Entrevista a Izabel Pakzad

Per Belit Lago

L’actriu i cineasta Izabel Pakzad visita Sitges amb el seu primer llargmetratge, Find Your Friends, que s’ha pogut veure dins la Secció Òrbita. Un rape and revenge desvergonyit on la directora també ha exercit de guionista i productora. Parlem amb ella durant el seu pas pel Festival.

Abans de fer de directora, has treballat com a actriu. Com ha estat la transició?

Realment m’ha ajudat molt, perquè sento que he treballat des d’un lloc on tractava l’equip i les actrius i actors com m’agradaria que em tractessin a mi si quan estic a l’altra banda de la càmera. Tinc una comprensió real del que significa ser actriu, per tant, a l’hora de donar indicacions o fer comentaris, he intentat ser molt conscient de l’estat mental en què es trobaven, de la preparació i del fet d’intentar entrar dins dels personatges. Aquesta experiència m’ha donat una sensibilitat que va ser molt útil per al procés, especialment perquè la pel·lícula és molt intensa. Crec que tenir aquesta empatia emocional va ajudar a fer que la col·laboració fos molt més rica.

Parlant de les actrius: has treballat amb l’Helena Howard, la Bella Thorne, la Chloe Cherry i la Zion Moreno. La majoria havien treballat en el terror prèviament. Va ser això un factor a l’hora de fer el càsting?

És curiós, perquè el que realment volia era triar dones que jo cregués que estaven preparades per afrontar el repte, però també que sentís que realment eren aquests personatges. En el cas de l’Helena, per exemple, vaig veure Madeline’s Madeline i vaig pensar: “Déu meu, aquesta noia és increïble”. És talent pur, em crec tot el que diu. Aquella pel·lícula ja era una mica de gènere, i vaig saber que ella era l’adequada per interpretar l’Amber, perquè és el personatge més difícil: t’has de creure que farà un gir i anirà a llocs molt foscos, i crec que l’Helena pot arribar-hi tant emocionalment com físicament. La Bella, la Chloe i la Zion van rebre el guió a través dels nostres directors de càsting, que el van enviar a les seves agències, i després em vaig reunir amb totes elles en persona. Realment vaig seguir la meva intuïció. Vaig pensar: “Estan preparades, estan emocionades amb aquesta pel·lícula”. Una de les coses més importants és tenir gent a l’equip que estigui tan entusiasmada com tu. I totes em transmetien aquesta energia, sentia que estaven disposades a anar fins al final, i això també era essencial. No em preocupava tant si ja havien fet o no terror, perquè tots, com a artistes, sempre busquem fer coses diferents, i de fet semblava que estiguessin buscant justament això.

A Find Your Friends, assumeixes els rols de directora, guionista, productora i també el d’actriu. Com ha estat aquesta experiència de fer totes tres coses alhora?

Ha estat molt difícil, perquè a més és la meva primera pel·lícula. Havia fet abans un curtmetratge que era com una prova de concepte, però sabia que per fer la teva primera pel·li, t’hi has de deixar la pell. Estava disposada a fer tots aquests papers per poder tirar-la endavant, perquè avui dia és molt difícil fer realitat un projecte. Va ser un repte, però també vaig sentir que fluïa de manera natural, especialment la part de producció. No era la meva intenció produir-la, però va acabar passant de forma orgànica. Vaig tenir la meva sòcia productora, l’Allison, a qui dono tot el crèdit, perquè sense ella no ho hauria aconseguit. Has d’activar una mica el cervell de productora, i això va ser inesperat, perquè la vaig escriure sabent que la volia dirigir, però produir-la no és una cosa que tots els directors o guionistes facin. Això va ser un gir inesperat, però em va agradar. Ha estat una experiència molt positiva.

D’on va sorgir la idea de la pel·lícula?

Es basa lliurement en una experiència real amb les teves amigues a Joshua Tree. Bàsicament, vam anar-hi amb la idea de passar un cap de setmana salvatge de noies, però cap de nosaltres havia estat mai a Joshua Tree i no sabíem què esperar. Pensàvem que seria divertit, però des que vam arribar, vaig sentir que alguna cosa anava malament. Hi havia un veí estrany que apareixia sovint fent comentaris inquietants, i vam tenir interaccions estranyes amb gent d’allà. Va acabar passant una cosa que va fer que hagués de marxar enmig de la nit per tornar a Los Angeles. Quan vaig sortir de l’Airbnb amb el cotxe, un Ford Mustang verd va encendre els llums llargs i em va bloquejar el pas en un carrer sense sortida. Va ser clarament premeditat, perquè va aparèixer en el moment just. Vaig haver de sortir per sobre del jardí del veí per esquivar-lo, i va començar una persecució en cotxe molt boja, que va durar uns deu minuts.´

I anaves sola?

Anava amb una altra noia. I aquest home intentava fer-me sortir de la carretera, conduïa agressivament. Vam intentar trucar a la policia, però no teníem cobertura. Quan finalment vam aconseguir contactar-hi, ni tan sols sabíem on estàvem. La carretera tenia com quaranta milles i si no coneixes la zona, era molt difícil orientar-se. Va ser un dels moments més terrorífics de la meva vida, no sabia què passaria. Finalment, vaig veure un cotxe de lluny, vaig començar a fer-li llums, a tocar el clàxon per cridar l’atenció, i ell va girar cua. La seva matrícula era falsa, amb números dibuixats. Pensàvem que seria un viatge divertit, però per alguna raó semblava que teníem una diana a l’esquena. I després vaig exagerar tot això per fer la pel·lícula. També volia parlar d’una altra cosa: vaig anar a una universitat americana molt festiva, molt “party school”, i jo i les meves amigues estàvem atrapades en aquests rituals de festa, beguda, etc. Era la manera com havíem après a socialitzar. I volia mostrar això a la pel·lícula: com ens han ensenyat a ser així i com és difícil sortir d’aquests patrons.

La pel·lícula explora una relació tòxica entre dones. Com vas abordar aquesta dinàmica sense caure en els clixés

Vaig intentar retratar-ho de forma molt autèntica, sense forçar res per fer-ho més dramàtic. Aquestes dones, com he dit, estan atrapades en una mentalitat en què senten que han de fer veure que no passa res, no parlar per no incomodar. Ho projectem les unes a les altres. Ens han ensenyat a callar, i això es manifesta de moltes maneres. Hi ha una discussió important a la pel·lícula (sense fer espòilers) que mostra com el personatge de la Lavinia està programada d’una manera molt tòxica. Però és el que passa, ho projectem en les nostres amigues. Jo només volia que fos el més honest possible.

Quins cineastes t’han inspirat?

La Coralie Fargeat va ser una gran inspiració, la seva primera pel·lícula em va influir molt. També el Harmony Korine, especialment Spring Breakers. Quan la vaig veure em va impactar, perquè reflectia molt bé la meva experiència universitària, però també la satiritzava. Em va semblar molt interessant. La Julia Ducournau també és una gran influència, m’encanten les seves pel·lícules. I el Gaspar Noé, soc molt fan seu. Ell va a totes, és valent i sense filtres. I crec que jo també vaig fer aquesta pel·li sabent que no seria per a tothom, però la vaig fer des del cor. No la vaig fer perquè agradés a tothom, la vaig fer perquè sortia de dins meu, i sabia que podia ser polaritzant, però quan penso en algú com el Gaspar, veig que ell també fa això: és honest, i ho valoro molt.

T’agradaria continuar explorant el gènere en el futur

Definitivament, al 100%. M’encanten les pel·lícules de gènere. Soc molt fan del terror, però també de tots els tipus de cinema de gènere: thriller, comèdia negra… sens dubte és el terreny en què m’agradaria continuar treballant.