Saint Maud

Allà, però per la gràcia de Déu, hi va Maud, una jove infermera solitària el comportament impressionable de la qual la porta a seguir un camí pietós de devoció cristiana després d'un trauma fosc. Ara encarregada de les cures pal·liatives d'Amanda, una ballarina jubilada devastada pel càncer, la fe fervent de Maud inspira ràpidament una convicció obsessiva que ha de salvar l'ànima de la pupil·la de la condemnació eterna, sigui quin sigui el cost. En el seu debut al cinema, la guionista i directora Rose Glass atrau astutament el públic cap a aquesta psique pertorbada, preparant de manera constant el seu veritable diari d'una infermera rural per a una trajectòria desconcertant i, en última instància, impactant. Morfydd Clark (també al Festival amb The Personal History of David Copperfield) retrata la santurrona Maud amb un estoïcisme intens que amaga una vulnerabilitat inquietant, mentre Maud competeix desesperadament per l'absolució i la solidaritat de la seva amargada pacient (una fascinant Jennifer Ehle, també al Festival amb Beneath the Blue Suburban Skies). Glass captura tendrament aquesta relació amb una mirada empàtica que primer assumeix una atmosfera etèria i onírica, però no passa gaire temps abans que la franquesa dogmàtica de Maud inciti una fricció irreconciliable que porta la seva ment a una confluència sufocant de dubtes i paranoia. A mesura que Glass estreny les femelles sobre la seva esgarriada màrtir, es fan picades d'ullet oportunes a precursors del terror religiós com L'exorcista de William Friedkin, cosa que contribueix encara més al malestar cada vegada més ple de terror de la pel·lícula. I quan aquesta febre insidiosa esclata climàticament, les conseqüències són devastadores i aterridores en la mateixa mesura.