L’estiu argentí del 2001 va ser pur calor i caos. El segle començava amb una de les crisis econòmiques, polítiques i socials més significatives del país, i la generació de la directora Laura Casabé (Los que vuelven, La valija de Benavídez) va entrar a l’edat adulta des de la desolació. La seva nova pel·lícula, La virgen de la tosquera, utilitza aquest imaginari per imprimir foscor i violència a una història que té com a pilars el desig femení adolescent i un realisme màgic sinistre, però quotidià.
Què significa per a tu, en aquest moment que està vivint el cinema argentí, haver fet una pel·lícula que està guanyant interès internacional, i que a més sigui cinema independent?
Va ser molt difícil fer aquesta pel·lícula en el moment en què la vam filmar perquè va ser la transició de govern, i el cinema argentí està vivint un moment molt dur de pràcticament cancel·lació de pel·lícules. Per a mi és súper emocionant i significatiu que sigui una pel·lícula independent feta enterament amb fons públics. No hi ha capital privat, així que vam poder tenir molta llibertat. Jo no sé si aquesta pel·lícula avui es podria filmar a l’Argentina, ho dubto seriosament. Per això, el reconeixement que s’hagi estrenat a Sundance i que ara estigui tenint aquest recorregut internacional m’emociona. També em sembla que és significatiu i important, sobretot perquè és un moment a l’Argentina en què s’està desprestigiant molt aquest tipus de cinema. La virgen de la tosquera pren com a base dos contes de Mariana Enriquez (“La virgen de la tosquera” i “El carrito”) de Los peligros de fumar en la cama.
Quina és la teva connexió personal amb l’obra de Enriquez i d’on van sorgir les ganes de treballar amb els seus contes?
Jo sóc lectora de Mariana Enriquez i tinc un vincle amb la literatura gairebé tan intens com amb el cinema i amb el terror des de molt petita. Vaig llegir els contes de Mariana immediatament després que fossin editats. I va ser trobar en ella una veu molt particular que sentia que em representava, i una manera de contar històries i d’afrontar el llenguatge del terror des d’un lloc molt local, però també amb una vessant universal. Jo crec que hi havia alguna cosa d’aquests contes que em parlava a mi, a la meva generació, a les meves amigues, al món en què havia viscut, i a la meva manera de mirar el món. Passats un parell d’anys, em vaig animar a escriure un correu a Mariana i a demanar-li poder treballar amb aquests dos contes. Aquesta pel·lícula és més una transposició que una adaptació, i crec que no es tracta només de respectar l’obra, sinó de transmetre què és el que em va passar a mi i a Benjamín Naishtat, el guionista, quan vam llegir els contes. Què és el que podem aportar nosaltres sobre aquesta història i com ens va travessar.
Com vau arribar a la decisió d’ambientar-la en la crisi del 2001 i què consideres que aporta aquest context als relats? Com va ser el desenvolupament d’aquesta ambientació tan orgànica?
La idea que la pel·lícula passés durant la crisi del 2001 va estar des del començament, perquè inicialment vam pensar que “El carrito” era una referència concreta a la crisi. També jo tenia ganes de fer un coming of age, i de contar com havia estat el pas a l’edat adulta per a la meva generació. Jo tinc l’edat de Natalia. El que volia era contar una història d’iniciació, de començar la vida adulta en un context de molta violència i en què hi havia una sensació de cancel·lació del futur. Era una cosa que estava a l’aire, però de la qual no érem conscients. Com a fan del terror, això em semblava interessant per usar-ho com a matèria primera per al gènere. Utilitzar l’imaginari i la mitologia del 2001 per transformar-la en una maledicció. Això va estar clar des del principi, i després va ser veure com ho anàvem a traduir, com fer un relat més quotidià i no el que apareixia a les notícies. Com era el dia a dia en aquell moment des del punt de vista d’una adolescent que està enamorada i vol tenir sexe.
Comentaves que “El carrito” és una mena d’alegoria de la crisi, però com va sorgir la idea que les imatges de “El carrito” fossin la nostra introducció inquietant a aquest món?
Recordo haver llegit el conte i quedar completament imantada amb l’escena inicial de “El carrito”. Així que és alguna cosa que sempre hi va ser present, i després va ser veure com fer que la trama de La virgen de la tosquera —el conte que ens interessava explorar més— visqués dins l’univers de “El carrito”. Però aquella escena inicial va estar a totes les versions del guió, i a partir d’aquí va ser el llarg camí de com fusionar els contes. En el muntatge també va ser un desafiament aconseguir que convisquessin orgànicament. Nosaltres també vam decidir fer el canvi de treballar només amb el punt de vista de Natalia i entendre com el que estava passant al carrer —i a “El carrito”— li estava parlant a Natalia, li estava comunicant alguna cosa. Però gairebé et diria que si aquesta pel·lícula existeix, és per aquella escena inicial de “El carrito”.
Tant a la teva pel·lícula anterior, Los que vuelven, com a La virgen de la tosquera tens personatges femenins centrals, però amb dinàmiques molt diferents. En aquesta pel·lícula hi ha una confrontació, un antagonisme. Com vas treballar aquest vincle entre Natalia i Silvia per desenvolupar un enfrontament que fos orgànic i que no caigués en tòpics de dona-versus-dona?
Va ser força delicat aconseguir aquest equilibri, perquè tenia molt clar que no calia caure en un lloc maniqueu i molt evident, molt teen. Malauradament, la majoria de pel·lícules, fins i tot les que parlen de dones adolescents, han estat filmades per homes. I la manera de trobar el pols d’això va ser l’experiència personal, aquests quaranta anys de ser dona i de vincular-me amb amigues. I també una exploració molt concreta i molt racional del que passa intuïtivament amb les dones amb qui m’envolto. Teníem molta consciència que no volíem caure en un lloc maniqueu, que volíem contar tots els grisos que hi ha en la manera de relacionar-se entre noies, amb les amigues i també amb les dones amb qui competeixes, les dones que et generen admiració… I venint d’aquesta onada feminista, també hi havia una sensació de no voler sacralitzar els vincles femenins, de no romantitzar-los. Perquè crec que hi ha hagut una idealització dels vincles femenins.
I una idea que representar “bé” les dones implica que siguin personatges bons…
Una mica volia faltar al respecte a com s’havien representat els vincles entre dones. Que és alguna cosa que també ve de la literatura de Enriquez. Tot i que les noies d’ella són diferents de les de la pel·lícula, sí que crec que és una de les coses més interessants que planteja: com una forma d’horror és quantes horribles podem ser entre nosaltres. I això és parlar des d’un lloc molt honest.
Contingut anterior
Entrevista a Jan Kounen