Entrevista a J.A. Bayona

'La sociedad de la nieve', un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any, està ja disponible a la plataforma Netflix. Per celebrar que ja la podem gaudir tant a la gran pantalla com en espais domèstics, recuperem l'entrevista que Javi Parra va a fer a J.A. Bayona pel diari del Festival.

 

El director català arriba a Sitges per rebre el premi Màquina del Temps i per presentar 'La sociedad de la nieve', la seva nova i ambiciosa producció, seleccionada per l’estat espanyol com a candidata als Oscar.

Juan Antonio Bayona (Barcelona, 1975), va irrompre al terror amb 'L’orfenat' el 2007, tota una sensació al seu moment. Abans, havia fet carrera al món dels videoclips sent director de capçalera per grups com OBK i Camela. Després, van arribar èxits mundials com 'Lo imposible', 'Un monstre em ve a veure' i 'Jurassic World: El regne caigut'. A la petita pantalla, ha treballat com a director a 'Penny Dreadful' i 'El señor de los anillos'.

 

Què sents al ser guardonat amb la Màquina del Temps a Sitges?

És estrany, perquè considero que aquest festival es molt especial. Per a mi, la frontera entre l’escenari i el públic és molt borrosa. Jo vaig començar venint com a espectador, com molts altres directors que encara venen, i després vaig començar a fer pel·lícules. Al final, és un festival que es sent com si estiguessis a casa. I que et reconeguin a casa fa molta il·lusió

 

Què li diries al Bayona de quan va començar a venir al Festival?

Parlaria amb el Bayona de l’any 92, el que va venir a veure 'L’exèrcit de les tenebres', ara fa trenta un anys. Ara, fixa't: fins i tot tinc una molt bona relació amb Sam Raimi, ens portem bastant bé. És molt increïble el viatge en aquest sentit. Crec que li diria que continués fent les coses tal com les fa.

 

D’on ve la idea de tirar endavant un projecte com el de 'La sociedad de la nieve'?

Doncs en realitat ve una mica de rebot. Vaig comprar el llibre de Pablo Vierci quan estava documentant-me per Lo imposible, i va ser quan vaig descobrir una història que, encara que ja em va ajudar molt a nivell de documentació per aquella pel·lícula, explica molt bé allò que pot passar per la ment d’una persona en una situació de supervivència extrema. Però a la vegada em va deixar tant en shock i enganxat a la història que vam creure que s’havia de portar a la pantalla. Així que vam comprar els drets de 'La sociedad de la nieve' després d’acabar el rodatge de 'Lo imposible'. Ha estat un viatge de més de deu anys.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quina és la diferència entre La sociedad de la nieve i l’anterior versió de la mateixa història que es va estrenar als anys noranta?

Quan vaig llegir el llibre de Vierci em vaig adonar que aquesta història és molt més gran del que creia, a un nivell molt més introspectiu. '¡Viven!', el llibre de Pier Paul Read, es va escriure just un any després de la tragèdia, quan els nois encara tenien vint-i-pocs anys. Aquest es va escriure gairebé quaranta anys més tard, i les reflexions que té son molt diferents, són més interiors i profundes, tant a nivell psicològic com espiritual i humà. Els espectadors que vinguin buscant una pel·li d’aventures i acció, no només es trobaran això, sinó que veuran una cosa totalment diferent a la proposta anterior.

 

'La sociedad de la nieve' té algun deute amb el cinema de catàstrofes?

Realment mai he sigut un gran aficionat del cinema de catàstrofes, ja que sempre m’ha interessat la supervivència a un nivell més emocional. El gènere acaba donant-te l’embalatge, l’anècdota per a que els elements de la història es facin grans. El que sempre m’ha interessat ha estat la intimitat, i en aquest és el camp on juga 'La sociedad de la nieve', a mig camí entre la intimitat i l’èpica.

 

Parlant d’èpica... què ho ha estat més: traslladar-se a Uruguai per rodar La sociedad de la nieve o viatjar a Nova Zelanda a fer 'El señor de los anillos'?

Estic presentant a Sitges una pel·lícula de la qual em sento molt orgullós, i totes les que he fet abans son el que ha acabant portant-me fins aquí. Cada projecte té les seves pròpies característiques i particularitats. Realment, endinsar-se en l’univers de Tolkien i aixecar una sèrie del no res (amb càsting, construint decorats i tot des de zero) és com iniciar una pel·lícula nova. L’èpica també la podem considerar a un nivell de producció, ja que en el cas de 'El señor de los anillos', treballes amb els millors equips del món i en un esquema de producció molt diferent al que hi ha a Espanya, i això ho acabes traslladant a la teva forma de treballar.

 

Quins són els teus referents en el fantàstic? Han canviat amb el pas del temps?

Sempre van canviant, com el gènere. Sí que tinc referents que sempre han estat allà, com el cas que et deia de Sam Raimi, que per a mi sempre ha estat present. O Spielberg i un munt d’altres als que vas seguint la pista. Com a referent últim no sabria dir-te. No sé si encaixar-ho com a fantàstic, però m’agrada molt el treball de Bennett Miller, el director de 'Foxcatcher' i 'Truman Capote'. Domina les atmosferes d’una forma molt similar a com es fan al cinema fantàstic i m’interessa com treballa l’ordinari de forma gairebé fantàstica