Vés al contingut

Gener de Millors Inicis

AIXÍ ens agrada començar
Lectura de 5 min.

Comparteix

Si heu estat seguint les nostres Xarxes Socials, haureu vist que hem dedicat pràcticament cada dia de gener a repassar (o millor dit, a invocar) alguns dels millors inicis de pel·lícules amb segell Sitges.

 

Títols que van passar pel Festival, i que van deixar petjada des del -màgic- primer contacte que vam establir amb ells. Així de bé volíem començar l'any 2024. Tant com ho va fer Leos Carax a la catedralícia 'Holy Motors', on un home que dormia (encarnat per ell mateix) despertava i obria el que semblava que fos la porta que ens conduiria ni més ni menys que al regne dels somnis.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

En la mateixa línia, Jonathan Glazer ens va endinsar en la negra (i alienígena) substància d'un mal insondable. En el magistral pròleg de la igualment magistral 'Under the Skin', ens enfrontàvem a formes i sons que no acabàvem d'entendre... com de produir-se, segurament no entendríem (i aquí estava part del terror) a una criatura provinent d'una altra dimensió.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

En la seva col·laboració amb el gran Nicolas Cage, Panos Cosmatos es va consagrar com una de les veus més potents del fantàstic modern... i això que les arrels del seu cinema estaven clavades als gloriosos temps on les guitarres elèctriques ens podien transportar a móns molt llunyans. "Quan mori, Enterreu-me fondo, Col·loqueu dos altaveus als meus peus, Poseu-me uns auriculars, Al cap, I rockandrollegeu-me, Quan estigui mort". Amb aquest magnífic poema començava 'Mandy'.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

La poesia de Gaspar Noé per donar inici a 'Enter the Void' (la que segurament encara es pugui considerar com la seva pel·lícua més ambiciosa) es va materialitzar, per així dir-ho, en uns títols de crèdit inicials al·lucinants, i que ja deixaven clar que l'experiència/viatge que estàvem a punt de viure, no seria apte per a totes les sensibilitats.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

Poc abans de coronar a la seva directora com la primera dona en guanyar l'Oscar a la Millor Direcció, 'En tierra hostil (The Hurt Locker)', de Kathryn Bigelow, va passar per Sitges per fer-nos saltar pels aires. Així començava, sense pietat, una de les pel·lícules d'acció més laurejades de la història.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Després de la celebrada 'A Ghost Story', David Lowery va acabar de conquerir-nos amb 'The Green Knight', clausura de luxe de l'edició de 2021 que comptava amb un pròleg preciós, esgarrifós... tan memorable com la llegenda -artúrica- de la que bevia.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

Una mica abans, concretament a l'any 2003, Quentin Tarantino "incendiava" l'Auditori de Sitges amb una arrencada marca de la casa, on la mítica música de l'opening d''Ironside' es reciclava per donar el tret de sortida a la primera lluita a mort de 'Kill Bill Vol. 1'.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

I just abans de convertir-se en una de les últimes grans sensacions del món televisiu, Sam Levinson va presentar el seu segon llargmetratge, 'Nación salvaje (Assassination Nation)' amb una allau d'avisos que ens feien témer per tots els horrors que donarien forma a una de les radiografies dels Estats Units més puynents vistes en els últims anys.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

Tot i que si parlem de terror yankee, és impossible no aturar-se en un dels noms més fonamentals del gènere: Robert Eggers va començar a embruixar-nos amb un joc de pla/contraplà que ens posaria els pèls de punta al principi de 'The Witch'.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

En la mateixa línia de debuts sonats, no podíem oblidar-nos del que va suposar la presentació de 'El orfanato', de J.A. Bayona, a Sitges. Aquest conte de fantasmes començava, ja ho sabem, amb un deliciós joc de nens que ja ens posava en tensió.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

Ja en una posició més consolidada es va presentar Scott Derrickson amb una de les pel·lícules que més malsons ens ha causat des de que la vam veure. 'Sinister' obria amb una filmació en Super 8 que semblava haver impregnat el cel·luloide d'una essència malèfica que mai més podria esborrar-se.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

Canviant radicalment de gènere, poques pel·lícules en han fet vibrar tant com 'The Raid', on Gareth Evans ens va ensenyar a estimar el silat com a art (no només marcial)... i a reverenciar l'habilitat i força bruta aclaparadores d'Iko Uwais, un fenòmen que ja lluia totes les seves qualitats en un entrenament que vivia (i vivíem) amb la intensitat d'un combat d'altura.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

Un altre salt radical per un autor igualment esbojerrat, sense el qual no s'entén la història recent del Festival. Quentin Dupieux va arribar a nosaltres derrapant amb força a 'Rubber', el ja llegendari monument al non-sense que va marcar tendència des d'un pròleg que de cap manera podia deixar indiferent.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

A aquelles altures, ja teníem a Alfonso Cuarón situat al radar, però igualment no va deixar de sorprendre'ns i impactar-nos amb 'Hijos de los hombres' un thriller d'acció pre-apocalíptic ambientat al Regne Unit de 2027, que ens posava en situació amb la mateixa fúria amb la que esclata una bomba.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

Tornant al sempre estimulant territori de les óperes primas que marquen època, era obligatori rescatar l'encara fresc record de 'Crudo (Grave)', de Julia Ducournau, la cinta dels mil desmais a la sala, va començar a donar-nos emocions fortes des de la seva accidentadíssima primera escena.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

Però si es tracta de cridar la nostra atenció molt abans que se'ns passi pel cap dedicar-la a un altra cosa, el que va fer Thomas Hardiman en el pròleg (o què dimonis era allò?) de 'Medusa Deluxe' es va resoldre en una de les seqüències més estrafalàries del cinema modern; brillant carta de presentació per un "pla-seqüència" delirant.

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

 

 

Per últim, i ja que tot això va d'atraure-us (encara més) cap a aquestes pel·lícules que tan estimem, què millor que repescar el melòdic pròleg de 'The Lure', amb el que Agnieszka Smoczynska ens va presentar a les sirenes que acabarien protagonitzant un dels musicals més memorables de les darreres dècades?

 

Imagen

 

 

 

 

 

 

Recordeu que podeu veure tots aquests moments en bucle en el nostre fil de Twitter de Millors Inicis.

Comparteix

Contingut anterior

Masaaki Yuasa

Contingut següent

Recomanacions carnavalesques