L'apocalipsi segons Kiyoshi Kurosawa

Després de passar pel Festival de Venècia i òbviament per Sitges, s'estrena comercialment l’última obra de Kiyoshi Kurosawa, Cloud. Amb motiu d’aquest tecnothriller, amb escapades al cinema d’acció i la comèdia negra, repassem les constants en la filmografia d’un dels cineastes japonesos més destacats de la seva generació – per Andreu Marves.

Si Kiyoshi Kurosawa és un autor, no és només per la qualitat dels seus films, que inclouen algunes de les millors i més inquietants mostres de terror psicològic dels darrers trenta anys, ni tan sols per haver creat un segell propi, una manera tan reconeixible com inimitable d’emmarcar el fantàstic en un context quotidià, sinó per l’extrema consistència temàtica i formal de la seva obra. El resultat presenta una visió del món idiosincràtica, difícil de verbalitzar o de qualificar, les derivacions i contradiccions de la qual són explorades pel·lícula a pel·lícula, en una mena d’indagació psicoanalítica de la ment del cineasta nipó. L’univers de Kurosawa està sotmès a un apocalipsi silenciós, a una lenta desintegració del teixit social provocada per l’aïllament i la pèrdua d’empatia dels seus personatges. Malgrat el caràcter enigmàtic de les seves imatges, el seu cinema manté un diàleg clar amb la història del Japó, una nació marcada pel llegat de l’imperialisme i la Segona Guerra Mundial, i convertida en un camp de proves d’una varietat de capitalisme neoliberal especialment ferotge.

Demostrant el seu talent per trasplantar els seus tòpics recurrents en terrenys genèrics diversos, a Tokyo Sonata va utilitzar les convencions del drama domèstic per fer el seu diagnòstic més explícit fins avui: en plena crisi econòmica, un pare de família perd la feina d’oficina i, davant la vergonya de comunicar-ho, comença a treballar com a netejador d’amagat de tothom; una mentida que es reflecteix en les de la seva dona i els seus fills, tots ells presoners de les expectatives culturals, fins que la llar es trenca des de dins. La visió del realitzador sobre la família no és gens afalagadora, però mai no perd de vista el context social en què aquesta s’inscriu, i serveix sovint per concretar en una unitat dramàtica les influències abstractes de l’exterior.

Ja dins del gènere, en aquest cas l’intriga policíaca amb rerefons psicològic, la família a Creepy és confrontada amb un veí sinistre, capaç d’exercir la seva influència sobre els qui l’envolten perquè cometin tota mena de crims. L’arquetip de l’estrany magnètic no només li permet personificar una mena de mal quotidià, sinó també criticar el caràcter passiu del poble japonès, assenyalant la seva complicitat en la violenta història del país. El tractat més gran sobre aquest tema en l’obra de Kurosawa és també el primer: ens referim a Cure, pel·lícula en què un hipnotitzador s’aprofita de les inseguretats, pors i rancors de diversos individus perquè cometin crims que, en teoria, mai no durien a terme per voluntat pròpia. De nou, el perpetrador és una mena de llenç en blanc: la seva amnèsia, que el fa desconeixedor de la seva pròpia identitat i fins i tot li impedeix tenir una motivació clara, també el converteix en un conducte humà de les pulsions que recorren la societat. Aquesta tendència homicida creix entre la població, desfermant cap al final de la pel·lícula un dels cataclismes característics de l’obra del director, en què el món es divideix entre aquells disposats a prevaler i els qui acceptaran voluntàriament la seva pròpia extinció.

Tot i això, si parlem de cataclismes, cal esmentar el més aconseguit de la seva carrera: Pulse. En aquesta cèlebre fita del J-horror, Kurosawa es va servir de la comunitat digital naixent per mostrar com un món espectral d’imatges i rumors s’abatia sobre el nostre, corrompent els seus fonaments fins a enfonsar-lo. El paper que juga la tecnologia en les nostres vides és un interessant afegit a les seves habituals reflexions, especialment si considerem l’omnipresència d’aquesta en una cultura com la japonesa. Aquest any, Cloud promet revisitar aquest tema a partir de la figura d’un revenedor en línia d’objectes perduts, la manera de guanyar-se la vida del qual acaba posant-lo al punt de mira de moltes de les seves víctimes.

El 2024 ha estat prolífic per a Kurosawa: a més de Cloud, ha signat l’auto-remake Serpent’s Path, un thriller inquietant sobre segrestos, i el migmetratge Chime, una lliçó magistral de terror amb la qual ha demostrat que no hi ha format massa petit per a ell. En aquesta, un professor de cuina frustrat amb la seva vida laboral i familiar comença a sentir un campanilleig inexplicable després que un dels seus estudiants es tregui la vida davant seu; la irrupció d’aquest so posa cap per avall tota la seva vida. Chime funciona simultàniament com una destil·lació del millor de la seva filmografia i com un exercici d’abstracció, on apareixen els seus trets més estimats sense restriccions narratives. El resultat és pur Kurosawa, una finestra privilegiada al món apocalíptic del mestre del terror psicològic.

[article extret del Diari oficial del Festival dels dies 10 i 11 d'octubre de 2024]