Fotografia d'Ana Lily Amirpour
Entrevista

Ana Lily Amirpour

“La música és realment una de les meves principals eines per pensar”
Lectura de 11 min.

Comparteix

Entrevista amb Ana Lily Amirpour

 

Directora de cinema, guionista, productora i fins i tot actriu. Des de ben petita, l’Ana Lily Amirpour ha sabut fer-se amb tots els papers de la producció cinematogràfica, i ha deixat anar la seva imaginació per conduir-nos a través d'històries fantàstiques. Amb tres llargmetratges realitzats, Lily és considerada un dels talents més sorprenents i captivadors del cinema actual fantàstic.

 

El naixement d’una directora

Quan vam arribar als Estats Units jo era molt jove... tenia cinc o sis anys. Vaig veure el making of de Thriller, un breu documental on es veia el John Landis i el Michael Jackson preparant el vídeo musical. Em vaig obsessionar amb això. Ho vaig veure una vegada i una altra estudiant-ho... repetidament... Em va encantar veure el procés de creació de la màscara de làtex del Michael per a la transformació de l'home llop. Era com veure un truc de màgia. I recordo com estaven coreografiant el llarg pla seqüència on la càmera segueix al Michael mentre balla i camina amb la noia... tots aquests detalls formen part de la meva primera educació cinematogràfica... i un altre detall important que recordo és que en John Landis s’ho passava genial en aquell vídeo. Se'l veia exultant en tot moment mentre feia aquella feina. I jo també sento aquesta energia quan estic al set de rodatge. Em fa feliç estar creant en un plató de cinema.

És interessant reflexionar sobre com comences a fer cinema. Veure pel·lícules és una part essencial en la vida de tots, però veure aquell vídeo realment em va obrir els ulls cap a aquest altre costat de com es fa una pel·lícula i em vaig adonar que jo també podria fer aquest tipus de màgia. Podria fer un espectacle elaborat. Així que sent encara una nena vaig fer els meus passos muntant obres de teatre i feia de tot: dissenyava el vestuari, el maquillatge i els efectes especials, creava els decorats i després actuava i animava la meva família perquè també actuessin. I després, quan vaig fer els 12 anys, el meu pare em va comprar una càmera de super vuit. Aquest va ser el meu inici amb la ficció i la publicitat.

Així que em sembla que la meva primera experiència amb la formació cinematogràfica va sorgir de veure el making of de Thriller; i és que quan ets capaç de veure darrere de tots aquests trucatges, vols crear els teus propis.

Amor per la Fantasia

Quan penso en les pel·lícules que m'agraden, sempre torno als meus records d'infantesa i a aquelles primeres pel·lícules que m’agradaven quan era nena i que encara em segueixen  agradant com a adulta. Una és La historia interminable. En general, sempre m'atreia la fantasia, una mena de conte de fades o una fantasia d'aventures. Regreso al futuro va ser una altra gran influència. I quan penso en l'ànima d'aquestes pel·lícules avui, m'adono que les dues pel·lícules tracten sobre un personatge que es fa càrrec del seu propi destí; en realitat tracten sobre la llibertat, que és un tema central en tota la meva feina actual. Aquestes pel·lícules intentaven crear el teu propi futur i tenir el control del que és possible aprofitant el poder de la imaginació.

El primer rodatge

Vaig fer les meves primeres pel·lícules quan només tenia 12 anys i feia de tot… Imitava anuncis de televisió i rodava curtmetratges de terror. No recordo haver pensat per res en el resultat o en el públic o en si allò era 'bo' o 'dolent'. Em trobava en un estat pur de creació. Això és el bonic de quan tens 12 anys, simplement decideixes que faràs alguna cosa, tens la necessitat i simple i planament ho fas. Sense dubtes ni pors. Aquest és l’estat òptim per crear. I és una cosa que sempre espero sentir, aquesta ment lliure de lligams i l'energia pura d'un nen.

Anys després, després d'acabar l'escola d'art, on vaig estudiar pintura i escultura, vaig començar a tornar a fer curtmetratges. Després em vaig mudar a Los Angeles per estudiar escriptura de guions a una escola de cinema. I sí, recordo el primer curtmetratge que vaig fer de manera legítima, amb equip i tot… i era un equip molt petit. Però, tot i així, recordo just els instants previs abans del primer pla. Recordo estar-hi dreta, amb tanta gent al set i realment no saber en què treballaven exactament cadascun. Com he dit, estava acostumada a fer una mica de tot: vestuari, escenografia, fins i tot actuava a les meves pel·lícules! I em vaig sorprendre a mi mateixa pensant: qui són totes aquestes persones? quina és la seva funció? A l'escola de cinema havia estudiat guió, no direcció. Així que no havia après quins departaments integraven un equip de rodatge, cosa que vaig aprendre sobre la marxa. Realment no tenia ni idea de què era l'assistent de càmera o el segon assistent de càmera... I em sorprenia aquella comunió tan organitzada de tantes persones pensant alhora. Era una cosa fantàstica i fins i tot avui dia, quan estic al set de rodatge i em sento envoltada de tanta gent, segueixo pensant que és una cosa meravellosa.

A girl walks alone…

La meva primera pel·lícula, A Girls Walks Home Alone at Night, va sorgir d'una idea molt concreta i un personatge; era un projecte molt definit i no em qüestionava ni un sol detall. Estava al 100% segura de cada part de la història. Sabia tot el que volia fer i com ho volia fer; i el procés de creació va seguir aquest impuls específic i extrem. És una pel·lícula en blanc i negre. És una història iraniana. Els actors, la música, tot era clar per a mi. Crec que és per això que d'alguna manera va ser fàcil fer aquesta pel·lícula... tot i que era força poc convencional en cada detall, es notava que era un projecte molt particular. I la gent que ho té clar, ho aconsegueix. És per això que les persones que van dir sí al projecte es van sentir molt inspirades i completament a favor.

'The Bad Patch'

El meu segon llargmetratge no tenia res a veure amb l'anterior. És com si tinguessis un xicot, i el següent no ha de ser allò oposat al primer, sinó que és només una persona diferent de la que t'has enamorat. The Bad Patch és per a mi una observació molt profunda del somni americà. Vaig exposar la societat nord-americana moderna com una metàfora, com una al·legoria on exhibir la cultura actual de la gent, que està implosionant en molts sentits. La meva idea era explorar la decadència del somni americà.

La violència, la separació de la democràcia a la societat i la cultura modernes… va ser molt clar per a mi. I també l’oportunitat de triar el que vols ser. Com a persona que va venir als Estats Units com a immigrant, vaig aprendre a ser nord-americana. En lloc de començar aquí, vaig entendre els Estats Units molt més com un lloc per a forasters. I em vaig adonar de la sensació que sempre estem buscant on pertanyem. Per això entenc molt bé la lluita i la competència per trobar el camí a seguir, o si més no dirigir-se a qualsevol direcció. Tot això és a la història dels Estats Units, la bellesa de la idea és que pots triar ser el que vulguis... encara que això també pot arribar a ser font de problemes i tensions, quan diferents opcions xoquen de manera violenta.

La qüestió que exposa la pel·lícula és: si ets un producte d'aquest sistema, pots canviar la teva lògica i pots canviar el teu desig de trobar alguna cosa diferent en aquest sistema? o simplement t'has d'adaptar i crear una versió igual als altres? I sí, aquesta és una pregunta complicada que no té cap resposta. És per això que també The Bad Patch és una pel·lícula complicada.

Y després va arribar 'Mona Lisa'

Sí, Mona Lisa… i puc veure això a totes les meves pel·lícules, detecto la idea de llibertat. Observo els meus personatges, que viuen en un món sistematitzat que sovint els impedeix sentir-se lliures. I per trobar-te a tu mateix i avançar o moure't en una direcció diferent per canviar la teva realitat, per canviar allò que pot ser el teu futur, has de trencar amb el passat, rebel·lar-te contra el sistema i trobar una sortida.

El que passa amb la llibertat és que és un procés constant, has de desconstruir i reconstruir allò que creus que és la llibertat. Per entendre la llibertat cal definir la llibertat. I aquesta definició canvia constantment cada dia que passa. Si penso en totes les meves pel·lícules, puc veure personatges que desafien la categorització. Es reinventen a si mateixos i mantenen el control de la pròpia identitat d'alguna manera. Constantment reinventen la seva identitat i canvien la seva situació. Per mi això és la màxima llibertat: buscar i mantenir-se en aquesta recerca incessant de la llibertat és també una forma de llibertat.

Els personatges de les meves pel·lícules, físicament, no són el que esperes. Si els jutges en base a la superfície, et pots equivocar moltíssim. I a Mona Lisa veiem com el personatge canvia la seva aparença i això li permet moure's de diferents maneres. Això és especialment important per a una dona, ja que estem molt definides per la nostra capa exterior, la capa superficial. Però per a ella, que canvia constantment de forma, és emocionant contemplar què és el que vol ser.

L’espurna de la creació

En general, sempre començo amb un personatge o la imatge d’un personatge. A la meva primera pel·lícula va ser la vampira. La noia portava xador i feia servir monopatí. Jo en tenia un i en pujar-m'hi em va venir aquest pensament instantani: és una vampira iraniana.

A The Bad Batch, vaig tenir un problema i travessava un moment molt difícil a la meva vida i va aparèixer aquella imatge a la meva ment: una jove a qui li faltava un braç i una cama i es dessagnava al mig del desert... però sobreviuria. I la història va anar creixent al voltant de la imatge. I després, amb Mona Lisa em va venir al cap l'inici de la pel·lícula: veia una nena atrapada en una caixa, apartada del món. Ningú no entenia qui era ella. La gent tenia por perquè era diferent. I en aquesta pel·lícula realment volia creure que, entre tot el caos de la realitat moderna, hi pot haver belles connexions i amistats entre les persones. La veritable amistat que et fa sentir ser vist. Per a mi, l'amistat és com un unicorn; una cosa rara i bella que cal atresorar-se. Així doncs, a Mona Lisa buscava l'alegria al caos de la humanitat. Realment em va fer feliç fer aquesta pel·lícula després d'haver transitat pels aspectes més foscos de la humanitat a The Bad Batch. Van ser dues pel·lícules amb efectes molt oposats per a mi.

Escollint la banda sonora

La música apareix des del començament de cada projecte. Quan concebo la primera imatge començo a escoltar cançons. I escolto buscant els sentiments per a un estat d'ànim concret o com a forma d'acompanyar una història o un dels personatges. En general confecciono una llista de reproducció i també recorro a la música durant el procés d'escriptura. Bona part dels temes que m'acompanyen em serveixen com una eina d'exploració i alguns acaben a les pel·lícules.

Per a mi, la música és realment una de les meves principals eines per pensar. Fer una pel·lícula és com obrir una porta a una dimensió on existeix aquest món i la música fa que aquest sigui cada cop més gran. Després recopilo tots els temes i quan el guió està més complet, torno a ells i certes cançons acaben sent clarament part de la història o part d'un moment determinat i apareixen reflectits al guió. De fet, els meus guions sempre s'acompanyen de llistes de reproducció, i per “llegir-los” en tota la seva dimensió cal escoltar aquesta música que els acompanya.

Cada pel·lícula demana un so diferent. En certa manera, la música és l'ànima d'una pel·lícula: a A Girl Walks Home Alone at Night hi havia molt indie rock iranià modern i algunes cançons clàssiques del pop iranià antic; a més de la bella música de Federale com a columna vertebral, i fins i tot una mica de techno alemany. A The Bad Patch el paisatge sonor era més psicodèlic com si fos música de Darkside, ideal per sentir el que se sentiria al desert. I Mona Lisa tractava sobre la vida, plena i plena d'energia, i vaig recórrer a un so de sintetitzador electrònic, com en la música de les pel·lícules de fantasia dels anys 80 i 90; amb molta energia. Cada pel·lícula em permet descobrir tota aquesta nova música i com tendeixo a anar cap a artistes que no són gaire coneguts i potser ningú no els conegui, això és emocionant, perquè puc compartir la seva música amb un públic més ampli.

Dirigint TV

El primer que vaig fer per a televisió va ser una sèrie anomenada Legion, que és una sèrie amb superherois molt psicodèlica i experimental. Va ser un rodatge molt atrevit, amb preses tècniques esbojarrades i moviments salvatges de càmera, lents àmplies, decorats i tot en general. Va ser una divertida iniciació en la realització per al format televisiu. I em sento afortunada d'haver entrat al món de la televisió amb una cosa així. En general busco shows que siguin atrevits i destaquin per algun aspecte que m'emocioni. Com a cineasta, realment vull jugar amb aquestes eines, divertir-me i fer alguna cosa diferent. Així és més creatiu. Encara que sigui un programa de televisió que ja existeix i no puguis prendre decisions principals com configurar la lent o la il·luminació, també és una cosa que alleuja molt la pressió del rodatge: simplement entres i jugues amb aquestes eines en un llenç creatiu. Realment aprens sobre les coses que són possibles i què pots arribar a fer i com a directora els ajudes a explicar la seva història. M'encanta la televisió. M'agrada alliberar-me de la pressió (no és el teu guió). Simplement entres allà com un aliat per ajudar-los a fer un bon episodi i divertir-te aprenent alguns trucs nous.

Treballant al Gabinet d’en Guillermo del Toro

Ha estat una de les experiències creatives més apassionants que he tingut fins ara. Guillermo és un productor molt solidari i inspirador. A més, em va oferir l'opció d'abordar el projecte com si fos una pel·lícula i donar-li la forma que volgués. És per això que, per a mi, aquest episodi el sento com si fos la meva quarta pel·lícula. I és que l'antologia ha estat treballada de manera individual per a cada episodi, amb històries independents. No hi estan relacionades. No tenen el mateix look: diferents directors, diferents escriptors. En resum, l'experiència ha estat la mateixa que fer una pel·lícula.

El meu episodi es diu The Outside i està protagonitzat per un elenc meravellós, Kate Miccuci, Martin Starr i Dan Stevens. És una història molt sorprenent i estic expectant. Hauria de sortir a finals del 2022.

Comparteix