Paul Urkijo i Emilie Blichfeldt reescriuen el folklore en clau femenina
Impressionant bateria de títols en la jornada d’avui! Pel·lícules com Gaua, del nostre company Paul Urkijo, i La hermanastra fea, de la debutant Emilie Blichfeldt, han abordat la qüestió de gènere reescrivint la tradició en clau femenina i desplegant un brillant sentit del fantàstic. També ha arribat la gran sensació de Sitges d’enguany, l’original Good Boy de Ben Leonberg, un conte de cases encantades narrat amb mirada canina. La cirereta del pastís l’ha posat el veterà actor mexicà Hugo Stiglitz, que ha rebut el Premi Nosferatu 2025.
Una casa encantada amb mirada canina
Per què els gossos es queden quiets mirant fixament cap a un lloc on no hi ha res o borden sense motiu? El 2009, la meravellosa pel·lícula Up de Pixar ens va oferir una resposta possible en forma de gag. Quan el gos es queda quiet apuntant en una direcció concreta és perquè, probablement, sospita que allà s’hi amaga un… Esquirol! Tanmateix, existeixen altres respostes més fosques i tenebroses que aquesta.
La pel·lícula Good Boy, molt comentada aquests dies a la sortida de l’Auditori del Meliá, és l’òpera prima del director Ben Leonberg, coescrita amb el guionista Alex Cannon, que aprofita la incògnita de la mirada canina per narrar un terrorífic conte de cases encantades amb la particularitat high-concept que està explicat des de la dolça mirada de l’Indy, un adorable cadell de retriever que s’acaba de mudar a una casa al camp amb el seu amo Todd, interpretat per l’actor Shane Jensen. Allà, descobreix que l’habitatge és ple de presències misterioses i haurà de lluitar contra les forces malignes que volen endur-se en Todd.
Com a curiositat, el gos protagonista és l’animal de companyia del director. Leonberg fa anys que gestava el projecte de convertir l’Indy en estrella de cinema i finalment ho ha aconseguit amb una proposta que està donant molt a parlar després de la seva projecció com a pel·lícula a competició de la Secció Oficial Fantàstic. Sens dubte, Good Boy és una de les grans atraccions d’aquesta 58a edició.
Gran icona del cinema mexicà
És fàcil que el nom d’Hugo Stiglitz ressoni en la memòria de molts espectadors. Les seves lletres apareixen enormement retolades en una escena d’ironia postmoderna de la fabulosa Maleïts malparits de Quentin Tarantino, on es presenta en format còmic un soldat exnazi renegat que l’actor alemany Til Schweiger va interpretar el 2009. Aquest detall engrandeix encara més la figura de l’actor que hi ha darrere la referència.
L’actor Hugo Stiglitz, icona del cinema mexicà dels anys 70, ha rebut a l’Auditori del Meliá el Premi Nosferatu als seus 85 anys. La seva filmografia suma més de 100 títols, entre els quals destaquen veritables joies de la sèrie B com ¡Tintorera!, La noche de los mil gatos, La isla encantada, El llanto de la tortuga o Supervivientes de los Andes. Stiglitz ha treballat al llarg de la seva fecunda trajectòria actoral amb directors tan reivindicables en el nostre estimat Festival com René Cardona, José Antonio de la Loma, Umberto Lenzi o Gonzalo Martínez Ortega.
El públic més fanàtic dels cops i acrobàcies en pantalla ha presenciat el lliurament del Nosferatu al gran Stiglitz just abans que es projectés l’esperadíssima The Furious, un dels títols d’acció aclaparadora més importants de l’any. Dirigida per l’actor Kenji Tanigaki, expert en coreografiar arts marcials, aquesta coproducció entre la Xina i Hong Kong filmada a Bangkok ens submergeix en un thriller de violència i corrupció urbana. Les seves escenes d’enfrontament cara a cara han extasiat els amants del gènere, que han reconegut talents asiàtics de la talla de Joe Taslim i Miao Xie.
I com no podia ser d’una altra manera, el dia que lliurem un Premi Nosferatu al veterà Hugo Stiglitz, protagonista d’un clàssic monstruós com La invasión de los zombies atómicos, arriba a la gran pantalla un nou conte apocalíptic que aporta una certa frescor a la infinita narrativa de morts que surten de la tomba. Es tracta de We Bury the Dead, obra del director australià Zak Hilditch amb Daisy Ridley com a cap de cartell. Tot això, en la mateixa jornada en què centenars de persones han participat a la Zombie Walk 2025 envaint el poble i contagiant els carrers de la ciutat d’un esperit lúdic.
La nit de les bruixes
Apassionat per les llegendes de la nit, els seus esperits i bruixes, el director Paul Urkijo Alijo, amic i criatura d’aquesta casa, ens ha regalat l’estrena mundial del seu tercer llargmetratge com a director i guionista. Gaua amplia l’univers mitològic que aquest director nascut a Vitòria-Gasteiz ha anat teixint des del 2010 amb propostes filmades en èuscar que absorbeixen llegendes del folklore del seu país natal com Errementari. El ferrer i el dimoni i Irati, ambdues projectades a Sitges. La primera, elogiable debut d’Urkijo, reescrivia el seu conte favorit d’infantesa desfermant un imaginari de faula en clau política a través d’un bell llenguatge alabès del segle XIX. La segona, guanyadora del Premi del Públic i Millors efectes especials a Sitges 2022, bé podria definir-se com l’Excalibur basca. El seu poderós relat d’aventura medieval a mig camí entre la màgia i el romanticisme es desplegava com una bella oda a la memòria de la natura que va protagonitzar un èpic Eneko Sagardoy.
Avui, Urkijo ha tornat al regne de Sitges com un guerrer a cavall després de la batalla. Gaua és el seu nou llarg al Festival i el resultat és impressionant. Tornem al folklore, però aquesta vegada la càmera s’adreça a les bruixes, llegendes i esperits de la nit per “girar el sentit original del aquelarre” –en sintonia amb l’herència literària del segle XX– com a “gran mentida de la Inquisició espanyola per reprimir territoris al segle XVIII”, segons ha detallat en roda de premsa.
La pel·lícula ens trasllada a una època de cacera de bruixes. Kattalin, la jove que interpreta Yune Nogueiras, fuig del seu marit en plena nit abandonant el mas on viu. Perduda en la foscor del bosc, sent una presència que la persegueix i acaba trobant-se amb tres dones, interpretades per Elena Irureta, Ane Gabaraín i Iñake Irastorza, que estan rentant la roba vora el riu, mentre comparteixen contes i xafarderies menys inofensives del que semblen. A partir d’aquesta premissa, Urkijo ha construït una altra meravella de folk horror parlada en èuscar.
El cineasta ha recordat la seva predilecció per la mitologia pagana davant la cristiana, la importància de filmar en “localitzacions naturals d’Euskadi”, aprofitant “les ombres reals i orgàniques dels arbres” en escenes d’atmosfera feèrica. També ha aclarit que el guió de Gaua aprofita diferents llegendes per concebre un relat no lineal dividit en capítols. Kattalin emprèn un viatge minat per “la repressió de la masculinitat més cavernària” on no hi falten Inguma, el déu dels somnis que “s’infiltra dins la casa del dorment i l’ataca com l’íncub de El malson de Fussli”, o Mari, “deessa de la fertilitat, mare i senyora de la natura”.
Els terrors del cos
Les faules són una oportunitat per transformar la narrativa femenina. Conscient d’això, la directora noruega Emilie Blichfeldt ha concebut una brillant òpera prima que replanteja el conte de fades tradicional a través d’una sàtira brutal en consonància amb la vocació feminista de La substància de Coralie Fargeat, no exempta dels terrors del cos. Nominada en l’última edició de la Berlinale i triomfadora a la secció de mitjanit del Festival de Sundance, La hermanastra fea és una sinistra revisió de La Ventafocs que capgira el relat popular. D’aquesta manera, es desplaça el focus de la famosa princesa, idealitzada en el clàssic oníric de Disney, cap a la seva germanastra Elvira, obsessionada a convertir-se en la jove més bonica i desitjada del regne. L’actriu noruega Lea Myren interpreta la protagonista d’aquesta salvatge història d’autodescobriment –ideada durant una migdiada creativa– que, com ha compartit la directora, “proposa un punt de vista diferent que ens permeti redefinir l’arquetip original.”
Blichfeldt ha pronunciat un sòlid discurs entorn “de la tirania de la bellesa” i del fet que, durant segles, “ha imperat una idea cultural de la dona com a objecte cosificat pels homes” que encara és molt forta en la nostra època, marcada pel patriarcat i “una indústria que ha segrestat la nostra mirada i capitalitza les nostres inseguretats”. La directora ha afegit que, “encara que l’Elvira sigui un personatge del segle XVII, podem sentir-nos representades, perquè continua parlant de la pressió social que les dones senten avui dia.”
Tanmateix, Blichfeldt, en la seva aposta per un relat en defensa de la sororitat, també ha remarcat com de fonamental és el sentit de l’humor per sobreviure a les exigències del patriarcat. “És important riure’s del que ens preocupa. L’humor ens permet prendre distància sobre allò que ens angoixa i hi ha alguna cosa de catarsi en això.”