Les nostres recomanacions pel 8M

Com mana la tradició amb les dates més assenyalades del calendari (i, sens dubte, el Dia Internacional de la Dona no n’és una excepció), hem reunit el nostre equip de selecció de pel·lícules perquè, precisament, recopilin un bon grapat de títols per commemorar l’ocasió.

A continuació, una bateria de recomanacions en què destaquen, tant davant com darrere de la càmera, les presències de dones sense les quals no podem entendre el nostre amor pel cinema de gènere.

Ángel Sala - Director Artístic

Tilda Swinton per partida doble i amb una part fantasmal en un diàleg generacional entre tenebres a l’essencial i infravalorada The Eternal Daughter, de Joanna Hogg: una història de fantasmes que és transgressora sense deixar de ser clàssica i que defineix com poques la idea de l’aparició sobrenatural.

Mònica Garcia - Directora de la Fundació

El rostre més carismàtic dins del subgènere del rape and revenge és, sens dubte, el de l’heroïna del film Revenge, dirigit per Coralie Fargeat l’any 2017. La Final Girl, encarnada per una visceral Matilda Lutz, protagonitza una de les transformacions més sorprenents del cinema de gènere recent: d’objecte de desig passa ràpidament a prendre les regnes de la seva pròpia supervivència. El cos de Jen, cobejat per la mirada masculina, és deformat per una violència que pretén destruir-la, però que acaba esdevenint l’única via de resistència davant dels seus botxins. Física i visceral, Revenge mostra una dona decidida a sobreviure a qualsevol preu.

Xavi Sánchez Pons - Direcció de Programació

Katt Shea, una de les directores i guionistes de cinema de gènere que mereix ser reivindicada amb urgència, va dirigir i coescriure aquest fantàstic thriller de terror que portava a una Califòrnia assolellada, però al mateix temps sórdida, una premissa semblant a Maniac Cop; això sí, sense la coartada sobrenatural del clàssic de culte de William Lustig. Christina Applegate, protagonista de Streets, brilla amb llum pròpia com a final girl sense sostre que haurà d’enfrontar-se a un policia psicòpata i feixista. Per cert, el productor és Roger Corman, sempre atent a les noves veus femenines.

Enrique Garcelán - Comitè de Selecció

 Em decideixo a recordar la sorpresa que em va produir descobrir Near Dark (Los viajeros de la noche), un western vampíric que va aparèixer inesperadament en una sessió sorpresa de Sitges. Aquella projecció tenia alguna cosa de revelació: una barreja de pols, sang i nit que convertia el gènere en un territori estrany i fascinant. La seva directora, Kathryn Bigelow, ja tenia molt clar el seu lloc darrere la càmera en la seva primera pel·lícula en solitari, estrenada el 1987. Ho va expressar sense embuts: «Si existeix una resistència al fet que les dones siguin directores, jo he decidit ignorar aquest obstacle per dues raons: no canviaré el meu gènere i em nego a deixar de fer pel·lícules». 

Gerard Casau - Comitè de Selecció

Mai no he vist Trouble Every Day, de Claire Denis, cronòmetre en mà, així que no puc precisar quant de temps hi apareix en pantalla Béatrice Dalle. Potser no és gaire, però és igual. La seva Coré domina la pel·lícula fins i tot quan no hi és físicament present, expansiva com les esquitxades de sang que ella mateixa escampa per les parets de la casa on el seu protector/captor intenta contenir la bella bèstia i el seu desig inassumible. D’alguna manera, Dalle semblava destinada a encarnar aquest personatge fins i tot abans que Betty Blue revelés la seva aura voluptuosa, identificada en uns llavis que han de mossegar i esquinçar allò tímid. Marco Bellocchio ho va detectar al vol, i li va oferir ràpidament el paper de bruixa afterpunk de La visione del Sabba, el martiri de la qual ella mateixa va referenciar dècades més tard, a manera d’hipertext, a Lux Æterna de Gaspar Noé. Però enmig de tot això, com un centre de gravetat magnètic i letal, hi ha la caníbal Coré, la boca de la qual és l’abisme on un petó es transforma en mossegada. 

Gloria Fernández - Comitè de Selecció

Jennifer Lynch, filla del mestre David Lynch, va demostrar una gran valentia en dirigir a l’Índia Hisss al 2010, una nova versió del mite tradicional de les Nagin, les dones serp. La seva ambició era modernitzar aquesta figura realitzant un thriller d’autor amb dosis de fantasia. Tanmateix, el rodatge es va convertir en un autèntic malson, un procés que va quedar retratat en el documental Despite the Gods, dirigit per Penny Vozniak el 2011 (i presentat, per cert, a Sitges amb la presència tant de Penny com de Jennifer), on es mostra el desafiament d’una dona lluitant per la seva autoritat dins la indústria del cinema indi, una indústria massivament dominada pels homes. 

Javier Fernández - Comitè de Selecció

Cynthia Rothrock a Lady Dragon, dirigida per David Worth.  De breus aparicions al cinema de Hong Kong a transformar-se en una autèntica estrella internacional del cinema d'acció, consolidant-se com un referent femení indiscutible en el gènere.  

Omar Parra - Comitè de Selecció 

Si parlem de personatges femenins que trenquen motlles dins del fantàstic, Lee Geum-ja és la cap absoluta. Park Chan-wook tanca la seva trilogia amb una dona que, després de tretze anys d’empresonament injust, decideix deixar de ser la víctima per convertir-se en l’àngel exterminador més elegant i despietat del cinema coreà a Lady Vengeance. És increïble com utilitza aquesta suposada «amabilitat» com una arma, i com Lee Young-ae ens hipnotitza amb aquesta mirada carregada d’ombra vermella. No és només venjança; és Geum-ja prenent les regnes de la seva pròpia redempció a sang freda. Una icona que cal celebrar avui i sempre. 

Víctor Esquirol - Comitè de Selecció

En una filmografia on el feminisme ha tingut sempre un pes prominent, és lògic que el cim no el marqui tant un títol com un personatge femení. Considero que Lady Eboshi és la sublimació de totes les virtuts de Hayao Miyazaki, tant com a artista com com a ésser humà. L’“antagonista” de La princesa Mononoke és molt més que això; de fet, cadascuna de les seves aparicions és una rebel·lió contra la condemna de ser reduïda a una simple etiqueta. Al cap i a la fi, Lady Eboshi no és només un personatge, sinó més aviat una síntesi perfecta de la condició humana, així com del lloc que aquesta ocupa al món. La líder que s’ha fortificat, amb puny de ferro, en una utopia social, és també l’encarnació d’una set tan insaciable que pot igualment abocar la seva gent a l’abisme del cataclisme ecològic. Amb això, Miyazaki difumina magistralment les fronteres que separen el Bé del Mal, barrejant ambdós pols en un conjunt elegant, amenaçador i captivador a parts iguals… declarant amb això (o amb ella) que allò que ens defineix no són les nostres conviccions, sinó les contradiccions i tensions que s’originen entre elles.