperit repescant les pel·lícules que, segons el criteri de l'equip de programació, ens animen a fer això mateix: deixar la nostra autèntica identitat a casa i lluir la que ens dictin els nostres somnis més esbojarrats.

 

Ángel Sala - Director Artístic del Festival

Per mi la pel·lícula més carnavalesca és 'Il Casanova di Federico Fellini', no només pel seu al·lucinant moment del carnaval de Venècia, sinó també perquè extrapola tot l'imaginari de representació d'aquest tipus de celebracions, a tot el metratge de la pel·lícula, i al retrat d'un Casanova interpretat per un Donald Sutherland que és pura màscara: un personatge que ha oblidat el seu jo; una màscara captiva que només entén el món a través de la imatge deformada de la disfressa i la simulació. Un univers virtual desfermat que sublima l'obra de Fellini, la desborda aconseguint una confessió íntima: Fellini és Casanova, el geni convertit en màscara vivent, la simbiosi entre vida i representació, home i màscara, obra i carnaval.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mònica Garcia i Massagué - Directora de la Fundació

Si alguna pel·lícula ha fet somiar amb un lloc màgic on els somnis es fan realitat és, sens dubte, el musical fantàstic de Victor Fleming: ‘El mag d'Oz’. Aquest excels exemple de l'ús del Technicolor presentava un conjunt de personatges memorables i tan populars, que milers de nens s'han disfressat al llarg de dècades encarnant l'home de llauna, el lleó espantadís, l'espantaocells temorós o fins i tot la intrèpida Dorothy. La producció més cara de la Metro Goldwyn Mayer (a l'època) va ser nominada a sis premis Oscar, inclòs el de millor cançó, “Over the Rainbow” (qui no ha taral·lejat alguna vegada aquesta exquisida melodia!). Encara que no va ser un gran èxit en la seva estrena, la cinta va adquirir ràpidament el rang d'obra mestra i es troba en tots els rànquings que hi ha hagut i per haver-hi sobre pel·lícules imprescindibles de tots els temps.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Diego López-Fernández - Adjunt de Direcció

'Último deseo', dirigida el 1975 per l'incansable León Klimovsky i escrita a tres bandes per Vicente Aranda, Joaquim Jordà i Gabriel Burgos, es val d'unes màscares de carnaval per ocultar la cara d'una sèrie d'homes importants i influents, que assisteixen a una selecta bacanal al soterrani d'una casa senyorial plena de gerres, com manen els cànons del Fantaterror.

En plena disbauxa, un tremolor i crits del servei donen pas a una explosió nuclear.

Atípica al fantastique nacional per la seva condició de cinta SciFi (no oblidem que el seu primer títol era “Planeta ciego”, ja que cecs es queden tots els exposats a l'esclat atòmic), 'Último deseo' es construeix amb un elenc de noms consagrats: Paul Naschy, Maria Perschy, Alberto de Mendoza, Nadiuska, Teresa Gimpera, Julia Saly, Antonio Mayans o Ricardo Palacios. És a dir, l'star system del nostre gènere favorit en plena efervescència, similar a l'elenc d'estrelles que Javier Aguirre havia unificat dos anys abans a 'El asesino está entre los trece' (1973).

El director argentí, establint llavors al nostre país i movent-se lliurement entre el terror de pipes i l'spaghetti western, ens ofereix un relat apocalíptic que mira sense embuts a 'The Day of the Triffids' (Steve Sekely, 1962) o 'La hora incógnita' (1963) de Mariano Ozores, amb aquests vilatans refugiats en un lloc sagrat i disposats a venjar-se de l'elitista grup d'assassins... tampoc crec que estiguem massa lluny de la cinta que Pasolini signava aquell mateix any, tot i que aquí no arribem al famós sadisme de l'italià.

'Último deseo' t'atrapa per la naturalesa del seu període, una dècada dels setanta misteriosa i desenfrenada, on les ràfegues de música electrònica, alegres himnes, i diminutes dosis d'erotisme, constitueixen un film dinàmic i de final esfereïdor.

 

 

 

 

 

 

 

 

Gloria Fernández - Comitè de selecció

Si ens toca parlar de disfresses, sens dubte, aquesta 'Onibaba', de Kaneto Shindô, o amb el subtítol amb què també se la coneix, "la màscara del dimoni", entraria perfectament dins del nostre particular viatge carnavalesc. Un dels grans clàssics del fantàstic japonès provinent del folklore tradicional del país: una màscara que s'utilitzarà per allunyar una jove de la seva naturalesa més primitiva, però que després es cobrarà la seva venjança particular en qui s'ha atrevit a utilitzar-la. Sensual, fosca, salvatge, decadent... Terror atmosfèric en aquest quasi-assaig sobre l'instint humà de supervivència.

 

 

 

 

 

 

 

 

Enrique Garcelán - Comitè de selecció

Aprofitant l'ocasió, m'agradaria recordar una pel·lícula índia, 'Bhavesh Joshi Superhero', dirigida per Vikramaditya Motwane ('Trapped'). Film de culte produït el 2018, en què l'acció, el drama, i els superherois “urbans” es donen la mà. Amb un pressupost ajustat i una màscara, el director indi aconsegueix atrapar l'espectador en una espiral de violència que no té fi. Això sí, sempre queda temps per a l'humor, encara que sigui abans de morir. Irresistible per al cap de setmana de Carnaval, abans de posar-se la disfressa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Gerard Casau - Comitè de selecció

D'entrada, 'Psicosis', no té gaire relació amb la festa i els excessos dionisíacs del Carnaval, però no hem d'oblidar que va ser el clàssic de Hitchcock el que va instal·lar a l'imaginari col·lectiu la idea que l'horror arriba amb disfressa. De tota manera, per a l'ocasió d'avui m'agradaria assenyalar específicament la versió de Gus van Sant, que a l'exercici clamorosament inútil de calcar la cal·ligrafia de l'obra original posa de manifest que darrere de tot remake no hi ha sinó una pel·lícula transvestida (amb major o menor encert) duna altra.

 

 

 

 

 

 

 

 

Omar Parra - Comitè de selecció

Passatgers al tren! No oblideu les vostres màscares perquè estem de celebració. A la vostra dreta trobareu a David Copperfield fent trucs de màgia, i a la vostra esquerra un assassí emmascarat amb ganes de embolicar la troca.

Arribem a unes dates tan assenyalades i importants per a Sitges com és carnaval, i què millor que repescar el debut del bon director, Roger Spottiswoode. Una pel·lícula molt filla de la seva època, on trobarem sang, personatges oblidables i altres icònics, morts molt variades i una magnífica Jamie Lee Curtis, que ja venia d'haver participat en una altra cinta amb la màscara més icònica del terror: 'Halloween'.

'El tren del terror' és un slasher que farà les delícies a tots els amants del gènere i que és una cinta referencial i imprescindible que mai no em cansaré de reivindicar.

 

 

 

 

 

 

 

 

Domingo López - Comitè de selecció

Si Lee Majors va ser l'home dels "6 milions de dòlars", Stephen Chow va ser el dels "60 milions" (suposem que de dòlars de Hong Kong) a 'Sixty Million Dollar Man' (Raymond Yip, 1995), l'heroi més carnavalesc del llunyà orient, amb una capacitat de disfressar-se i transformar-se que posa en dubte experts en la matèria com Mortadelo o la Màscara, referent inequívoc d'aquest film de la factoria Wong Jing. Chow, amb un megaxip implantat al cervell per un científic boig, és capaç de transformar-se aquí en tub de pasta de dents gegant, en desembussador o en vàter, tot això mentre s'enfronta a la despietada màfia japonesa. Una pel·lícula desvergonyida i multicolor, de visionat imprescindible, encara que només sigui pel moment “Pulp Fiction”.

 

 

 

 

 

 

 

 

Víctor Esquirol - Comitè de selecció

A la dupla composta per Severin Fiala i Veronika Franz molts la vam posar al radar gràcies a 'Goodnight Mommy', una de les pel·lícules de terror més inquietants de l'última dècada. Dos germans bessons, una casa i una presència que creuen tenir identificada; que hauria de ser de la seva total confiança… o potser no. En aquest possible desviament; en aquest remot escenari, però que va cobrant més solidesa a cada segon que passa, es cuina una intriga insuportable: “I si aquesta dona que diu que és la nostra mare, realment no ho és?” Els apòsits com a màscara malsana; els embenats que tapen el rostre com la disfressa més cruelment desesperant de totes: el que compleix a la perfecció la funció d'amagar una identitat tan esquiva com potencialment letal en la seva agònica revelació.