Poster Cannes 2022

Crònica de Cannes per Ángel Sala

Lectura de 2 min.

Comparteix

Dono per finalitzat el meu recorregut per Cannes, amb pel·lícules de diferents seccions, reunions de mercat i moltes sensacions així com a reflexions essencials per als festivals i el mapa audiovisual en general.

Es pot dir que la programació de Cannes ha estat precisa a l'hora de definir i catalogar al cinema en temps de diferents crisis sense caure en l'excessiva tematització ni hipoteques excessives. El certamen ha estat tremendament lliure a l'hora d'incloure obres com Eo de Skolimowski o Pacifiction d'Albert Serra enmig de pel·lícules crepusculars de mestres com Cronenberg que a Crimes of the Future ens regala un catàleg de "grans moments" del seu cinema (incloses Venen de dintre..., RàbiaScanners i, per descomptat, Videodrome o eXistenZ) recuperant el títol d'una de les seves obres dels seus començaments.

El director canadenc el fa amb una certa ironia que desemboca en una conscient autoparòdia i on el que importa no és la superfície sinó la profunditat de fons, el paisatge derruït, mort, fosc, sense vida on es mouen els personatges. Per la seva part Park Chan Wook converteix Decision to leave en un trencaclosques visual i sensorial on el director coreà sembla codificar l'essència del seu cinema per a poder-lo tancar en un llum màgic solo utilitzable segons cànons d'un vell art com el cinema. Com aquest altre llum d'Aladí demencial i revulsiu que es treu de la màniga George Miller a 3000 Years of Longing, potser la fantasia més extrema que recordo en un cinema i que podria haver estat signada per Terry Gilliam de L'imaginari del Doctor Parnassus, el Tarsem de The Fall o les Wachowski de Cloud Atles.

El cinema ha fluït a Cannes i el festival no ha fallat en això, deixant clara la lectura del moment que està més enllà de qualitats i comercialitat. Un moment desbordat pels esdeveniments, marcat per l'apatia del consumidor, on els festivals comencen a ser aparells d'opinió i gaudi aïllats, amb impacte dels seus elements ornamentals, de manera conjuntural sense massa poder de permanència. I el fantàstic flueix com una espècie de gènere triomfal aclamat des de les bases, reconegut a la força per grans festivals tot i pagar un alt preu, traçant hipòtesis, tematitzant l'impossible i teixint narratives aparentment sublims i fet i fet mediatitzades des de fonts alienes a si essència. Des d'aquí potser aquesta mirada irònica de Cronenberg, ulleres incloses en la catifa vermella, llançant un amable somriure en sospitar que estava allà perquè el passat anys va guanyar una pel·lícula com Titane que presumptament l'invocava. El fals i mediatitzat traspàs de talent.

 

Ángel Sala

Comparteix