"La llibertat és la porta d'entrada": una conversació amb Takashi Miike

Introducció

En un art tan costós com el cinema (en l’àmbit econòmic, però també pel que fa a coordinar grans equips de professionals), l’objectiu primordial d’un director ha de ser aconseguir tirar endavant cada projecte, tant els que ell mateix proposa com els que acaben a la seva taula. Construir així una filmografia; una col·lecció d’oportunitats no desaprofitades, en què es posi de manifest una visió pròpia. Una veu inconfusible, un segell personal, intransferible.

Ara mateix, entre curtmetratges, llargmetratges, sèries i vídeos musicals, al CV de Takashi Miike hi trobem gairebé 150 títols. I és molt probable que quan hagis acabat de llegir això, la xifra hagi pujat com a mínim un parell de punts. 35 anys d’experiència l’han portat a construir una de les filmografies més prolífiques de la història del cinema, i el millor és que el seu art no mostra símptomes d’esgotament (n’és prova la pel·lícula amb Charli XCX que té prevista per a l’any vinent).

Més de tres dècades sostingudes a un ritme infernal de producció, en què han anat deixant empremta títols tan fonamentals com Audition, Ichi the Killer, La felicitat dels Katakuri, Visitor Q, Gozu. El camí cap a la bogeria, Crows Zero, 13 assassins, Phoenix Wright: Ace Attorney, First Love… Quan el món començava a deixar-se seduir per l’última onada del J-Horror, ell ja havia establert càtedra; quan ens preguntàvem si els videojocs encaixarien mai amb el cinema, ell va trobar la solució (com també ho va fer amb la transició de l’anime a la imatge real); quan ens retrobàvem amb el 3D, ell el va utilitzar per revisitar el material sagrat de Masaki Kobayashi…

Des de la pulcritud litúrgica del chanbara fins a les aventures espacials més delirants; dels encàrrecs d’estudi a les propostes que només poden sorgir d’inquietuds radicalment autorals. Sempre amb la mateixa energia i compromís; sense saber mai, d’entrada, on ens portaran aquestes forces de la natura. A un thriller de yakuzas, potser, o potser al terror de cases encantades, o a drames judicials, o a un noodle-western, o a comèdies —gloriosament— absurdes, o a pel·lícules de superherois excèntriques… Sense fronteres, sense por de perdre el control, sense límits que puguin contenir un cinema que es desborda sempre que en té ocasió, i que coherentment no entén de tabús.

Si alguna vegada has tingut un pensament intrusiu que, per por que et superés, o per pura incomoditat, has volgut expulsar del teu cap, consola’t (o tremola) en saber que Takashi Miike probablement ja l’ha posat en alguna de les seves —infinites— pel·lícules.

Entrevista

Amb motiu del seu nomenament com a padrí de la propera edició de Fantastic 7 al Marché du Film – Festival de Cannes, Takashi Miike reflexiona sobre una trajectòria cinematogràfica singular definida per l’autonomia creativa, l’experimentació radical i una devoció inqüestionable pel cinema. Des dels seus primers contactes amb icones del cinema popular fins a la seva entrada inesperada a la indústria i la seva evolució fins a convertir-se en un dels directors més prolífics i trencadors del cinema japonès contemporani, Miike articula una filosofia basada en la llibertat, la disciplina i la dedicació total a la pel·lícula. Aquesta entrevista recorre els orígens de la seva relació amb el fantàstic, la seva ètica de treball i les seves expectatives cap a una nova generació de cineastes marcada per les possibilitats il·limitades de l’era digital.

ORÍGENS

El teu cinema sembla marcat per impactes formatius i trobades inesperades. Si mires enrere, quines imatges o experiències primerenques van trencar la teva percepció del cinema i van obrir la porta a alguna cosa més radical?

Per a un nen nascut el 1960, el cinema significava anime, Godzilla i Gamera.
El meu primer contacte amb una pel·lícula estrangera va arribar quan el meu pare —de manera inusual— em va convidar a un cinema local a veure Duel de Steven Spielberg. Segons recordo, es va estrenar a sales només al Japó. Jo tenia deu anys. Després de la projecció, el meu pare, que estimava el cinema, va murmurar: “No va costar gaire, però va ser interessant”. Aquell comentari va tenir un impacte profund en la meva vida. Em va ensenyar que el poder d’una pel·lícula no depèn del seu pressupost. Poc després va arribar Bruce Lee. Vaig començar a estalviar la paga per anar al cinema.

A l’institut, vaig veure La matança de Texas, que em va sacsejar completament. Tot i així, mai no vaig pensar a convertir-me en director ni a treballar en un rodatge. Per a un noi que havia estat decebut repetidament per somnis i aspiracions, això era natural.

Aleshores, per què em vaig matricular en una escola de cinema (Acadèmia de Radiodifusió i Cinema de Yokohama)? La resposta és simple: no hi havia examen d’accés.

En realitat, gairebé no hi anava. Van passar dos anys mentre treballava en feines a temps parcial i anava amb moto. Mentrestant, els estudiants més aplicats preparaven els seus projectes de final de carrera.

ESDEVENIR CINEASTA

El teu camí cap al cinema va ser qualsevol cosa menys convencional, gairebé accidental. Mirant enrere, creus que aquell inici inesperat et va donar més llibertat com a director?

Com he dit, mentre els meus companys estaven ocupats amb els seus projectes, l’escola va rebre una sol·licitud per a un ajudant de direcció.

Personal de l’escola: “Tots els nostres estudiants estan ocupats amb els seus projectes finals. No tenim ningú a qui recomanar.”
El sol·licitant, aparentment desesperat: “Doncs presenteu-me algú que ni tan sols vingui a classe.”
Personal de l’escola: “…N’hi ha un.”

Aquell va ser el moment en què vaig ser útil per a algú per primera vegada.

A partir d’aleshores, vaig passar deu anys treballant com a ajudant de direcció —al servei de la pel·lícula i del director— i vaig aprendre els fonaments del cinema.

Finalment, em van demanar dirigir. Evidentment, era un projecte de pressupost molt baix. Però a canvi d’aquest pressupost limitat, em van concedir llibertat. I la llibertat és la porta d’entrada al cinema fantàstic.

EL FANTÀSTIC COM A TERRITORI

Has descrit la llibertat com una cosa intrínseca al cinema de baix pressupost. Diries que, en la teva obra, el fantàstic emergeix precisament d’aquest espai on la limitació es converteix en possibilitat creativa?

No visc per a mi mateix, sinó per a la pel·lícula. Per a mi, el cinema no existeix per al meu futur: és absolut.

Desitjos com ser reconegut com a director, fer-me famós o guanyar diners han desaparegut. M’hi entrego completament. Em converteixo en un esclau de la pel·lícula.

FILOSOFIA DE CREACIÓ

Les teves pel·lícules sovint situen els personatges sota una pressió extrema, on sembla que emergeix alguna cosa latent. Què t’atrau d’aquests moments d’intensitat i què revelen sobre la naturalesa humana?

Quan les persones són acorralades —quan són portades al límit—, una força latent es desperta.

EL FUTUR DEL FANTÀSTIC

Com a padrí de Fantastic 7 al Marché du Film, quin tipus de cinema t’agradaria veure sorgir del fantàstic en els propers anys?

Tinc grans expectatives per a la nova generació de cineastes que han crescut immersos en l’oceà digital des del seu naixement.

Vull que creïn pel·lícules que mai no hàgim vist abans. Espero trobar alguna cosa realment impactant, com l’efecte que Bruce Lee va tenir en mi quan era nen.