Michelle i Melissa Macedo són germanes bessones idèntiques nascudes a Pasadena, Califòrnia. La Michelle es va graduar a l’Emerson College amb un B.F.A. en Interpretació, i la Melissa es va graduar al Barnard College, Columbia University, amb una llicenciatura en teatre i estudis de gènere. Han desenvolupat una carrera artística polifacètica que abasta el cinema, la música i el teatre.

Juntes formen el grup musical Macedo, que ha aparegut en mitjans com NPR i SiriusXM, i han actuat a festivals com SXSW. També van cofundar la companyia teatral World Kin Ensemble, centrada en temes importants com el consentiment i la sexualitat en entorns universitaris.

En el cinema, les germanes han participat en produccions com Girlboss (Netflix), Blood Heist (2018), Confessions of a Teenage Jesus Jerk (2017) i Every Time I Die (2019). El 2025, van protagonitzar la comèdia de terror corporal Thinestra, dirigida per Nathan Hertz, que va tenir la seva estrena europea al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.

Hola, noies! La vostra última pel·lícula, Thinestra, va tenir la seva estrena europea al Festival de Cinema de Sitges: Interpreteu Penny i Penelope a Thinestra, una pel·lícula que tracta temes molt seriosos, com la dismòrfia corporal, la cultura de la dieta i la pressió que la societat exerceix sobre el cos de les dones. Quins van ser els reptes i les satisfaccions d’interpretar personatges tan contrastats? Com vau abordar temes com la imatge corporal i la identitat en aquesta pel·lícula?

Absolutament. Moltes dones s’han acostat a nosaltres per dir-nos com d’encertadament la pel·lícula retrata la manera com un trastorn alimentari pot arribar a prendre el control total de la teva vida. Hi ha tanta pressió per assolir allò inassolible... La positivitat tòxica també pot fer-ho tot més difícil, perquè hi ha la pressió d’estimar-te tal com ets, i si no ho fas, sembla que has fracassat d’alguna manera. Estem molt contentes que la gent senti que no està sola.

Heu comentat en entrevistes anteriors que espereu que el públic surti del cinema sentint-se més amable amb si mateix després de veure la pel·lícula. Hi va haver alguna reacció que us sorprengués o us emocionés especialment després de l’estrena?

Absolutament. Moltes dones s’han acostat a nosaltres per dir-nos com d’encertadament la pel·lícula retrata la manera com un trastorn alimentari pot arribar a prendre el control total de la teva vida. Hi ha tanta pressió per assolir allò inassolible... La positivitat tòxica també pot fer-ho tot més difícil, perquè hi ha la pressió d’estimar-te tal com ets, i si no ho fas, sembla que has fracassat d’alguna manera. Estem molt contentes que la gent senti que no està sola.

La pel·lícula també explora temes com la germanor i la identitat — com va influir la vostra relació real de germanes bessones en la construcció dels personatges de Penny i Penelope?

Estem molt agraïdes d’haver-nos tingut l’una a l’altra durant tot aquest procés. Interpretem un sol personatge amb dues iteracions diferents. Hem treballat juntes en altres projectes i sempre és molt agradable tenir una presència de suport al rodatge. Individualment, el nostre procés va ser molt diferent. Penelope representa la vergonya de Penny, així que Penelope consistia a explorar una fam insaciable, mentre que Penny es centrava a amagar-se i fer-se petita. En essència, totes dues vam explorar extrems oposats de la vergonya.

Vam fer molta formació i preparació per a aquest paper. Vam treballar amb una entrenadora de moviment increïble, Erika Ackerman, que ens va ajudar a descobrir les corporalitats i les vocalitzacions de Penny i Penelope. Totes dues érem presents al plató, independentment de qui estigués filmant aquell dia, per poder observar l’arc del personatge de l’altra. Com que interpretem dues cares d’una mateixa persona, volíem assegurar-nos que hi hagués coherència al llarg del viatge de Penny/Penelope.

El fet de veure la pel·lícula en un festival va canviar la manera com la vau viure?

Sí! Va ser increïble veure el suport de persones que realment estimen el cinema de terror. Hi ha un vincle i una complicitat especial entre els fans del gènere. Ens vam sentir especialment recolzades per la comunitat WomanInFan. Ens va emocionar veure tantes persones interessades en la pel·lícula i ens va encantar sentir les reaccions dins la sala. Ens vam sentir molt ben acollides, i molts dels nostres nous amics van venir a donar-nos suport a la projecció. De fet, vam haver de deixar fora molta gent perquè s’havien esgotat les localitats! Va ser molt commovedor veure aquest tipus de suport. Sempre és difícil compartir una obra en què has treballat tan intensament — et sents molt vulnerable — però saber que estàs envoltada d’un públic que estima el gènere ho va fer molt més fàcil.

Juntes, vau cofundar la companyia teatral World Kin Ensemble. Què us va motivar a crear-la i com ha influït en el vostre creixement professional?

Sempre hem sentit passió pel feminisme i per les maneres com el gènere, la classe i la raça informen les experiències de les persones al món. Vèiem molta desinformació sobre el consentiment i sobre l’ampli espectre de la violència contra les dones. Volíem educar la gent sobre com es vulneren els límits, tant de maneres grans com petites. La nostra cultura està profundament impregnada de masclisme, cosa que contribueix enormement a la violència contra tots els gèneres. En posar llum sobre aquestes actituds culturals, vam sentir que podíem iniciar una conversa important.

Totes dues vau fer gira amb la companyia amb un espectacle co-creat amb Shaheen Vaaz, titulat Dirty Talk, que tracta temes com el consentiment, la sexualitat i la identitat. Per què aquests temes són tan importants per a vosaltres com a artistes? Com decidiu quines històries o obres desenvolupar i portar de gira?

Per a aquest espectacle vam entrevistar més de 200 persones de tots els àmbits de la vida: professors, activistes i víctimes. Volíem representar una gran varietat d’experiències i orígens. Com a artistes, és important explorar tots els angles d’un tema complex. Vam aprofundir en el tema de la intrusió sexual, que inclou des dels comentaris obscens fins a l’agressió sexual.

A més de ser actrius, també sou cantants. Com equilibreu les vostres carreres d’actrius amb el treball al grup Macedo? Trobeu inspiració entre la música i la interpretació?

Equilibrar les nostres carreres d’actrius amb el treball a Macedo ha estat, sens dubte, un acte de malabars creatiu, però que per a nosaltres és molt natural. La música i la interpretació sempre s’han alimentat mútuament — totes dues parlen d’explicar històries i d’expressar emocions, només en formes diferents. Quan escrivim cançons, ens basem en el mateix sentit de personatge i narrativa que fem servir en la interpretació. I quan actuem, la musicalitat del ritme, el to i l’energia que hem desenvolupat amb la música sovint enriqueix les nostres actuacions.

Hem après a deixar que una forma d’art recarregui l’altra. Quan dediquem temps a fer música, ens recorda per què ens agrada actuar — ens manté connectades amb alguna cosa personal i expressiva. I quan estem immerses en un projecte d’interpretació, aquesta experiència aporta una nova profunditat i perspectiva a la composició. Tot i que equilibrar les dues coses requereix esforç, aquesta interconnexió fa que tots dos mons se sentin vius i creativament estimulants.

Quins han estat els reptes més grans que heu afrontat com a dones llatines en el món de la interpretació, la producció i la música? Heu notat canvis positius en la representació i la inclusió de les dones al cinema en els darrers anys?

Un dels reptes més grans que hem afrontat com a dones mestisses en la interpretació, la producció i la música ha estat la representació — tant en la visibilitat com en la manera com s’expliquen les nostres històries. Durant molt de temps, no sempre vèiem persones que s’assemblessin a nosaltres o que vinguessin de contextos semblants representades de manera autèntica a la pantalla o dins de la indústria. Hi havia moments en què sentíem que havíem d’encaixar en caixes predefinides o demostrar constantment que les nostres perspectives tenien un lloc a la conversa. Això ens va empènyer a prendre les regnes del nostre propi treball — a crear, produir i explicar els tipus d’històries que reflecteixen la complexitat de qui som realment.

La bona notícia és que hem vist avenços significatius en els darrers anys. Hi ha més diàleg al voltant de la inclusió, i més dones — especialment dones de procedències diverses — estan donant forma als projectes com a guionistes, directores, productores i compositores. La indústria està començant, a poc a poc, a reconèixer que la representació no és només una moda, sinó una part essencial per explicar històries més riques i veritables.

Per a nosaltres, aquest canvi reforça la importància de continuar sent autèntiques i donar suport a altres persones que també ho fan. Volem formar part d’una generació d’artistes que contribueixi a construir un paisatge creatiu més inclusiu, on tothom tingui l’oportunitat de fer-se sentir i compartir la seva història.

També heu participat en diferents sèries, tant a Netflix com a Hulu. Com canvia el vostre enfocament interpretatiu quan treballeu en una sèrie de televisió en comparació amb un llargmetratge? En una pel·lícula, tot és més condensat — com us prepareu per a la intensitat i el ritme d’una història única?

Ens encanta treballar en tots dos formats. Tant si es tracta d’una pel·lícula com d’una sèrie, el to és el que guia la nostra preparació. En essència, sempre volem centrar-nos en la història que el projecte vol explicar. En el cinema independent, tot és molt proper, i es crea un ambient gairebé familiar. Ens encanta tenir l’oportunitat d’establir vincles amb totes les persones increïbles que formen part del rodatge.

I finalment, mirant cap al futur, quin tipus de llegat us agradaria deixar com a artistes en el cinema, el teatre i la música?

Uau, és una pregunta magnífica. Com a artistes que treballem entre el cinema, el teatre i la música, el llegat que ens agradaria deixar és un de claredat, connexió i impacte. Volem que la nostra obra recordi a la gent la humanitat compartida que tots tenim — que faci que el públic se senti vist, interpel·lat i inspirat. Tant si és a través d’una actuació, d’una història o d’una cançó, esperem crear peces que encenguin el diàleg i deixin una empremta emocional que perduri més enllà del moment de viure-les.

També volem contribuir a construir un entorn creatiu més inclusiu, obrint portes a veus poc representades i ajudant a redefinir quines històries s’expliquen i qui pot explicar-les. Si, d’aquí a uns anys, algú se sent amb coratge per expressar-se perquè va veure la nostra feina o el nostre recorregut, aquest seria el llegat del qual ens sentiríem més orgulloses.