Entrevista a Eugenia Sampedro

Nascuda a Mallorca el 1998, Eugenia Sampedro és una d’aquestes veus joves del cinema que no deixen de créixer. Formada en Realització Audiovisual al CEF, ben aviat va començar a destacar: va ser seleccionada en residències com Cinema Lliure i Faber Llull, i amb el seu primer curtmetratge, Un diumenge qualsevol, no només es va estrenar com a directora i guionista, sinó que també va recollir premis en certàmens com Art Jove i la Mostra Out!, a més de viatjar per festivals internacionals de la mà de Selected Films.

Actualment, combina diverses facetes: ha estrenat el seu nou projecte, Eixam, ja premiat a l’Atlàntida Film Fest; s’encarrega de la subdirecció executiva i la programació a CineCiutat; i condueix una secció setmanal de cinema a IB3 Ràdio. Una cineasta tot terreny que té molt per explicar i que promet continuar deixant empremta a l’escena audiovisual.

Hola Eugenia, estem encantades de poder parlar amb tu. Comencem anant al gra amb el teu darrer projecte, Eixam. Què se sent en estrenar i, tot seguit, guanyar un premi com el de Millor Curtmetratge Secció Oficial Talent Balear a l’Atlàntida Film Fest pel teu últim curt, Eixam?

És una sensació força difícil d’expressar. En el moment que et donen la notícia apareixen un munt de pensaments contradictoris, i suposo que és una cosa bastant comuna, sobretot sent dona: tenim aquesta mania de pensar que no ens mereixem tot el bo que ens està passant. Tot i així, vaig sentir moltíssima felicitat, i pensar-hi de tant en tant m’ajuda a creure una mica més en mi mateixa. A més, és un festival molt important per a mi.

El títol Eixam té una força simbòlica molt potent. Com dialoga aquest concepte amb la història que expliques?

Lluny de voler encaixar amb la tendència dominant del cinema actual, vaig voler cercar una simbologia visualment potent, inspirada en la filmografia de Julio Medem. D’aquí van sorgir les abelles. El concepte de l’eixam em resulta aterridor perquè em recorda a la famosa “manada” i, sense voler destriar la trama del curtmetratge, crec que el títol ja dona peu a imaginar de què va la història —o almenys aquesta era la meva intenció.

Amb aquest curtmetratge introdueixes un concepte universal, que és la por, però des d’un punt de vista específic, el de les dones, i en aquest cas el de dues amigues que viatgen a un entorn idíl·lic però terrorífic a parts iguals, com és Esporles. Quin procés segueixes per acabar triant aquesta perspectiva? Quines han estat les teves influències més directes?

El procés, en realitat, és molt senzill: buscar dins meu. Malauradament, totes hem viscut algun tipus de situació aterradora a la nostra vida, així que va ser tan simple com indagar en els processos dolorosos que ens toquen pel simple fet de ser dones. En aquest mateix sentit, la meva influència més directa sempre han estat —i seran— les meves amigues; no tant les seves històries, sinó pensar en què els podria passar. Per a mi és complicat imaginar-me en una història que mai he viscut, però posar-les a elles al quadre se’m fa més senzill.

Eixam no és el teu primer curt com a directora i guionista, ja que el 2022 vas estrenar Un diumenge qualsevol. Quins aprenentatges et va deixar aquella experiència? Quines diferències veus entre l’Eugenia d’aleshores i l’actual?

Va ser una experiència meravellosa que recordo amb moltíssim afecte. Un diumenge qualsevol em va ensenyar que això m’agradava de veritat i que havia de continuar. M’emociono cada vegada que en parlo perquè, encara que soni abrupte, professionalment és el moment en què més feliç he estat. Tant de bo ho pugui repetir moltes vegades més. Hi ha una diferència clara entre tots dos curts, sobretot a nivell narratiu. El segon està molt més treballat que el primer. Sigo sent la mateixa, però amb més experiència i, sobretot, amb més seguretat en mi mateixa.

A banda de guionista, productora i directora, també ets subdirectora executiva i programadora al CineCiutat. Què ens en pots explicar? Quins criteris et guien a l’hora de programar? Com influeix aquest rol en la teva mirada com a cineasta?

És la segona millor feina de la meva vida, perquè la primera és dirigir i escriure. CineCiutat és un cinema amb una línia molt clara: diversitat, nous públics, igualtat, cinema independent però també cinema més comercial (que brilla a la nostra nova Sala 1, en 4K). Tinc la gran sort de poder programar el tipus de cinema que més m’interessa, i això és un luxe.

Des del món de la programació, com veus el futur del cinema independent i el paper de les noves generacions de cineastes? Què t’aporta comunicar cinema en un altre format?

Crec que el cinema independent sempre tindrà espai, sobretot perquè hi ha molts festivals i un públic fidel. El més important és educar la mirada del públic jove i donar suport als cinemes que aposten per aquest tipus de programació, com CineCiutat.

Crec que les noves generacions ho estem fent bé, però vivim en una sobresaturació brutal de contingut. Per això a CineCiutat tenim Descobrint Cinema d’Estrena, on programem pel·lícules que no caben a la cartellera setmanal però que mereixen ser vistes.

Comunicar cinema és divertidíssim. Si algú m’escolta i va al cinema gràcies a una recomanació meva, sento que he fet una feina excel·lent. M’encantaria fer-ho més a xarxes, però no m’atreveixo. En Víctor Salmerón (@cinemaexcelsiorr) ho fa de meravella. De gran vull ser com ell.

Com de difícil ha estat obrir-te pas en una indústria tan complicada com el cinema, en una illa com Mallorca? Com veus el panorama per a les joves cineastes a Espanya?

Quedar-me a Mallorca ha estat una gran decisió. Tenim els equips i les companyes necessàries. La insularitat és complexa, sí, però també inspiradora. Tothom vol venir a rodar aquí; per què hauríem de voler marxar?

El programa WomanInFan dona suport a creadores del cinema de gènere. Què significaria per a tu formar-ne part?

Seria un somni. Em fa especial il·lusió imaginar Eixam projectat al Festival de Sitges, un espai valent i creatiu. Eixam va néixer de la necessitat d’explorar la por des d’una mirada femenina, i Sitges és el lloc perfecte per mostrar-la. WomanInFan seria un pas preciós i un recordatori que les nostres històries també pertanyen al gènere.

I, finalment, com t’imagines d’aquí a deu anys?

Ara mateix estic desenvolupant el meu primer llargmetratge i cercant una productora. Fa por imaginar el futur, però m’agradaria visualitzar-me amb el projecte acabat i treballant a CineCiutat, que és exactament on vull ser.

Moltes gràcies!