En memòria de Michele Massimo Tarantini

La mort el passat divendres 3 d’abril de Michele Massimo Tarantini ens va agafar a tots per sorpresa, justament en un moment en què estava en converses amb ell per a la seva visita al SITGES 2026. Em deia en el seu correu electrònic des de la localitat brasilera de Saquarema fa diverses setmanes:"Verrei con grande piacere in Spagna, paese che amo e deve praticamente ho iniziato la mia carreira cinematografica. Era aiuto regista e scenografo all' época degli spaghetti-western. In attesa di tue notizie. Ti mando un abbraccio”.

Vaig contactar amb Michele Massimo Tarantini cap a l’any 2009, tot gràcies al seu cosí Sergio Martino. Tot i que Michele vivia al Brasil des de la dècada dels vuitanta, i Sergio a Itàlia, continuaven mantenint una molt bona relació. Així que em vaig posar en contacte amb ell per parlar de la seva feina a la indústria del cinema italià de dècades passades.

Tot i que Nudo e selvaggio (1985) acapara una part de la nostra conversa, no vaig dubtar a aprofitar aquell moment per repassar amb ell una carrera professional que el va portar per moltes àrees del cinema fins a acabar convertint-se en un dels reis de la commedia sexy all’italiana, però que també va cavalcar per les cannibal movies o el poliziesco.

Diego López-Fernández - Adjunt de Direcció

T’inicies en el món del cinema durant la dècada dels anys seixanta treballant com a secretari de producció al costat d’Antonio Margheriti.

La meva primera feina al cinema amb Antonio Margheriti va ser també la meva primera feina en el món del cinema, concretament a I giganti di Roma, una pel·lícula de 1964 en què feia tasques de secretari de producció.

L’any següent arribaria el film de Luciano Martino Le spie uccidono a Beirut, si la memòria no em falla.

En aquella època també vaig treballar com a guionista i productor executiu de fotonovel·les per a l’editorial Bozzesi a Roma.

A aquests llargmetratges en van seguir d’altres, fins que vaig començar a treballar com a continuista de la directora Liliana Cavani.

I què tal la teva relació amb Margheriti?

La meva relació amb Margheriti era la d’un alumne i el seu mestre. Parlava amb ell sobretot a través del seu assistent, Roberto Pariante, però observava la seva gran tècnica amb molta atenció, especialment la seva feina amb les maquetes. Vaig aprendre molt durant els rodatges.

Sense oblidar també les teves tasques juntament amb Liliana Cavani, que esmentaves fa un moment, molt recordada per la seva controvertida pel·lícula El portero de noche (1974).

Per aquella època vaig tenir la sort de conèixer en Leo Pescarolo, productor de Clodio Cinematografica, qui em va contractar com a continuista de Liliana Cavani per a la minisèrie de la RAI Francesco di Assisi, protagonitzada per Lou Castel. I, precisament amb Clodio Cinematografica, vaig realitzar diversos curtmetratges com a guionista i director, alguns d’ells premiats, com per exemple I Pesciani i B su a 66.
Fins que l’Institut Luce em va trucar per treballar com a continuista del film d’Ernesto Guida Un amico. Resulta que el dia que ens n’anàvem a rodar a l’illa de Ponza, va fallar l’assistent de direcció, ja que havia aconseguit un lloc fix de director a la RAI. Així que en aquell moment vaig iniciar la meva carrera com a assistent de direcció gràcies al film Un amico, amb la doble funció de muntador i assistent de direcció; i aquesta no seria l’última vegada que exerciria ambdues funcions en una pel·lícula.

Deixant de banda la dècada dels seixanta, molt prolífica!, a l’inici del decenni dels setanta et converteixes en el muntador del giallo Le tue mani sul mio corpo (1970) de Brunello Rondi.

Amb Brunello havia treballat com a assistent de direcció.
Succeeix que a l’inici de la postproducció van rebutjar el muntador original i em van oferir la feina. Jo ja havia muntat alguns documentals realitzats per mi a Clodio Cinematografica. El meu treball va obtenir l’aprovació i, a partir d’aquell moment, vaig començar a muntar més pel·lícules.

Què tal aquella etapa com a muntador?

El muntatge va ser la meva major experiència. Tot futur director hauria de fer un curs de muntatge. En aquell període vaig adquirir la seguretat tècnica dels elements necessaris per narrar una escena i, per tant, la totalitat d’una pel·lícula. Gràcies a aquesta tasca, i si calia, podia realitzar llargmetratges en menys temps i amb més economia.
Van ser treballs que em van permetre comprendre a fons el mecanisme i la tècnica d’aquells gèneres que explicaven —i expliquen— l’eterna lluita del bé contra el mal.

A partir de 1971 comences a treballar com a ajudant de direcció en diferents gialli. Primer amb Giuliano Carnimeo a Les llàgrimes de Jennifer (1972) i, posteriorment, amb Sergio Martino a la seva obra mestra Torso (1973) i Misteriosa mort d’una menor (1975).

Mi relación con Sergio Martino, al margen de la profesional, también es familiar: su madre y mi madre eran hermanas. Somos primos. Y nuestro abuelo, el padre de ellas dos, era Gennaro Righelli. Un director de cine muy importante en su época y que realizó la primera película sonora en Italia: La canzone dell’ amore alrededor de 1930.

Volviendo a Sergio Martino, con él ya había trabajado antes de Torso en el montaje de dos de sus películas, una de ellas el western Arizona vuelve de 1970.

Siempre le estaré agradecido por un gesto que tuvo conmigo. Tras dirigir mi primera película en 1970, Sette ore di violenza per una soluzione imprevista, un fiasco económico, me llamó en un claro gesto de solidaridad para ofrecerme un puesto de asistente de dirección.

Sens dubte, un gran gest del gegant Sergio Martino!

Degut a que tenim personalitats molt diferents, Sergio mai havia volgut treballar amb mi fins aleshores. Tant a Sergio com al seu germà Luciano Martino, productor de la mítica Dania Films, els dec, si no gairebé tota, gran part de la meva carrera professional.

En aquells anys tinc entès que també treballes a Espanya.

Amb la finalitat d’abastar tots els aspectes de la feina al cinema, vaig ser guionista, vaig treballar en vestuari, etcètera. I a Espanya, concretament, als Estudis Balcázar, a la pel·lícula de Joan Bosch La teva fossa serà exacta… amic, en la direcció d’art.

A mitjans dels anys setanta comença ja la teva carrera com a director d’una manera més sòlida, essent un dels reis de la commedia sexy all’italiana gràcies a títols com La poliziotta fa carriera (1976), protagonitzada per Edwige Fenech i Alvaro Vitali, Taxi Girl (1977), on repeteixen ambdós actors, o La poliziotta della squadra del buon costume (1979), on s’hi suma a Fenech i Vitali l’actor Lino Banfi.

L’oportunitat de fer totes les pel·lícules que acabes de citar va ser gràcies a La liceale el 1975, protagonitzada per Gloria Guida. Una cinta de pressupost molt baix, però explosiva a la taquilla fins a convertir-se en una pel·lícula de culte a Itàlia. Va ser la segona pel·lícula més taquillera a Itàlia aquell any i em va situar en el panorama del cinema nacional com a director d’èxit i, avui dia, sent un dels reis de la commedia sexy all’italiana, ja que després de La liceale vaig dirigir incomptables pel·lícules d’aquest gènere amb Edwige Fenech, Alvaro Vitali, Lino Banfi, Aldo Maccione, etcètera.

Una etapa en què no abandones les tasques de guionista.

Com a guionista jo ja era un “veterà” gràcies a tot el que estava escrivint en aquells anys per a diferents col·legues, ja famosos, però sense poder signar amb el meu nom, excepte pels meus documentals i una pel·lícula per a televisió, concretament per a la RAI. Més endavant ja em van reconèixer el “dret” de signar les meves obres amb el meu nom, però en l’etapa en què no podia signar, almenys vaig tenir el privilegi d’aprendre l’ofici amb veritables mestres, una escola molt important en què, a més, em pagaven per una cosa que jo hauria realitzat de manera gratuïta si hagués estat el cas.

Per què comences a utilitzar el pseudònim de Michael E. Lennick per signar algunes de les teves pel·lícules?

Va ser una elecció purament comercial.
Per vendre millor una pel·lícula d’acció a l’estranger havia de semblar nord-americà i, a través d’un joc fonètic amb el meu nom Michele, va néixer Michael E. Lennick.

Després d’endinsar-te en el poliziesco amb Poliziotti violenti (1974) i Napoli si ribella (1977), i una llarga llista de commedia sexy durant tota la dècada dels setanta i l’inici dels vuitanta, el 1985 arriba un títol de culte dins de les cannibal movies: Nudo e selvaggio.

Nudo e selvaggio va ser la meva segona pel·lícula produïda i rodada al Brasil. La primera va ser Feras em fuga, coneguda amb el títol internacional Women in Fury. L’agost de 1983 em vaig traslladar al Brasil i al febrer de 1984 vaig començar el rodatge de Feras em fuga.

Què tal Women in Fury (1984), la teva primera aventura al Brasil?

Vaig haver d’afrontar grans problemes per realitzar Women in Fury, començant per l’idioma, ja que no parlava ni una paraula de portuguès.
Les dues primeres setmanes havíem de rodar a São Paulo, a la tristament famosa presó de Carandiru, on es va produir una massacre de presos a mans de la policia i que avui s’ha convertit en centre cultural.
El dissabte vaig viatjar a São Paulo amb tot l’equip tècnic i artístic, gairebé cinquanta persones. El diumenge a la nit vaig assabentar-me que la productora local, a la qual havia contractat per organitzar el rodatge en aquella zona, s’havia embolicat els diners sense preocupar-se d’aconseguir els permisos necessaris per al rodatge. Cal mencionar que aquesta societat pertanyia a un italià. De tornada a Rio de Janeiro vam aconseguir acabar el rodatge en el temps previst i sense “foradar” el pressupost.

Com va sorgir Nudo e selvaggio?

L’elecció d’una història, en general, depèn del mercat internacional, excepte, òbviament, del cinema d’autor. I aquest va ser el cas de Nudo e selvaggio, per a la qual vam poder tenir localitzacions excepcionals al Brasil, on es va rodar tota la pel·lícula. Tot i això, he de dir que la idea se li va ocórrer a Luciano Martino. Durant un vol en avió va llegir que al Brasil existeix una vall en la qual es poden veure perfectament empremtes de dinosaures. Em va encarregar el film, vaig fer la preproducció al Brasil, vaig rodar la pel·lícula i la vaig muntar.
Per increïble que sembli, està rodada en la seva totalitat a la ciutat de Rio de Janeiro, en zones i parcs que ni els mateixos cariocas coneixen.
Tot i que la natura de Rio de Janeiro és increïblement rica i exuberant, una mica del mèrit també es deu a la meva experiència com a muntador i guionista, que em permet veure, o millor dit entreveure, coses que els altres no aconsegueixen materialitzar.
Per tant, és una pel·lícula “urbana” ubicada a pocs passos de qualsevol restaurant. No obstant això, no va ser una pel·lícula fàcil de rodar.

Com que estava rodada en la seva totalitat al Brasil, entenc que tot l’equip era autòcton.

Sent una producció brasilera, l’equip tècnic i el repartiment eren locals. L’única excepció era el protagonista, l’actor nord-americà Michael Sopkiw, escollit als EUA per facilitar les vendes internacionals. He de dir-te que jo tinc doble nacionalitat, italiana i brasilera.

A la seva història crida l’atenció la barreja de gèneres: aventures, erotisme, caníbals i l’ingredient de la màgia i l’ocultisme de la tribu que localitza els excursionistes a la selva. Per què decideixes incloure al seu guió la història del tema ocultista?

És un tema que sempre m’ha apassionat, juntament amb la màgia, real o imaginària, i que és molt comú a les tribus de l’Alto Xingú, on té lloc la història.
Sobre aquest tema, vaig escriure un excel·lent guió per a la productora Number One, titulat Dark Love i ambientat al Brasil i als EUA, però la productora, en aquell moment considerada una de les millors d’Itàlia, va entrar en crisi i no es va poder realitzar la pel·lícula.

A lo largo de los años, y debido a sus diferentes ediciones en distintos formatos y países, hemos podido ver y leer diversos títulos: Perdidos no vale dos dinosauros, Massacre in Dinasour Valley, Cannibal Ferox 2, etcétera.

El títol original no era Nudo e selvaggio: era Perdido no vale dos dinosauros.
Cannibal Ferox 2 va ser idea dels coproductors després de l’èxit de la pel·lícula d’Umberto Lenzi Cannibal Ferox.

Ja a la dècada dels noranta, i concretament el 1991, treballes a la pel·lícula d’Umberto Lenzi Demoni 3 com a director d’art. Com va sorgir aquesta col·laboració amb Lenzi?

El 1991, Pino Gargiulo va contractar la meva productora per realitzar dues pel·lícules al Brasil dirigides per Umberto Lenzi: Caccia allo scorpione d’oro i Demoni 3.
Com tothom sabia, i sap, Lenzi no és famós per la seva simpatia toscana i, durant la preproducció, van sorgir problemes entre Lenzi i el productor. Així que, per estar “a prop” de Lenzi durant el rodatge, em van encarregar les tasques de guionista i vestuari.

A què es deu la teva pausa durant la dècada dels noranta en la direcció?

Durant els dos primers anys de la dècada dels noranta vaig ser productor executiu al Brasil d’una pel·lícula alemanya i d’una italiana, aquesta última produïda per Number One. Posteriorment, la meva dona va emmalaltir de càncer i, després de set anys de lluita, el maig de 1999 va falleixer. Aquell any, Pino Gargiulo em va convidar a visitar la seva productora a Itàlia.

A partir de l’any 2000 tornes a escriure i dirigir, ara per a la televisió. Fins i tot, treballes en el guió de la pel·lícula de Lamberto Bava The Torturer (2005) juntament amb Luciano Martino, Dardano Sacchetti i el propi Lamberto.

El meu cosí Luciano Martino em va contractar per escriure quatre episodis de la sèrie de televisió Turbo en col·laboració amb Dardano i, posteriorment, va arribar el film de Lamberto Bava The Torturer.

I ja per acabar, algun projecte per a aquest 2010?

Actualment estic traduïnt al portuguès L’Angelo Custode, obra que vaig escriure a Itàlia per al productor Filiberto Bandini i l’actor Luca Laurenti i, en el guió final, van participar Luca Biglione i Marco Lapi. Però, lamentablement, la pel·lícula no s’ha realitzat. És una comèdia sarcàstica i irreverent sobre l’amor. I existeix la possibilitat que pugui tirar endavant amb un productor brasiler…
Qui coneix el cinema, el teatre i la televisió d’aquest país sap que hi ha excel·lents i fins i tot grans actors que exerceixen la seva professió amb amor, mestria i dedicació. D’ells, el 99% té estudis acadèmics. Pocs hi són pel simple fet de tenir una cara bonica. És un veritable plaer treballar amb ells.