Entrevista amb Faith Elizabeth

Des de les catifes vermelles de Cannes fins als escenaris costaners de Sitges, Faith Elizabeth (Sussex, Regne Unit) ha anat construint de manera constant una carrera definida per l’empatia, la versatilitat i el propòsit. Actriu, directora, productora i fundadora de la iniciativa Yes She Cannes, s’ha convertit en una de les veus més dinàmiques en la defensa de la representació femenina i la col·laboració creativa dins la indústria cinematogràfica internacional.

A Sitges 2025, Faith va participar al panell MaestrAs —un espai dedicat a les dones que estan donant forma al llenguatge del cinema fantàstic—, on va compartir reflexions sobre el lideratge, la identitat creativa i la importància d’explicar històries que transcendeixen fronteres. La seva trajectòria connecta interpretació i producció, negoci i art, demostrant que no només poden coexistir, sinó prosperar juntes.

Vas participar com a panelista a la secció MaestrAs de Sitges. Quins temes o converses clau volies portar a aquell escenari?

En primer lloc, vull dir moltes gràcies a Sitges i a WomanInFan per la invitació tan amable: va ser el meu primer Sitges, i vaig tenir una experiència meravellosa coneixent la vostra comunitat cinematogràfica i veient de primera mà a què es deu tot l’enrenou al voltant d’un dels festivals de terror més influents del món. Va ser un gran honor compartir el panell MaestrAs al costat d’icones del terror com Nancy Loomis i Barbara Crampton. Conèixer dones les carreres de les quals van ajudar a donar forma al gènere —especialment per a les dones— va ser fascinant, igual que escoltar com la seva creativitat ha evolucionat al llarg dels anys.

També va ser molt especial conèixer Barbara a nivell personal a través de la comunitat de WhatsApp de WomanInFan. Ens vam trobar diverses vegades durant el festival i vaig descobrir no només la seva passió per representar les dones d’edat avançada de maneres noves, sinó també la persona increïble que és més enllà de la seva carrera. Va ser realment inspirador, sobretot en una indústria que sovint ha imposat “dates de caducitat” a les carreres de les dones.

Quan em van convidar a unir-me al panell, m’interessava especialment compartir idees sobre com podem treballar juntes per augmentar la presència de dones en el cinema —tant davant com darrere de la càmera— i, alhora, animar el públic a reconèixer el poder que té per generar canvis. Sovint, l’audiència no s’adona de l’impacte que pot tenir simplement escollint quines pel·lícules dona suport: ja sigui mitjançant finançament, compartint-les, ressenyant-les o veient-les. Vota amb els teus passos i dona suport en veu alta.

En què es diferencia participar en espais de festival (com Sitges) de la teva feina diària? Què n’aprens o què t’emportes als teus rols creatius i organitzatius?

En el dia a dia compagino ser mare soltera, tenir cura del meu gos i gestionar esdeveniments o produir projectes. Tot i que estimo la meva vida quotidiana, també m’encanta desaparèixer durant un temps del “món real” i endinsar-me en els meravellosos mons que creen els festivals. Cada un té la seva pròpia energia i la seva pròpia comunitat.

Conèixer gent d’arreu del món, escoltar les seves històries sobre com han creat les seves pel·lícules i els reptes que han superat, i veure la feina en què han abocat el seu cor, és increïblement inspirador. En el fons, el cinema és narrar històries: no només la que veiem a la pantalla, sinó també la història de com ha arribat a existir. Com més històries escoltem, més entenem la humanitat.

Els festivals em recorden que cal liderar des de la curiositat i l’empatia. Sempre torno a casa amb una sensació renovada de la màgia del cinema, una família cinematogràfica més gran i un recordatori encara més profund de per què explicar històries és tan important, tant davant com darrere de la càmera. A Sitges va sorgir una connexió molt especial amb la productora neozelandesa Belindalee Hope, que de seguida es va convertir en la meva companya de festival: vam compartir innombrables converses sinceres sobre la vida, l’amor i el cinema, entre poke bowls i brindis amb bombolles… i quan vaig tornar a casa, finalment vaig poder veure la seva magnífica i desinhibida sèrie de Netflix Madam. Per a mi, aquesta és la màgia duradora dels festivals: crear vincles, descobrir noves obres i ampliar la família del cinema.

Com a fundadora i CEO de Yes She Cannes, la teva missió és donar suport a les dones que assisteixen als grans festivals. Com ha evolucionat aquest rol des de la seva creació i què és el que més t’ha sorprès en construir aquesta comunitat?

Va començar com una idea molt simple: visibilitzar les dones que assistien a Cannes perquè altres se sentissin inspirades, i crear una comunitat que les empoderés per tenir èxit. Aquest objectiu continua sent el mateix, però amb el temps hem descobert moltes més maneres en què les dones necessiten suport. Hem ampliat la nostra tasca per incloure tallers, una guia pràctica de “com fer-ho”, opcions d’allotjament compartit i aliances amb equips oficials dels festivals, fet que dona a les dones una veu més forta dins dels mateixos festivals. També estem començant a ampliar el nostre abast per donar suport a dones en altres festivals d’arreu del món, mantenint aquest mateix esperit de visibilitat, connexió i empoderament allà on calgui.

El que encara em sorprèn és la força que neix de formar part d’una comunitat basada en valors compartits. Sense la cura genuïna, la implicació i el suport mutu entre aquestes dones, Yes She Cannes no tindria el mateix impacte. Elles són la raó per la qual el moviment és tan poderós… i per la qual continua creixent any rere any.

Festivals com Cannes reuneixen xarxes internacionals. De quina manera aquests instants de visibilitat es tradueixen en canvis reals i oportunitats a llarg termini per a les dones en el sector cinematogràfic?

El networking, en essència, tracta de relacions. No hauria de consistir a intentar obtenir alguna cosa d’algú, sinó a construir connexions genuïnes amb persones els valors de les quals s’alineïn amb els teus. Així és com es creen relacions autèntiques i duradores.

També fomentem la claredat d’objectius: no només la gran visió a llarg termini, sinó també els passos petits i concrets. Saber què necessites en aquest moment t’ajuda a decidir a quines xerrades i esdeveniments assistir, a qui demanar reunions i com aprofitar millor el teu temps. Quan tens clar què pots aportar i com pots ajudar els altres, de manera natural generes resultats significatius i duradors, d’aquells que continuen molt més enllà del festival.

Com equilibres les teves pròpies ambicions creatives amb les responsabilitats organitzatives que assumes?

He de ser honesta: és difícil equilibrar els meus objectius professionals amb la construcció de la comunitat. Molts dels meus projectes personals queden en pausa, especialment al voltant de Cannes, a causa de l’enorme càrrega de feina. Tot i així, les relacions que he construït a través de Yes She Cannes també han estat inestimables per donar suport a la meva pròpia carrera.

Per exemple, vaig conèixer Mònica Garcia quan va participar al meu panell Women in Genre amb el Marché du Film a Cannes a principis d’aquest any; una connexió que posteriorment va conduir a la meva invitació a Sitges. L’evolució d’aquesta relació, i que finalment em portés a Sitges, va ser especialment significativa, no només per a Yes She Cannes, sinó també perquè actualment estic desenvolupant la meva fantasia de terror amb sirenes Asrai. Ser-hi, conèixer altres cineastes i descobrir obres inspiradores com la visceral fantasia de terror Jacques the Giant Slayer, dirigida per Aaron Moorhead i Justin Benson, va ser enormement enriquidor a nivell creatiu.

En un esforç per trobar un millor equilibri a mesura que Yes She Cannes continua creixent, ara m’estic centrant a formar un equip amb persones en pràctiques i suport addicional. Durant molts anys va ser un projecte autofinançat i gestionat únicament per mi, però amb més visibilitat i reconeixement, ara podem atraure més patrocinis i membresies. Això no només m’ajuda a crear un equilibri més saludable, sinó que també ens permet oferir molt més a la nostra comunitat.

Tot i que no sempre aconsegueixo l’equilibri perfecte, m’he adonat que com més dono a la comunitat de Yes She Cannes, més rebo al meu torn. Ajudar altres dones a créixer s’ha convertit en part del meu camí creatiu… i del meu propòsit. Els petits sacrificis d’avui són llavors per al demà, i és poderós veure-les florir, no només en el meu propi camí, sinó en les dones i les històries que estan donant forma a la nostra indústria.

Dirigir Yes She Cannes deu requerir molta energia emocional. Com recarregues aquest pou creatiu com a cineasta?

Tinc TDAH, així que això és especialment repte per a mi, sobretot quan entro en estats d’hiperfocalització durant períodes de molta feina. Amb el temps, he après a reconèixer quan necessito aturar-me, descansar i recarregar.

Enguany a Cannes estava gestionant el programa més gran que hem fet mai i realment vaig haver de centrar-me en trobar aquest equilibri. Com que també hi assisteixo com a cineasta amb els meus propis objectius creatius, hi ha moments en què he de fer un pas enrere i replantejar-me què és millor per al conjunt. De fet, em vaig perdre un panell brillant que va organitzar la meva amiga Amy Baker (de Winston Baker) amb el director Ari Aster. Em sentia desbordada i necessitava reiniciar abans d’organitzar un gran esdeveniment comunitari més tard aquell mateix dia.

També tinc la sort d’envoltar-me d’amigues increïbles que em retornen energia i em recorden que he de cuidar-me. Un agraïment especial a les cineastes Aida Golghazi, Lona Fontaine i Alida Pantone, i a la meva millor amiga a casa, Elena Davidson, que sempre és a l’altra banda del telèfon quan la necessito (sobretot quan necessito un bon plor). Aquestes són les dones que m’aixequen i fan possible que pugui continuar fent el que faig.

Aquest suport em recorda que fer un pas enrere també té un propòsit més gran. Saber què deixar anar, i quan fer-ho, és clau per mantenir l’equilibri emocional i una trajectòria creativa duradora.

Has construït una carrera en rols molt diferents —actriu, directora, gestora d’esdeveniments—. N’hi ha algun que sentis més “teu”, o tots formen part d’una mateixa veu?

Ho veig com molts músics que toquen diversos instruments o artistes que treballen amb diferents mitjans: cada rol satisfa una part diferent de mi. M’encanta donar suport a les històries d’altres persones a través de la producció, però la direcció és el que resulta més lliure i emocionant a nivell creatiu, perquè em permet construir mons sencers i donar vida a les històries que vull veure.

Recentment vaig fer el meu primer pas dins el terror més enllà de la interpretació, com a guionista, directora i productora, amb Granny DJ, un curt de terror i comèdia que s’estrenarà el gener de 2026 (data per anunciar). Va ser un projecte divertit, caòtic i exigent que em va recordar com d’important és afrontar allò difícil i lluitar pel que és just, encara que faci mal. Tot i així, la interpretació és on va néixer el meu amor per explicar històries: és on puc jugar, explorar i ser vulnerable. M’encanta veure com les meves interpretacions afecten el públic, fer-los riure o plorar, ajudar-los a sentir alguna cosa real. Els meus papers preferits revelen alguna cosa sobre la nostra humanitat compartida, i espero que la gent surti transformada, ni que sigui d’una manera petita.

També vaig tenir el plaer de conèixer a Sitges les actrius bessones Melissa Macedo i Michelle Macedo, que van protagonitzar i van ser productores executives del llargmetratge Thinestra, projectat al festival. Hi van assistir juntament amb el seu director, Nathan Hertz, i la productora Alexandra Lubenova, i la premissa de la pel·lícula va captar la meva atenció de seguida. Va ser inspirador veure dones com les germanes Macedo prendre el control creatiu del seu treball, liderant interpretacions poderoses en pantalla mentre construeixen les seves pròpies oportunitats rere la càmera.

Has esmentat el teu pròxim projecte, Asrai, que ja està en marxa. Sense revelar-ne massa, què et va atreure d’aquest projecte i per què ara?

En la seva essència, Asrai explora la pèrdua, el dol i el dolor de l’abandonament. Diverses figures maternes de la història desapareixen o moren, cosa que reflecteix les meves pròpies experiències de pèrdua després de la mort de la meva mare, així com les meves lluites amb el rebuig i la hipersensibilitat emocional que sovint acompanya el TDAH. Ha estat un viatge profundament personal, que m’ha permès transformar aquests sentiments en alguna cosa creativa i significativa, dins d’un món de fantasia amb sirenes, inquietant i misteriós.

Des de conèixer l’actor Giovanni Funiati a Cannes aquest any (i veure l’estrena de la seva pel·lícula a la catifa vermella del Grand Lumière) fins a establir relacions amb l’equip amb qui ja he col·laborat en altres produccions, cada trobada ha ajudat a donar forma a l’ànima del que serà aquesta pel·lícula. Ara ens trobem en una fase en què estem preparats per buscar finançament. Aconseguir fons és un repte per a tothom, però especialment per a una dona i directora debutant d’un llargmetratge. Després d’explorar diverses opcions, he decidit mantenir el pressupost deliberadament baix i adoptar un enfocament gradual de creació d’audiència mitjançant micromecenatge per etapes. Això ens permet recaptar fons alhora que construïm una comunitat al voltant del film —de manera que, quan estigui acabat, ja hi hagi persones que hi creguin i se sentin emocionalment connectades amb el seu recorregut.

El cinema de gènere està evolucionant ràpidament. Quan abordes un nou projecte avui, quins elements et generen més entusiasme i què t’agradaria veure canviar?

Em fa molta il·lusió veure l’augment de dones cineastes explicant històries de dones i creant personatges femenins complexos i potents a la pantalla. Pel·lícules com The Substance són exemples increïbles de com les dones estan redefinint el gènere des de la seva pròpia mirada. És valent, directe i una prova que el públic té gana de narratives femenines més crues i complexes. M’encanta com de global s’ha tornat la narració: estem exposats a més veus i perspectives que mai. Em sento especialment atreta per les reinterpretacions creatives dels arquetips clàssics, com Sinners, que ofereix una visió renovada sobre els vampirs.

També m’inspiren molt cineastes com Heidi Honeycutt i Elle Schneider, que actualment estan recaptant finançament per a la seva sèrie Mother of All Evil, que explora els orígens del terror a través de les dones que van ajudar a donar-li forma. I, és clar, m’emociona veure com el terror amb sirenes està guanyant nova energia al cinema. No és res nou, però tinc la sensació que està agafant impuls d’una manera més gran i atrevida.

Finalment, si poguessis triar un consell que t’hauria agradat rebre al començament del teu camí com a cineasta, quin seria i per què?

Crec que una de les coses més importants en aquesta indústria és construir habilitats i una font d’ingressos sostenible que puguis mantenir en paral·lel a la teva feina cinematogràfica. La realitat és que aquesta indústria pot ser imprevisible: hi ha períodes sense projectes, pagaments irregulars i molta incertesa. Desenvolupar habilitats flexibles que complementin el teu treball en cinema et dona la llibertat de continuar creant i construir una carrera sostenible a llarg termini. Jo he treballat en màrqueting, promocions i gestió de xarxes socials al costat de la meva feina en el cinema, i aquestes habilitats han estat inestimables, no només com a font d’ingressos addicional, sinó també com a eines transferibles que donen suport a la meva carrera i a Yes She Cannes. També he conegut persones increïbles que han arribat al cinema des d’altres camins vitals, aportant cadascuna alguna cosa personal, honesta i profundament humana a les històries que expliquem.

Així que el meu darrer consell seria: coneix gent, viatja, viu i experimenta coses. No són distraccions: són la manera com trobes la teva veu com a cineasta. Perquè cada desengany, cada desviament, cada trobada inesperada es pot convertir en part de la història que estaves destinada a explicar.