Kier-La Janisse

Entrevista amb Kier-La Janisse

Lectura de 4 min.

Comparteix

Per Andreu Marves

Parlem amb la directora de l’ambiciós documental Woodlands Dark and Days Bewitched: A History of Folk Horror, que també presenta al festival una peça sobre cinema quinqui.

Què és el folk horror?

En general, acostumo a descriure-ho com una ficció d’horror que transcorre en un entorn rural, on sovint viuen comunitats aïllades de la resta del món, i que lídia amb creences, costums o pràctiques arrelades al folklore de la zona. Els elements específics poden variar depenent d’on s’ambienta la ficció o en quina posició es situa l’autor.

Per què vas escollir aquest subgènere d’entre tots els possibles per fer aquest documental tan ambiciós?

Fa uns anys, Severin Films –la distribuïdora per la qual treballo– va llançar un Blu-ray de  Blood on Satan’s Claw, i jo vaig proposar acompanyar-la amb un peça d’una mitja hora sobre el folk horror. Ni tan sols l’havia de fer jo en un principi, però el meu cap m’ho va encarregar a mi. Mai havia considerat ser directora de cinema; només m’havia dedicat a la programació i a la crítica, així que va ser completament accidental.

El folk horror ha viscut un renaixement en els últims anys. Quin creus que és el motiu darrere d’aquest èxit?

L’inici d’aquest renaixement se centra al Regne Unit, amb films com Kill List i A Field in England de Ben Wheatley. Ell forma part d’una generació de cineastes anglesos que s’havien criat durant els anys setanta, on una part important del folk horror s’emetia per televisió i va influenciar el seu imaginari col·lectiu.

La raó per la qual aquest es va popularitzar, però, crec que té a veure amb el context sociopolític dels últims anys, que s’assembla molt als dels setanta: Trump és el nou Nixon, el Brexit és el nou referèndum d’entrada a la Unió Europea, la crisi climàtica s’assembla a  la del petroli i, tant llavors com ara, hi ha un interès creixent per l’ocultisme i el new age. Són dos períodes temporals caracteritzats pel seu pessimisme. El coronavirus només ha empitjorat tot això, és clar.

Has coordinat All the Haunts Be Ours, una col·lecció amb dinou pel·lícules de folk horror –vint, incloent-hi el teu documental–. Quines són les teves preferides?

A Field in England, encara que sigui una decisió obvia. També Il demonio, de Brunello Rondi, que és una pel·lícula preciosa de la qual hem inclòs metratge inèdit que vam trobar durant la restauració; Witchhammer, una història txeca sobre una caça de bruixes a l’estil de Witchfinder General, o Wilczyca, un film d’homes llop polonès, que allà era molt popular, però que als Estats Units és pràcticament desconeguda. És molt difícil escollir: vaig haver de quedar-me amb dinou d’una llista de dues-centes, així que aquestes ja són les meves preferides.

Al festival també estàs passant un migmetratge sobre el cinema quinqui. Com vas arribar a conèixer aquest subgènere espanyol? Què és el que et va cridar l’atenció?

Un dia, vaig veure al Facebook que tant Diego López, del festival, com Aaron Soto, un productor mexicà, havien compartit alguna cosa sobre Navajeros. Em va semblar molt estrany, i com a mi m’encanten les pel·lícules de joves delinqüents, la vaig veure. Es va convertir en una de les meves preferides, i em vaig obsessionar amb aquest gènere.

En aquell moment, estàvem preparant a Severin Films el llançament de La semana del asesino, d’Eloy de la Iglesia, així que li vaig proposar al meu cap que féssim alguna cosa amb aquestes pel·lícules. Finalment, vam preparar una recopilació que inclou Navajeros i les dues parts de El pico; conté aquest migmetratge d’introducció al cinema quinqui, pel qual vam comptar amb l’ajuda dels experts Mery Cuesta i Tom Whittaker. El vam enviar al festival sense gaire esperança, perquè vosaltres ja coneixeu molt bé aquest cinema, així que va ser una alegria assabentar-nos que l’havíeu escollit.

Si mai consideressis fer una pel·lícula de terror, de quin tipus seria?

Fa quinze anys, hauria fet una rape & revenge, però ja s’ha treballat molt en els últims temps. Ara faria alguna cosa en la línia del meu llibre House of Psychotic Women, on tracto pel·lícules sobre dones mentalment inestables confinades en un espai domèstic opressiu.

I si fos de folk horror, de què aniria?

No sé si soc la persona adequada, però m’agradaria fer-la sobre els Gullahs, una comunitat que viu en unes illes del sud-est dels Estats Units i que està formada per descendents d’esclaus que van aconseguir preservar els seus antics costums. Es poden veure en Daughters of the Dust, de la Julie Dash. Crec que el folk horror té la capacitat de descobrir-nos noves cultures, i que el principal motiu per seguir fent pel·lícules així és, precisament, fer un treball antropològic i recrear de manera fidel aquestes cultures.

Comparteix