Titànic Benedict Cumberbatch, Màquina del Temps 2025
Continuem celebrant el cinema fantàstic en tota la seva naturalesa. Un sinistre corb ha entrat a l’Auditori del Meliá per parlar-nos del dol, mentre els records d’un exespia en un hotel solitari de la Costa d’Atzur han invocat els fantasmes del millor giallo europeu. Tot plegat, en una jornada que ha aplaudit durant minuts l’arribada de l’actor Benedict Cumberbatch, que ha estat condecorat amb el Premi Màquina del Temps. Paral·lelament, ens ha visitat una de les grans veus del nou cinema espanyol. Estem parlant de Ion de Sosa, que ha presentat Balearic, un thriller d’exquisida posada en escena.
Màquina del Temps per a un colós britànic de la interpretación
Colossal Sherlock de la BBC, imperial Khan de Star Trek, bruixot carismàtic de Marvel capaç d’emergir de la seva pròpia tomba i veu tenebrosa de l’enorme Smaug a la trilogia El hobbit de Peter Jackson, l’actor britànic Benedict Cumberbatch exuda passió i carisma per tots els seus porus.
Tot just començant la segona setmana del Festival de Sitges, l’arribada de Cumberbatch ha atret totes les mirades en la jornada de presentació d’Esa cosa con alas, el lloable debut del també britànic Dylan Southern, que adapta una de les novel·les més aclamades dels darrers anys, escrita per Max Porter.
Dins l’encounter híbrid celebrat aquesta tarda amb la presència d’actor i director davant d’un públic meitat fan meitat periodista, l’aclamat actor de The Imitation Game ha compartit el seu intens procés per connectar amb el dol i la redempció en un drama psicològic de dimensió metafòrica on encarna un pare de família que ha perdut sobtadament la seva esposa i intenta mantenir l’equilibri a casa seva, on viu amb dos fills petits, interpretats pels germans Richard Boxall i Henry Boxall. El problema és que el dolor que sent el pare és tan fort, tan intens, que un sinistre corb acaba infiltrant-se a la casa on viuen.
Amb aquesta metàfora sobre el trànsit del dol, el director ha expressat la importància que l’element monstruós no fos generat per ordinador, sinó que fos tangible, construït per diferents talents professionals. Això, segons ha afegit Cumberbatch, permetia “una major interacció en el rodatge”. Tot i que l’aparença gegantina del corb “plantejava una gran dificultat” per connectar amb la tristesa davant d’un ésser estimat, també obria la possibilitat de dialogar en escena d’una manera més física que abstracta.
A més a més, Cumberbatch ha explicat com d’important és per a ell “formar part d’un projecte des de l’inici, perquè es poden veure tots els processos abans de l’estrena”, ja sigui “una obra de teatre, una producció de Hollywood o una ficció sonora”, a part de la seva faceta com a productor amb vocació d’impulsar nous talents en la indústria cinematogràfica.
Per la seva banda, Southern, un director al qual convé seguir la pista en el terreny del cinema fantàstic, ha compartit que, fa deu anys, va llegir la novel·la de Porter en què s’inspira la pel·lícula i va quedar marcat per la manera com “aborda el dol d’una forma tan directa i honesta, evitant el sentimentalisme” sense renunciar a la violència i fins i tot a la lletjor per explicar “una història plena de caos i ràbia al servei de la veritat”. Southern fins i tot ha revelat que la lectura del llibre “va desbloquejar emocions profundes” sobre la pèrdua de dos amics que va patir fa temps.
A vegades, la literatura i el cinema posseeixen la força per exorcitzar records. Esa cosa con alas expressa aquesta pulsió. La seva projecció a Sitges, després del lliurament del Premi Màquina del Temps a un pletòric Cumberbatch, ha resultat reparadora per a més d’un espectador, que ha trobat en la seva trama i el seu poderós desplegament visual una forma terapèutica de cinema fantàstic.
Una gran aventura en miniatura
Expliquen les veus més veteranes de la premsa que Jack Arnold, un dels grans directors de la sèrie B nord-americana, va visitar el cinema Retiro de Sitges a finals dels anys noranta. Avui, l’esperit d’Arnold, pare de clàssics com La mujer y el monstruo o Tarántula, ha estat molt present durant la presentació d’una pel·lícula perfecta per invocar les possibilitats del cinema fantàstic en tot el seu esplendor.
El hombre menguante, producció francesa dirigida per Jan Kounen, no és exactament un remake del totèmic El increíble hombre menguante que Arnold va dirigir el 1957, sinó una nova adaptació de la novel·la homònima de Richard Matheson sobre l’aventura existencial d’un home que s’enfronta al malson de comprovar que el seu cos comença a disminuir inexorablement.
El guanyador de l’Oscar per The Artist, Jean Dujardin, que ha vingut a Sitges en companyia del director, trasllada al context del nostre temps les angoixes que l’actor estatunidenc Grant Williams encarnava a la pel·lícula original fa més de mig segle, en una època de Guerra Freda i paranoia nuclear. “Crec que tots arrosseguem algun trauma al llarg de la nostra vida”, ha confessat Dujardin davant dels mitjans, “i volem processar-lo.” D’alguna manera, el problema al qual s’enfronta el pare de família que encarna l’actor francès a la pel·lícula bé podria ser “la metàfora d’una cosa tan universal com la solitud.”
Per la seva banda, Kounen ha compartit el repte que va suposar readaptar la novel·la de Matheson “com Guillermo del Toro amb el seu nou Frankenstein” en un relat coescrit amb Christophe Deslandes. Pel que fa als trucs de posada en escena, el director de Doberman ha explicat el procés de filmar amb càmera de captura de moviment i la dificultat que ha implicat “gravar escenes en un mateix decorat a diferents escales” en un “rodatge quirúrgic” que va resultar “un veritable tour de force” en una casa que es converteix en catedral des del punt de vista d’un Dujardin que es fa petit. Així mateix, l’equip de El hombre menguante ha destacat la banda sonora d’Alexandre Desplat, que es desplega a mig camí entre la composició dramàtica i el cartoon en una proposta sobre “les forces de viure i prendre consciència”, distingida per uns fabulosos efectes especials, perfectes per gaudir en pantalla gran.
Sitges continua apostant pel nou cinema espanyol
Cineasta a contracorrent d’estètica underground marcada, Ion de Sosa és una de les veus més singulars del cinema espanyol contemporani, autor de propostes tan genuïnes en el seu desplegament formal i narratiu com l’adaptació personalíssima que va fer de Blade Runner en el seu radical debut, Sueñan los androides, o la sorprenent Mamántula. En aquest últim treball, nominat al Goya el 2023, De Sosa reinterpretava el thriller detectivesc amb mirada queer en un delirant conte de duet policial a la recerca d’un alienígena depredador on les pigues d’una esquena semblaven estrelles i els òrgans d’un cos escampat pel terra celebraven la matèria orgànica del monstre que portem dins.
De Sosa ha arribat a Sitges, acompanyat de la seva ànima bessona en la producció, Leire Apellaniz, per presentar la sensacional Balearic, el seu tercer llargmetratge com a director i guionista, un treball d’exquisida posada en escena, filmat en una relació d’aspecte anamòrfica de 2:40 que ha ofert al públic de l’Auditori del Meliá una experiència visual àmplia i immersiva.
Nominada a Locarno, aquesta faula sinistra d’obscuritat mediterrània filmada amb llum natural està dividida en dues parts. En una Mallorca fastuosa i alienada, un grup de joves queda atrapat dins la piscina d’una enorme mansió de propietaris absents, custodiada per tres gossos violents, mentre la classe més adinerada celebra una festa propera en una bombolla de luxe i decadència.
El cineasta ha confessat que va començar a escriure aquesta història el 2019, endinsant-se en la crisi dels quaranta, i que s’ha acabat convertint en “una bona amanida de guionistes i referents.” Noms tan rellevants del nou cinema espanyol amb marcada tendència postmoderna com Julián Génisson, Lorena Iglesias, Chema García Ibarra i Burnin’ Percebes, han contribuït a desenvolupar el guió de Balearic, un conte opressiu de terror estiuenc que compta, entre el seu repartiment, amb Christina Rosenvinge, Luka Peros, l’alienígena de Mamántula, Moisés Richart, i una sèrie de talents emergents com Elías Hwidar i Paula Gala, presents avui en roda de premsa, que han expressat la seva enorme satisfacció treballant amb De Sosa, un cineasta capaç de “trencar les regles en un món on les plataformes fan un producte cada vegada més generalitzat.”
El director donostiarra ha confirmat que la classe alta que retrata “està caricaturitzada” tot i que la pel·lícula acaba abordant problemes tan universals com la divisió de classes i l’egoisme de les elits. També ha citat com a referents clau l’absurd de Luis Buñuel a L’àngel exterminador, “els expressius rostres de la novel·la gràfica Agujero negro de Charles Burns” i aquesta idea tan present a La zona d’interès de Jonathan Glazer, on “el mal és a la cantonada.”
Tots aquests elements conformen la naturalesa d’un cinema fresc, valent i formalment hipnòtic pel qual Sitges aposta amb fermesa en el seu heterogeni programa de pel·lícules en Secció Oficial a Competició.
Un campament sinistre, un espia solitari i una venjança al sud de Xile
Paral·lelament, l’estimulant jornada d’avui ha acollit la presentació de tres propostes que plantegen diferents maneres d’abordar el gènere. The Plague és una coproducció entre Austràlia, Emirats Àrabs, Estats Units i Romania, signada pel director Charlie Polinger, sobre l’opressiva situació d’en Ben, un preadolescent de dotze anys, interpretat pel jove Everett Blunck, que intenta adaptar-se a les dinàmiques jeràrquiques d’un campament de waterpolo masculí on entra en conflicte interior amb l’assetjament que pateix un company pel qual sent una preocupació que no expressa. L’actor australià Joel Edgerton interpreta l’únic adult en aquest relat de terror que destaca sobretot per la força de les seves interpretacions infantils.
D’altra banda, des de Bèlgica ha arribat el cèlebre tàndem d’Amer, un dels viatges sensorials més poderosos del cinema fantàstic contemporani, guanyador del Premi Noves Visions a Sitges el 2009. Els seus directors, Hélène Cattet i Bruno Forzani, han tornat a Sitges amb Reflection in a Dead Diamond, la seva nova pel·lícula, projectada aquesta vegada en Secció Oficial a Competició. A mig camí entre el cinema europeu d’agents secrets i el giallo més formalista, aquesta joia neopulp de marcat revisionisme cinèfil compta amb un repartiment integrat per noms tan suculents com Fabio Testi i Maria de Medeiros, juntament amb altres talents de prestigi com Yannick Renier o Koen De Bouw.
No menys important és la proposta xilena Todos los males. Dirigida per Nicolás Postiglione, que ha arribat a Sitges després de debutar amb Inmersión, un thriller d’espais reduïts premiat en diferents festivals internacionals, el seu segon llargmetratge ens trasllada a Valdivia, una regió del sud de Xile als anys cinquanta. Allà, el Daniel, un nen que acaba de perdre la seva mare, comença a viure amb els Riedel, la família alemanya del seu pare, en un lloc aïllat on descobrirà foscos secrets. Postiglione aprofita les possibilitats del relat per aixecar un viatge de venjança que no deixarà ningú indiferent.