L'ànima darrera del Robot: parlem amb Victoria Warmerdam

Sembla que va ser ahir, però en realitat ja ha passat mes i mig des de l'última gala dels Premis Oscar. En ella, el segell SITGES va viure un dels moments àlgids de la seva història recent, al veure com I'm Not a Robot, de Victoria Warmerdam, guardonada amb el Premi al Millor Curtmetratge de la Secció Oficial Fantàstic a Competició de l'edició de 2023, s'alçava amb l'estatueta daurada al Millor Curtmetratge de Ficció.

Perquè quan diem que el Festival de Sitges és un certamen qualificat per l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood per als Premis Oscar [els curtmetratges guanyadors a l'apartat de ficció i d'animació són preseleccionats de manera automàtica], ens referim exactament a això.

L'ocasió mereixia doncs que ens retrobéssim amb la principal artífex d'aquest moment gloriós. A continuació, una extensa entrevista amb "the one and only", Victoria Warmerdam; un recorregut per les seves inquietuds com a artista, per allò que defineix (i definirà) la seva filmografia... i òbviament, per la seva -fantàstica- relació amb el nostre Festival.

Explica’ns l’origen del projecte. D’on va sorgir la inspiració per I’M NOT A ROBOT?

La idea en realitat va sorgir d’un moment molt mundà. Estava intentant superar un test CAPTCHA en línia i no parava de fallar. Això va provocar un pensament estrany: I si aquesta fos la manera com descobreixo que en realitat sóc un robot? Era un punt de partida divertit, però de seguida em va portar a preguntes més profundes sobre la identitat, el control i què significa realment ser humà.

A partir d’aquí, la història va créixer fins a convertir-se en una cosa molt més fosca i complexa. Es va convertir en la història d’una dona que comença a qüestionar la realitat que l’envolta i la seva pròpia identitat, gairebé com un despertar a l’estil El show de Truman.

Vaig utilitzar l’humor com a punt d’entrada, però sota l’absurditat, és realment una història sobre el lliure albir, la percepció i la por que la teva vida potser no és del tot teva. Aquest contrast —entre la comèdia i la inquietud existencial— és una zona que m’encanta explorar.

Mirant la teva filmografia, és evident que sovint t’enfoques en l’angoixa de ser diferent; aquesta sensació que la manera com et perceps a tu mateix pot no ser la mateixa com et veuen els altres...

Sí, sens dubte és un tema al qual torno sovint. Sempre m’ha fascinat el moment en què t’adones que el món no és com te l’havies imaginat. Toca una por profunda que tinc, la por de perdre la noció de la realitat.

Al mateix temps, també es tracta de perspectiva. Com a éssers humans, tendim a adoptar el punt de vista de la majoria, però... qui diu que aquest és el "correcte"? La tensió entre la veritat personal i la percepció col·lectiva és una cosa que trobo infinitament fascinant.

En aquest possible despertar de consciència, anteriorment has invocat una certa aura fantàstica. Explica’ns la teva relació amb el cinema de gènere. Quines són les teves influències?

Sens dubte em sento atreta per històries que difuminen els gèneres, especialment aquelles que combinen l’absurd o el fantàstic amb quelcom profundament humà. M’encanta utilitzar elements surrealistes o exagerats com a eina per explorar emocions reals i grans preguntes. Aquest petit desplaçament de la realitat sovint et dona la llibertat d’expressar coses que poden ser difícils d’articular en un entorn estrictament realista.

Quan era adolescent, estava obsessionada amb el món fantàstic de Donnie Darko. Més endavant, descobrir l’obra de Charlie Kaufman em va obrir els ulls a com l’absurd i els personatges emotius i propers poden coexistir de manera tan bonica. Més recentment, al festival de Sitges, vaig veure Dream Scenario de Kristoffer Borgli, que em va semblar molt a l’estil de Kaufman, però també amb una identitat profundament pròpia.

També sóc una gran admiradora del director danès Anders Thomas Jensen —Las manzanas de Adam, Los carniceros verdes, Jinetes de la justicia— tots exemples brillants de barreja de gèneres amb un to humorístic i fosc.

Quan desenvolupo un projecte, no penso necessàriament en termes de gènere estricte. Però sempre busco crear alguna cosa que se senti una mica fora de lloc, però emocionalment arrelada. El cinema de gènere et dona aquest espai únic per ser juganer i significatiu alhora.

La interpretació d’Ellen Parren com a protagonista d’I’M NOT A ROBOT és increïble — interpretant una dona que de sobte cau en una profunda crisi existencial. Explica’ns com vau treballar juntes per construir aquest personatge.

Feia molt temps que tenia l’Ellen al radar per la seva brillant capacitat per a la comèdia i la seva manera d’abordar l’humor amb una seriositat total, que era exactament el que aquest paper necessitava. De fet, vaig contactar amb ella abans fins i tot de començar a escriure el guió. Sabia des del principi que era la persona adequada per a aquest paper, així que vaig escriure el personatge pensant en la seva veu i energia.

Quan escric, sempre intento imaginar actors concrets en els papers. M’ajuda a crear diàlegs més autèntics i a explotar els seus punts forts. L’Ellen va aportar molts matisos al paper, equilibrant l’absurditat de la situació amb un nucli emocional sòlid. La situació que viu el seu personatge pot ser surrealista, però per ella és molt real, i l’Ellen va interpretar molt bé aquesta tensió.

La nostra col·laboració va fluir de manera molt natural. Va entendre perfectament el to que volia: aquesta barreja d’humor sec i profunditat emocional. Va ser un plaer construir aquest personatge amb ella.

Què ens diu aquest curtmetratge sobre el paper i la posició de la dona a la societat moderna?

Quan vaig començar a escriure el guió, temes com l’autonomia corporal, el control i la recerca d’autodeterminació es van començar a infiltrar de manera natural. En un nivell abstracte, aquestes idees es relacionen amb els robots, però al mateix temps, reflecteixen molt les experiències que les dones viuen avui dia. Aquest paral·lelisme va sorgir de manera orgànica. Les dones continuen lluitant amb qüestions d’autonomia i la possessió del propi cos, i la influència del patriarcat és un corrent constant.

Parlem ara de Sitges. Explica’ns com va ser l’experiència al Festival. Primer de tot, quin va ser el recorregut de la pel·lícula i com va acabar formant part del nostre Festival?

Sitges era en realitat un dels festivals clau de la nostra estratègia inicial. El meu productor Trent (OAK Motion Pictures) havia traçat un recorregut de festivals, i Sitges era al capdamunt de la llista. Ens semblava l’encaix perfecte per a I’M NOT A ROBOT pel focus tan particular que té el festival en films de gènere (i de fusió de gèneres).

Vaig estar absolutament eufòrica quan vam rebre la notícia que el curt havia estat seleccionat per a l’estrena mundial, sobretot perquè ho havíem intentat amb els meus dos curts anteriors i no ho havíem aconseguit. Com a amant del cinema de gènere, Sitges sempre havia estat el somni. Vam reservar immediatament un viatge llarg a Sitges per poder no només assistir a l’estrena, sinó també submergir-nos completament en tot el que el festival ofereix.

Què vas sentir quan et van dir que I’M NOT A ROBOT formaria part de la Selecció Oficial de Curtmetratges?

Va ser tot un honor i sincerament, una mica surrealista. Sitges és un d’aquells festivals amb què somies formar part, especialment quan treballes dins el cinema de gènere. Que I’M NOT A ROBOT fos seleccionat per a la Selecció Oficial va ser una gran validació del to i la veu que havíem treballat tan dur per establir.

Saber que la pel·lícula s’estrenaria internacionalment en un lloc com Sitges, on el públic és tan apassionat i obert a històries valentes i inusuals, era increïblement emocionant. Ens va donar un veritable impuls i la sensació que hi ha espai per a aquest tipus de treballs absurds, emocionals i que juguen amb els gèneres.

La projecció a l’Auditori, el contacte directe amb altres cineastes... com vas viure el Festival?

L’experiència a Sitges va ser realment inoblidable. El públic de l’Auditori va ser increïblement entregat, reactiu i generós. Cridaven, aplaudien, fins i tot xisclaven —és el tipus d’energia amb què somies com a cineasta. Compartir la pel·lícula en aquell espai, amb persones tan apassionades pel cinema de gènere, va ser meravellós.

També va ser una alegria estar envoltada d’altres cineastes que comparteixen aquest amor pel gènere. Vaig assistir a diverses projeccions, no només per veure les pel·lícules, sinó per viure aquella energia del públic. No hi ha res més bonic que sentir-te completament connectada amb una sala plena de gent, tots compartint l’amor pel cinema.

Sabem que entre el públic de la projecció de I’M NOT A ROBOT hi havia Marc Mounier d’Entertainment 360, que en veure la reacció del públic va decidir donar suport a la pel·lícula en la seva cursa cap als Oscars.

És cert que el Marc era entre el públic. Després de la projecció va venir a parlar amb mi i va insistir que havíem de dinar junts. Vam connectar de seguida, i li vaig enviar algunes de les meves altres obres. Això va portar al fet que decidíssim treballar junts, fins i tot abans que la pel·lícula guanyés uns dies més tard i es classifiqués oficialment per als Oscars. Això diu molt d’ell: va creure en la pel·lícula fins i tot sense el segell oficial de classificació.

El Marc ha estat molt important per al film durant tot el trajecte cap als Oscars, i li estem profundament agraïts per tot el que ha fet. Sota la seva direcció com a mànager, ara estic explorant la indústria cinematogràfica americana, cosa que em fa moltíssima il·lusió. Sense Sitges, potser mai ens hauríem creuat.

I més enllà del Marc, Sitges també ens va ajudar a connectar amb el nostre agent de vendes, Premium Films, que ha tingut un paper clau a l’hora de donar visibilitat internacional a la pel·lícula. Sitges ens va obrir moltes portes, i sempre ocuparà un lloc molt especial al meu cor.

Parlem del palmarès de la 56a edició: què va significar per a tu guanyar el Premi al Millor Curtmetratge de la Secció Oficial Fantàstica?

Guanyar el premi a Millor Curtmetratge a Sitges va ser un honor increïble —especialment perquè era l’estrena internacional del film. De debò que no m’ho esperava gens; em preocupava que la pel·lícula no fos prou “fantàstica” per a la competició. Aquest reconeixement va significar molt, no només per a mi a nivell personal, sinó per a tot l’equip que va treballar tan dur en el projecte.

A nivell pràctic, el premi va fer que I’M NOT A ROBOT fos elegible per als Oscars, cosa que va canviar completament la trajectòria del film. Però emocionalment, va ser un moment que no oblidaré mai. Sitges ens va donar aquest primer gran impuls, i sempre li estaré profundament agraïda.

I d’aquí, als Oscars. Explica’ns el trajecte de la teva pel·lícula entre Sitges i Los Angeles.

Sitges va ser realment el punt de partida per a tot. A partir d’aquí, vam seguir una estratègia enfocada en festivals qualificadors per als Academy Awards®, com Leuven i Flickerfest, que ens van ajudar a guanyar visibilitat i credibilitat. També vam projectar el film en molts altres festivals arreu del món —de Palm Springs a Bucheon a Aesthetica— i la resposta va ser aclaparadora.

Finalment, la pel·lícula va arribar a la shortlist dels Oscars, cosa que semblava irreal. Tot va començar amb aquesta petita idea mentre feia un CAPTCHA, i de sobte ens trobàvem a Los Angeles, representant els Països Baixos amb un curtmetratge en neerlandès —el primer nominat en aquesta categoria des dels anys seixanta. El trajecte de Sitges als Oscars ha estat molt més gran del que mai hauria pogut imaginar.

imatge cortesia de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Hollywood

Què significa per a tu guanyar l’Oscar? I per al cinema de gènere? No és gaire comú que una peça de ciència-ficció arribi tan lluny a la temporada de premis.

Guanyar ha estat absolutament surrealista i meravellós. El fet que un curt de gènere difuminat hagi arribat tan lluny no només és increïble per a mi personalment, sinó també una victòria per al cinema de gènere en general.

He passat anys intentant demostrar que hi ha un públic per a aquest to tan específic, així que rebre reconeixement a aquest nivell realment reafirma que hi ha espai per a un cinema de gènere que s’atreveix a ser diferent. Demostra que els films de gènere no només poden existir, sinó que poden connectar profundament amb el públic en els escenaris més importants.

I ara què? Suposem que després de gaudir del teu èxit merescut, és moment de posar-se a treballar en el proper projecte. Ja tens alguna cosa en marxa?

Sí! Ara mateix estic desenvolupant I’M NOT A ROBOT com a llargmetratge, que em sembla el següent pas natural en aquest trajecte. Ampliar la història i aprofundir encara més en els seus temes és una cosa que m’emociona molt.

A més, tinc altres projectes en desenvolupament —un llargmetratge de fantasia surrealista, una pel·lícula amb viatges en el temps molt ambiciosa, i també m’agradaria explorar el gènere del thriller d’acció en algun moment.

Ara mateix, el meu focus és continuar explicant històries que combinin gèneres i col·laborar amb persones que m’inspirin i em reptin a créixer com a cineasta.

Així que sí, després de tota l’emoció, torno a escriure i sincerament, no ho canviaria per res del món.