Ozzy Osbourne: La veu que va fer música amb la por

Per Javi Félez

El 22 de juliol de 2025 es va tancar una de les pàgines més turbulentes, polèmiques i fascinants de la història del rock: John Michael “Ozzy” Osbourne, la veu inconfusible de Black Sabbath i artífex d’una de les carreres en solitari més icòniques i extravagants del heavy metal, moria als 76 anys d’edat. La seva mort no és només la notícia d’un home que sucumbeix, com tothom, al pas inexorable del temps (i als excessos de tota mena), sinó també el crepuscle d’un mite que va encarnar, amb la força d’un arquetip, la íntima relació entre la música rock i metal, el cinema de terror i la fascinació humana envers allò fosc, sobrenatural i desconegut.

Ozzy Osbourne no va ser únicament un intèrpret de cançons a l’ús: va ser un mèdium, un portaveu que durant més de mig segle va convertir l’angoixa, la superstició i la por en matèria estètica. Allà on d’altres veien només un mer espectacle provocador, ell va saber reconèixer-hi un mirall del que és humà, una manera de transgredir les convencions i d’invitar el públic a enfrontar-se a allò que habitualment es relega a la penombra. La seva veu inconfusible, nasal i plana, adobava les seves pregàries sonores com un bufó que narra les desgràcies alienes amb un cert to de burla i sarcasme.

Gènesi d’una foscor

Nascut a Birmingham, al cor industrial d’Anglaterra, Ozzy Osbourne va emergir en un paisatge urbà ombrívol ple de fàbriques, fum i precarietat, que no podia sinó alimentar una sensibilitat fosca centrada en els aspectes negatius de la vida. Quan el 1968 es va reunir amb Tony Iommi, Geezer Butler i Bill Ward per formar Black Sabbath, el que va sorgir no va ser només una banda: va ser l’acta de naixement d’una nova sensibilitat estètica, un gènere musical que —a diferència del rock optimista, una mica banal i lisèrgic de l’època— s’atrevia a mirar de cara la mort, la guerra i allò maleït.

El mateix nom de la banda, Black Sabbath, va ser un gest de declaració poètica. No només remetia a la pel·lícula homònima de Mario Bava, estrenada el 1963, sinó que abraçava el poder suggestiu de la imaginació fílmica. La influència del cinema de terror s’infiltrava ja des de l’arrel: la primera cançó del seu primer disc, Black Sabbath, comença amb campanes lúgubres i un riff en tritò —el cèlebre “interval del dimoni”— per narrar l’aparició d’una figura sinistra en la penombra. Era música que sonava com un conjur, com un malson sonor. Era 1970 i el Heavy Metal acabava de néixer amb un ADN ben simple de tres notes.

En discos posteriors, Sabbath va expandir aquest imaginari: Children of the Grave oferia visions d’apocalipsi i resurrecció espectral com a paràbola antibel·licista; Master of Reality jugava amb les nocions d’allò invisible i absolut; Sabbath Bloody Sabbath s’endinsava en laberints de malson... Tot plegat dialogava de manera subterrània amb el cinema de terror del seu temps, com la fascinació pel satànic després de l’estrena d’El Exorcista el 1973 o la imagineria gòtica de la Hammer, sense anar més lluny.

Black Sabbath, amb Ozzy al capdavant, no era un mer entreteniment: era, com el bon horror, una confrontació directa amb les ansietats col·lectives de la modernitat d’aquella època.

Monstres i metamorfosis

Quan Ozzy va ser expulsat de Black Sabbath a finals dels setanta, molts el van donar per acabat. De fet, ho estava. Tanmateix, el que va seguir va ser la reconstrucció d’un mite encara més potent. La seva carrera en solitari no abandonava el to fosc, sinó que l’intensificava i el teatralitzava, convertint-lo en espectacle de masses.

Cançons com Mr. Crowley, inspirada en el cèlebre ocultista Aleister Crowley, no només coquetejaven amb l’esotèric, sinó que el convertien en matèria de culte rocker fins i tot per als profans en la matèria. Bark at the Moon, amb el seu videoclip d’home llop i laboratori de tints gòtics, semblava una peça extreta de la Universal dels anys trenta, una paràbola de bogeria i transformació monstruosa. Fins i tot títols com Diary of a Madman semblaven sortits d’una biblioteca de clàssics del terror antic.

Però el decisiu va ser que Ozzy no es va limitar a cantar sobre horrors ficticis: ell mateix es va convertir en criatura monstruosa, en llegenda ambulant. L’anècdota de 1982 —quan va arrencar d’una mossegada el cap d’un ratpenat llançat a l’escenari— va quedar gravada en l’imaginari col·lectiu com un acte entre el grotesc i el sacramental, una performance involuntària que el va convertir en una figura liminar, a mig camí entre el bufó satànic i el sacerdot de l’excés i la depravació.

La seva música era un relat continu de metamorfosis: homes que esdevenen bèsties, herois que cauen en la follia, addiccions que arrosseguen a l’abisme, malsons que turmenten en la foscor de la nit... La teatralitat, el maquillatge, els udols i les posades en escena eren prolongacions de la tradició del cinema de terror: un carnaval d’allò ominós on el públic, alhora, temia i celebrava en comunió.

Ozzy flirteja amb la pantalla

El vincle d’Osbourne amb el setè art no es va reduir a inspiracions. Va ser espectador apassionat i actor ocasional, còmplice conscient del seu propi mite. Ell mateix reconeixia que El Exorcista el va marcar de manera indeleble: aquella visió de la possessió demoníaca el va impulsar, juntament amb els seus companys de Sabbath, a escriure música que semblés més aterridora que qualsevol pel·lícula. En aquestes paraules rau la comprensió que el terror no és només argument, sinó atmosfera, insinuació, vibració, textura sonora.

El seu cameo a Trick or Treat a mitjan anys vuitanta, interpretant un predicador televisiu que denunciava el metal com a “música satànica”, va ser un acte d’ironia en forma d’autoreferència: Ozzy es disfressava dels seus propis detractors, convertint-se en mirall grotesc de la moral puritana que el perseguiria sobretot durant les dècades dels setanta i vuitanta, i que es suavitzaria —això sí— posteriorment.

Així mateix, els seus videoclips més cèlebres —en particular Bark at the Moon— s’inscriuen com a autèntics curtmetratges de terror, amb transformacions, sanatoris, tombes i criatures. Eren homenatges implícits a la tradició cinematogràfica que l’havia nodrit, però també eren, a la seva manera, una pedagogia: introduïen noves generacions en l’imaginari del terror clàssic.

Les seves cançons, carregades d’atmosferes fosques, s’han convertit en recurs habitual del cinema i la televisió. Temes com Iron Man o Paranoid han acompanyat seqüències d’acció i horror, dotant-les d’un to apocalíptic immediat molt efectiu. Sèries recents com Stranger Things de Netflix han reciclat aquesta iconografia: adolescents amb walkmans i cassets de Sabbath, parets cobertes de pòsters i riffs que invoquen, en clau nostàlgica, l’estètica del sinistre.

El mateix llenguatge del terror contemporani reprodueix la lliçó fonamental que ell va ajudar a establir: el so pot fer tanta por com la imatge. Els riffs greus i repetitius són equivalents musicals dels plans llargs o les ombres inquietants. En paral·lel, la figura d’Ozzy, amb la seva mirada desorbitada i la seva aura entre grotesca i solemne, s’ha incrustat en la cultura visual: és tan reconeixible com un vampir clàssic o un home llop cinematogràfic. Amb o sense música de fons, la seva imatge habita ja el panteó audiovisual del sinistre.

Satanic Panic i Ozzy com a boc expiatori

Als anys vuitanta, mentre el heavy metal conqueria estadis i el pop brillava en televisors de neó, sorgia un fenomen social carregat de por: el popularment anomenat Pànic Satànic. Telepredicadors, associacions de pares i polítics (recordem el cèlebre i involuntàriament còmic PMRC) van trobar en les lletres fosques i en l’estètica del metal la prova d’un suposat complot demoníac que seduïa els joves. Entre tots els acusats, el rostre d’Ozzy Osbourne es convertia en el blanc predilecte. La seva veu espectral, els seus gestos desmesurats i els seus excessos públics semblaven confirmar el paper de vilà que la societat buscava per camuflar les seves misèries.

El clímax va arribar el 1986, quan una família va portar Ozzy als tribunals després del suïcidi d’un adolescent, al·legant que la cançó Suicide Solution era una invitació directa a la mort. El tribunal va desestimar el cas —la lletra en realitat al·ludia als estralls de l’alcohol—, però la imatge d’Ozzy com a corruptor d’ànimes va quedar gravada per sempre. Com les pel·lícules de terror que durant dècades van ser acusades de pervertir el públic, Osbourne encarnava la figura incòmoda que serveix de mirall als temors col·lectius. Així, més que un músic, esdevingué boc expiatori: el monstre cultural necessari perquè la societat pugui assenyalar allò prohibit… (i alhora consumir-ho amb fascinació).

Ozzy, mite autobiogràfic: del reality familiar a l’arquetip tràgic

A començaments dels 2000, un nou escenari va revelar una altra cara d’Osbourne: la televisió. El reality The Osbournes, emès per MTV, mostrava el músic en la seva vida domèstica, lluny de l’aquelarre infernal dels seus concerts. Hi apareixia un Ozzy fràgil, a vegades còmic, confós a la seva cuina o balbucejant frases incoherents. Per a alguns, la sèrie desmuntava el seu mite; en realitat, l’ampliava.

Aquesta imatge domèstica el vinculava amb els monstres tràgics del cinema de terror: el vampir que envelleix, el Frankenstein que pateix rebuig o l’home llop cansat de la seva condemna. El públic el va veure no només com una estrella en declivi, sinó com una figura vulnerable, assetjada per tot tipus d’addiccions i la malaltia pròpia d’algú ja entrat en anys i amb una motxilla de vicis i autodestrucció enorme. La paradoxa era clara: com més humà es mostrava, més mítica es tornava la seva imatge. Al plató de casa seva tant com als escenaris, Ozzy representava la dualitat eterna de l’horror: allò que espanta, però també allò que desperta compassió. Un monstre entranyable, alhora condemnat i etern.

La mort com a epitàfi i capítol final

L’anunci de la seva mort el juliol de 2025, poc després d’haver ofert el seu últim concert amb Black Sabbath a Birmingham, va tenir un aire de tancament literari. Com si el destí hagués volgut que la darrera nota ressonés allà mateix on tot havia començat, a la ciutat grisa de la seva infància, al bressol del heavy metal. La premsa el recordaria amb els títols que l’havien acompanyat durant dècades: Prince of Darkness, Padrino del Heavy Metal. Però el decisiu no és l’apel·latiu, sinó el que encarna: la confirmació que Ozzy Osbourne va transcendir el pla del músic per convertir-se en un símbol cultural capaç d’interpel·lar gent de diferents edats, estrats socials i bagatges musicals.

La seva mort no apaga la seva veu: com passa amb les grans figures del terror cinematogràfic —Dràcula, Frankenstein, l’Home Llop—, Ozzy continuarà tornant una vegada i una altra, invocat per les seves cançons, pels riffs immortals de Sabbath, pels udols de Bark at the Moon o pel murmuri inquietant de Mr. Crowley.

Epíleg: Ozzy etern

Per què Ozzy va seduir milions?, per què el terror va ser la clau de la seva estètica? La resposta probablement resideix en la condició humana. El terror, tant al cinema com a la música, ofereix un espai ritual per enfrontar allò reprimit: la certesa de la mort que sempre amenaça, la por a la malaltia, a la follia o a la fragilitat del cos. Allà on la societat amaga, Ozzy exposava. Allà on el món busca tranquil·litzar, ell invocava tempesta. Com a les pel·lícules que el van inspirar, la seva música funcionava com a mirall i catarsi. Els monstres eren metàfores: l’home llop era l’addicció, el dimoni era la culpa i l’exorcisme era la lluita interna contra un mateix. Els seus concerts, com les sessions de cinema de terror, eren comunions col·lectives de por i alliberament.

Ara que la seva veu ha callat, en resta l’eco. I aquest eco continuarà bategant en els riffs monolítics de Sabbath, en les bandes que el veneren o en els joves que descobreixen la seva figura com qui es topa amb un personatge literari clàssic sobre el qual cal indagar i amarar-se’n. Ozzy Osbourne va ser, i continuarà sent, un mite de l’horror en carn i ossos. Com els vampirs de les velles cintes de la Hammer, s’ha enfonsat a la tomba només per ressorgir en la memòria. Perquè l’art que s’atreveix a mirar allò fosc mai no mor: es transforma, com tot monstre, en una presència eterna.