Skip to main content

Crònica d'un Cannes Furiós (by Ángel Sala)

Reading 3 min.

Share

Cannes 2024 ha estat marcat pel hype de 'Furiosa', el retorn de George Miller amb la seva saga apocalíptica a la Croisette. Però el festival va començar amb Quentin Dupieux banyant en rialles el que és realment una picada d'ullet a aquesta apocalipsi silenciosa que condemna el que anomenem realitat i extrapola la ficció. El seu 'Le deuxième acte' acaba amb els rails d'un traveling infinit a l'estil 'Week-End' de Godard, però no segueix un embús sense final sinó que condueix al buit dels nostres temps. I en certa manera tot això ha estat present en un Cannes que vull resumir com a cronologia de l'atzar i més des de les sensacions i les emocions que no pas des de certs títols en particular.

 

1. La importància del relat, el poder de la ficció que s'ha de recuperar per regenerar la història com ens explica en realitat 'Furiosa' (un poema èpic, gairebé un cantar de gesta) tenint cura de no convertir-nos en actors eterns d'una funció derivada al buit com ens adverteix Dupieux a 'Le deuxième acte' .

 

2. La llibertat del cineasta, el cinema com a somni i la necessitat del mateix com ens diu 'Megalópolis' de Coppola, faula en clau d'acronia decadent i curiosament optimista, presentada en un Cannes amb aquest soroll de fons de negoci i mercadeig frenètic convertit en un caos d'actors vells i nous apostant en un casino on sembla que ja no hi ha regles ni pistes. Imatges per somiar davant d'aquest frenesí mercantil... per seguir precisamente amb aquest somni. No deixa de ser fascinant.

 

3. El nostre món i els seus abismes retratat des dels contes cruels de Lanthimos com a musical de l'atzar d'Auster a 'Kinds of Kindness', tornada a les geometries buides d''El sacrificio de un ciervosagrado' o al nihilisme de la seva etapa grega. A l'altra banda, Audiard fent de la tragèdia del narcotràfic i la reivindicació de la diversitat sexual un musical brillant fins i tot de llàgrima, 'Emilia Pérez', la 'La La Land' de la ciutat dels malsons.

 

4. Cannes i els seus cineastes parlant d'aquell temps perdut, aquest "Marienbad" col·lectiu reflectit en una oda a la bellesa com 'Pathenope' de Sorrentino, síndrome de Stendhal banyat en aigües napolitanes viscontianes.

 

 

5. El cinema com a màquina d'història recent, com a al·legat sobre les pròpies arrels de personatges i fets que tenen raons i causes. Així 'The Appentrice', d'Ali Abbasi, crònica de les primeres experiències d'un Donald Trump convertit a poc a poc en monstre, barreja d''American Psycho' i Damien Thorn, procés que es culmina en un quiròfan/laboratori. La reivindicació de la manera de narrar dels cronistes urbans de l'urbs eterna, d'aquella New York del fear city dels 70, inconfusiblement ferrariana fins a l'I love NY dels yuppies convertit en foguera de vanitats o la broma infinita.

 

6. Aquestes sorpreses obligades que un festival sempre ha de tenir; cinema que sublima l'esdevenir i llança expectatives cap al que vindrà com la monumental 'Flow', de Gints Zibalodis, una prova del poder del cinema d'animació celebrat a Cannes, 'Sister Midnight' de Karan Kandhari o quan el cinema de l'Índia vol superar el tòpic apostant per allò imaginari i popular, o de 'The Girl with the Needle', de Magnus von Horn, o un cinema europeu lluny de la imatge de marca corporativa, potser l'aposta més valenta de la Secció Oficial.

 

7. El fantàstic com a dominador fins i tot a Cannes, amb la presència al mercat de l'imponent Fantastic Paviillion o l'impacte de 'The Substance', de Coralie Fargeat, simplement la pel·lícula que respira més amor pel cinema fantàstic en anys, cop a la taula d'una autora que abraça el gènere i no fuig d'ell.

 

8. Acaba un Canes on tota ha fluït bé, des de l'accés als tiquets on line a l'accés a les Sales, amb més screenings per poder veure les propostes, en una selecció d'alt nivell, teixidora de trames que es mouen entre la nostra realitat i aquesta ficció que ens envaeix. Jo em quedo amb l'ambient de les sessions de mitjanit al Lumière, amb aplaudiments, rialles i entusiasme, especialment al pas de l'extraordinària 'Twilight of the Warriors: Walled In', de Soi Cheang, un altre somni reviscut, el d'aquell cinema de Hong Kong sense complexos que va fer de l'espectacle visual i les seves coreografies himnes a la passió per la imatge purament cinètica. I és que seguim sortint de veure pel·lícules amb ganes de somiar, cantar, ballar, riure… en definitiva de viure, amb forces per resistir al buit, aquest Res amenaçadorc.

 

- Ángel Sala

Share