Com sobreviure/sucumbir a l’estiu

Siguis on siguis, estem segurs que la maleïda calor t’està fent tanta companyia com a nosaltres. Un cop més, l’estiu compleix (i redobla) la seva amenaça d’amargar-nos l’existència amb altes temperatures i amb la falsa promesa d’oferir-nos un descans que, ja ho sabem, no triga a confirmar-se com una terrible trampa mortal.

Per fer-nos companyia cinèfila, hem decidit tornar a reunir el nostre equip de programació perquè proposi una col·lecció de títols ideal per desfogar-nos en comunitat davant dels horrors d’aquesta època de l’any.

Tenim motoserres, festes a la platja, ruïnes asteques, escapades rurals i tones de cervesa... el que calgui per tal de no assecar-nos sota el maleït Sol.

Playa sangrienta (Jeffrey Bloom, 1981)

Una exploitation tardana de Tauró on, amb certa ironia, es posa el focus de l’amenaça a la sorra. I és que, per a aquells que ja no som gaire fans de les platges concorregudes amb olor de bronzejador i excés de tovalloles a terra, només faltava que ens diguessin que sota la molesta sorra enganxosa s’hi amaguen cucs mutants capaços d’empassar-se els no banyistes sense contemplacions. Va ser un petit sleeper estiuenc en el seu moment, però on realment va brillar va ser a les prestatgeries dels enyorats videoclubs... tot i que avui està una mica perduda, oblidada i necessita una bona edició en blu-ray. I per combatre cucs i altres espècies, ningú millor que John Saxon, un d’aquells tipus que et convencia només amb la seva presència que tot aniria bé.

Ángel Sala - Director Artístic

Turistas (Ben Wheatley, 2021)

Que l’estiu i les vacances en general són un terreny fèrtil per a l’amor… i el desamor, és una cosa ja sabuda. El director britànic Ben Wheatley va explorar aquesta combinació amb grans dosis d’humor negre, sang i paisatges bucòlics en el seu tercer film Turistas. Aquesta macabra comèdia britànica, protagonitzada per Alice Lowe i Steve Oram (també coautors del guió), ens proposa un road trip tan romàntic com letal per la campinya anglesa, on cada parada turística es converteix en una excusa per al caos. Amb una barreja irresistible de sàtira social i violència esbojarrada, Wheatley construeix una joia del cinema de gènere que subverteix les convencions del slasher i la crisi de parella.

Mònica Garcia i Massagué - Directora de la Fundació

Summer Wars (Mamoru Hosoda, 2009)

Abans que Mamoru Hosoda es fes conegut internacionalment amb El nen i la bèstia, i fins i tot abans de debutar en solitari a l’estudi Madhouse amb La noia que saltava a través del temps, el director va treballar en diverses franquícies de la gran Toei Animation i, entre elles, la de Digimon. En dues de les pel·lícules que va dirigir per a la saga, Hosoda ja explorava els mons digitals amb joves que s’hi perdien durant les seves vacances d’estiu. No era d’estranyar que l’univers virtual fos el protagonista d’alguna de les seves següents pel·lícules, com ho va ser el 2009 amb Summer Wars: el món d’OZ ha estat atacat per un virus i els avatars de milions de persones es veuran exposats, cosa que suposa una catàstrofe a escala mundial; en Kenji i tota la família de la seva estimada Natsuki, amb qui està passant les vacances d’estiu, hauran d’unir forces per lliurar aquesta croada i salvar el món. Una aventura familiar estiuenca per gaudir-la de principi a fi!

Gloria Fernández - Comitè de Selecció

La matanza de Texas (Tobe Hooper, 1974)

La por sol vestir d’hivern. S’alimenta d’esgarrifances i de nits on bufa un vent gèlid. Per això resulten tan interessants les pel·lícules que prenen un camí diferent i canvien la nocturnitat per un sol abrasador, la pell de gallina per l’ofec. I cap arriba tan lluny en aquest sentit com La matança de Texas: l’obra mestra de Tobe Hooper s’obre literalment amb visions d’un sol sanguini, i el primer rostre que veiem és el d’un cadàver profanat, la putrefacció del qual li deixa un rictus no gaire diferent del que adoptem nosaltres durant les cada cop més freqüents onades de calor. No trigarà a aparèixer altres cossos, vius (encara que no per gaire temps), amb prou feines vestits amb shorts i samarretes que exposen la carn que ha de ser tallada, trossejada i, probablement, disposada a la graella. Els espera un horror sense solatge, un periple d’ossos i pols on ni tan sols s’albira un toll on refrescar-se el gargamell. Els (nombrosos) primers plans no enganyen: al voltant dels globus oculars ben oberts i les boques desencaixades en un crit, es vessa una suor que sala la sang, mentre les dents de la motoserra entonen una cançó inconfusible, la que ens diu que així fa mal un estiu.

Gerard Casau - Comitè de Selecció

Las ruinas (Carter Smith, 2008)

Ara que arriba l’estiu i molta gent aprofita per viatjar, m’agradaria advertir sobre els perills d’endinsar-se en zones remotes i paradisíaques. A vegades, el que sembla un passeig idíl·lic en un entorn de somni pot convertir-se en un autèntic malson de sol, suor i natura salvatge. Els protagonistes de Les ruinas ho experimentaran en carn pròpia quan, a la recerca del germà d’un d’ells, s’endinsin a la selva i es topin amb unes antigues ruïnes maies. El director Carter Smith ens ofereix una pel·lícula atípica, on es barregen els perills de l’entorn amb un potent body horror. Una proposta molt ben lligada i, sobretot, entretinguda. Prepara’t per sentir a la teva pròpia pell la calor ofegant, la tensió creixent i aquell neguit que només donen els llocs on ningú no hauria d’estar. Perfecta per veure a l’estiu amb amics i gaudir d’una d’aquelles pel·lícules que de vegades passen desapercebudes, però que jo mai em cansaré de reivindicar.

Omar Parra - Comitè de Selecció

Despertar en el infierno (Ted Kotcheff, 1971)

La presó de la qual no es podia escapar eren les vacances d’estiu: una promesa inabastable; de la qual no es pot fugir. En dies de nervis i desesperació alimentats per la calor extrema, em resulta impossible no tornar al record febril d’una de les sessions de Seven Chances més salvatges que recordo. Crec que mai he passat tanta set veient una pel·lícula; crec que mai m’he sentit tan incòmode... i alhora tan fascinat. El descens als inferns de Ted Kotcheff es concreta a l’Outback australià, en una aridesa que ni tots els barrils de cervesa del món podrien mitigar. La definició perfecta de pel·lícula maleïda: per la llegenda negra que l’envolta i pel que desperta: la temptació de perdre’s en el seu abisme; la invitació perfecta a jugar-ho tot al joc més absurd... per acabar perdent la poca cordura que ens permet el termòmetre aquests dies.

Víctor Esquirol - Comitè de Selecció